Arbrericidis

Cada vegada que s’acosta el dia de l’arbre, imagine els pobres plantons de pi, com en una pel·lícula de Disney, arrupits i espantats pel futur que els espera. Veig el capatàs del viver mossegant amb les dents nicotíniques una punta de cigar. Atén el telèfon i dóna ordres a plena veu als empleats mentre una ràfega de perdigons salivals explota per tot arreu amb el mateix ímpetu amb què els amenaça. Aquells dies les comandes s’amuntonen, els operaris s’unflen a carrejar palets i més palets d’arbrets acollonats. Amb el tràfec que s’imposa en els vivers, els arbres més desafortunats moren en l’intent quan cauen i queden desbotifarrats per terra. Pocs seran, per no dir-ne cap, aquells que podran suportar una maniobra de reanimació in extremis per evitar engrossir la llista de material defectuós.

La faena s’acumula. Totes les institucions volen celebrar el dia de l’arbre, perquè no es diga, i cal assegurar-se els exemplars per a repartir-los entre els parroquians sempre àvids per a fer bones obres. Com ja fa anys que es va institucionalitzar aquesta celebració, es posa un interés especial a inventar alguna floritura perquè siga més abellidor de participar-hi. Una de les últimes ocurrències de moda és fer que el repoblador altruista signe un contracte unilateral (ja que els arbres són, en termes generals, analfabets en aquests afers) comprometent-se a estimar per a sempre l’arbre trasplantat.

Amb aquestes premisses tan atraients s’apunten a plantar arbres el consistori sencer, el col·legi, l’associació d’ames de casa, la penya de jubilats, la colla dolçainera, els desqueferats sense fronteres i alguna ONG que passava per allí i ha vist el llum encés. Mentrestant, els pobres plantons tremolen acovardits dins dels saquets de plàstic negre que els ha fet de bressol durant un parell d’anys, com a màxim.

Arribat el dia de la replantació, els plantons es duran a un terreny qualsevol o un altre triat amb cura, que al capdavall el resultat serà el mateix. Normalment, el personal s’organitza bé. Uns començaran a cavar els clots, amb una intensitat i interés inversament proporcional al nombre de forats que vagen enllestint. Altres s’encarregaran de repartir els arbres, agafant-los com els gegants agafarien per la cabellera uns nanets desvalguts, i els deixaran caure prop dels clots.

A mitjan matí, s’imposa un recés i la gent esmorza. És el millor d’aquesta tasca. Amb una mica de sort, igual s’ha organitzat també una torrà popular, molt compatible amb les tasques del camp. Després les marraixes d’aigua aniran passant-se d’unes mans a altres per a regar els arbrets. Alguns quedaran entollats per la generositat del padrí, altres només seran beneïts amb quatre gotes per la confiança excessiva amb la mare naturalesa. I allí acabarà tot. Amb una mica de sort s’arreplegaran les despulles de la bacanal ecològica i tots cap a casa. Fins a l’any vinent. Ja haurem fet un intent més de construir un bosc només amb arbres i entusiasme dominical.

Després d’uns mesos, si algun cendrós s’acosta a aquell camp de batalla  i fa un recompte dels arbres que han prosperat, potser s’enduga una decepció. Però encara que el groc cremat dels plomalls siga la tònica general, el sacrifici vegetal es donarà per ben empleat si serveix per a despertar allò que se’n diu la consciència ecològica i, també, cal no oblidar-ho, perquè el capatàs siga un poc més feliç.

Això és el que pense ara que m’he fet objector, després d’haver perpetrat molts arbrericidis. És més, per tal de fomentar l’esperit ecològic, jo proposaria que els xiquets dels pobles i les ciutats anaren obligats a jugar de vesprada a la serra,  en compte d’anar a escola, almenys cinc vegades per setmana, i que se’ls deixara escampar el poll, lliurement.

Per als càndids ecologistes de cap de setmana, val a dir que Monsieur Bouffier ‘l’home que plantava arbres’, de Jean Giono, emprà tota la vida per a fer un bosc. I està vist que si les coses no costen tant com això, encara que es facen amb bona intenció, tenen un escàs recorregut i, simplement, s’acaba fent el gamba.