Armes contra urnes

L’1 d’octubre passat, durant la jornada electoral a Catalunya, els qui vam patir el franquisme vam veure escenes que mai ens pensàvem tornar a veure: armes contra urnes. Pel contrari, durant els últims anys, cada 11 de Setembre, centenars de milers de persones han eixit al carrer amb una actitud pacífica i festiva, sense trencar ni un vidre.

Cal tindre en compte que en l’ordre de la Sra. Mercedes Armas, magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aquesta jutgessa demanava adoptar les mesures necessàries per impedir el referèndum ‘sin afectar la normal convivencia ciudadana’. La Sra. Armas demanava que els cossos de seguretat prengueren les mesures necessàries per precintar les seus electorals i requisar el material per al referèndum, ‘sin afectar la normal convivencia ciudadana’. Però l’actuació dels cossos de seguretat de l’Estat ha alterat, i d’una manera molt greu, ‘la convivencia ciudadana’ amb càrregues violentes de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, davant l’actitud pacífica dels catalans, ocasionant més de 800 ferits. Ha colpejat moltes persones, tirades a terra, atacades amb pilotes de goma i gasos lacrimògens, 700.000 paperetes han estat requisades, hi ha hagut trencament de vidres dels col·legis electorals i portes rebentades per endur-se’n les urnes. Amb tot això s’han violat d’una manera flagrant els més elementals drets humans. Per això, tant l’arquebisbe Jaume Pujol, de Tarragona, com l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, han lamentat la violència ‘deplorable’ dels cossos de seguretat de l’Estat. També el P. Josep M. Soler, abat de Montserrat, ha condemnat ‘les accions violentes contra ciutadans pacífics’ i el bisbe de Girona. I fins i tot el bisbe Xavier Novell, de Solsona, a més de condemnar ‘els actes violents que s’han produït, especialment aquells comesos per servidors públics’, ha manifestat la seua admiració per ‘la valentia i la resistència pacífica d’aquells que ahir exerciren l’exercici legítim del dret a l’autodeterminació del nostre poble’. També els abats de Montserrat i de Poblet i el prior de Solius, les abadesses de Sant Benet de Montserrat, Sant Pere de les Puel·les, Vallbona de les Monges i les priores de Sant Daniel de Girona i de Valldonzella, han emès una nota de condemna de la violència.

El 9 de novembre a Medellín, el papa Francesc ens exhortava a no ser ‘cristians amb l’estendard de prohibit el pas’, sinó a viure oberts a les realitats del nostre món i del nostre temps i per això, alhora que ens demanava ‘no restar indiferents als sofriments dels més desemparats’, ens convidava a ser deixebles ‘que sàpiguen veure sense miopies heretades, deixebles que examinen la realitat, que sàpiguen veure, jutjar i actuar, capaços d’arriscar, d’actuar, de comprometre’ns’.

L’Església Catalana ha de defensar ‘la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història’, com afirmen els documents episcopals ‘Arrels cristianes de Catalunya’ i ‘Al servei del nostre poble’, on els nostres pastors reclamaven per al nostre país ‘l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial’, perquè siguen reconeguts, promoguts i respectats ‘els drets i els valors culturals de les minories ètniques’. Uns drets, com diuen aquests documents, que ‘de cap manera no poden, ser perseguits, destruïts o assimilats a una altra cultura majoritària’. Per això l’11 de maig passat, la Conferència Episcopal Tarraconense demanava que foren ‘escoltades les legítimes aspiracions del poble català’.

L’Església Catalana té el dret i el deure d’ajudar a construir el futur del nostre país d’una manera cívica, democràtica i pacífica, tal com ho reconeix la Doctrina Social de l’Església, com quan el papa Joan Pau II, el 5 d’octubre de 1995, a l’ONU, afirmava: ‘Per tots els mitjans que disposeu, vetleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura. Ningú (ni un estat, ni cap altra nació, ni cap organització internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir’. I també el papa Joan Pau II va defensar el sindicat polonès Solidaritat i va ajudar a enderrocar l’URSS i els altres països comunistes.

L’Església Catalana, és veritat, no pot caure en partidismes, però tampoc no pot ser neutral, ja que, com deia la nota dels abats de Montserrat i de Poblet del 21 de setembre passat, ha d’estar a favor de ‘la pau, les llibertats d’expressió democràtiques i el respecte als drets del nostre poble’.

L’Església Catalana ha de viure el moment present amb esperança i amb un ferm compromís per ajudar a construir una societat més justa i més d’acord amb l’Evangeli, on la democràcia acabe sempre guanyant les pors o les amenaces, on la força mai no derrote les idees, apostant sempre per la força de la raó i no per la raó de la força. Per això ha de condemnar qualsevol tipus de violència com condemnava l’arquebisbe Òscar Romero la repressió de l’exèrcit al Salvador: ‘En nom de Déu vos pregue, vos demane, vos exigisc que cesse la violència’. I és que davant d’un problema polític cal una solució política i no una resposta policíaca.

En aquests moments històrics que viu Catalunya, l’Evangeli ens empeny a somiar per ser artesans d’esperança, de vida i de solidaritat, com ens ho recordava el papa Francesc el 22 de setembre: ‘Que no et facen por els somnis. Somia un món que encara no es veu, però que certament arribarà’. I el papa deia també: ‘No penses mai que la lluita que estàs fent ací siga completament inútil. Tot naix per florir en una eterna primavera’.

Un xic argentí que treballa a Montserrat em deia diumenge: ‘hui esteu fent vosaltres el que Argentina va fer fa 201 anys, quan el 9 de juliol de 1816 va declarar la independència del país’. Com ho va fer Mèxic, Bolívia, l’Equador, Panamà, Xile, Colòmbia, les Filipines, Uruguai, Veneçuela….

Que la Mare de Déu de Montserrat, com diu la Visita Espiritual del bisbe Torras i Bages, ens hi ajude perquè mai ‘no es desfaça aquest poble català’ que ella espiritualment engendrà i aconseguisca ‘per als pobles de Catalunya una pau cristiana i  perpètua’.

I una última cosa: diuen que la policia ha actuat així perquè el govern de Madrid considerava il·legal el referèndum. També ha estat il·legal, anys i anys, el finançament del PP i la policia no ha tractat amb violència cap dels qui han furtat diners. La diferència ear que diumenge els catalans hem posat els sobres amb les paperetes a les urnes i el PP s’ha posat els sobres plens de diners a les butxaques.