Atzeneta d’Albaida (I)

Diuen que Atzeneta és llarga i estreta, i he decidit d’anar a visitar-la a una hora prudencial perquè tinga temps de despertar-se i mostrar tota la seua extensió. La rebuda la fa un polígon industrial, com a molts pobles. Uns polígons a qui molts han d’agrair la seua existència per donar-los treball però que a principis de segle cresqueren per tantes viles i ciutats, que més aïnes foren moneda d’especulació que condemnà irremeiablement la fisonomia dels pobles per a sempre, envoltant-los en un seguit de parcel·les fantasmagòriques i plenes d’una vegetació esmaperduda i nitròfila però buides de contingut. No sé si aquest serà també el cas del polígon d’Atzeneta. A primera vista, sembla que no, ja que les naus que repuntegen la carretera de l’entrada pareixen ufanes i ben llustroses.

Quan arribe a l’última rotonda abans d’entrar al poble hi veig plantades, entre margallons: una campana, una gerra, dues premses amb els cofins d’espart i les pedres d’una almàssera que sembla desmuntada expressament per a l’ocasió. És una barreja que, com he pogut comprovar en altres pobles, intenta ser un comprimit per al visitant, una suma d’ingredients amb poc d’aglutinant amb l’afany de fer els pobles més accessibles als turistes, com si se’ls hagués de salvar de la inanició rural. Malauradament, sovint, tot queda com un adreç que tendeix a descolorir-se sota les inclemències de l’oratge.

Curiosament quan arribe al poble em costa d’aparcar. Les terrasses dels bars són plenes d’operaris esmorzant que s’han desplaçat en cotxe i ocupen tota l’avinguda del Palomar. Quan aparque, per l’orientació dels automòbils que hi ha estacionats, pare compte que he anat conduint una bona estona en direcció contrària. Mire els senyals i, efectivament, ja he comés una infracció abans de posar el peu a terra. Per fortuna, ningú no em marmola. Una vegada estacionat, torne arrere i, ací estan, els senyals de prohibit que ja no poden ser més grans, tots, amb el vistiplau d’aquells que continuen mastegant impassibles.

Fa una frescor agradable i el cel no acaba d’aclarir-se. Estic, tot just, al costat d’un xicotet parc ombrívol. És un lloc humit amb una filera de xops i un racó de xiprers. La molsa fresca hi creix entre les lloses irregulars del pis. Hi destaca una taula feta amb una vella pedra de molí, desgastada, però que encara conserva les estries per on escopia la farina i una anella de ferro que l’encercla a manera de reforç. Faig xorrar la font que hi ha al costat i durant l’estona que està brollant l’aigua em sembla excessiva i torne per a comprovar que l’aixeta no s’ha quedat enganxada. La ronda que de seguida estableixen dels mosquits tigre al meu voltant m’aconsella d’eixir d’allí de seguida. Aquests maleïts insectes tenen una voracitat ferotge, es llencen a l’atac com a veritables kamikassos i, en aquests moments, en la impotència repetida de no enxampar mai ningú amb una palmada perduda, és quan hom recorda els beneïts mosquits autòctons que eren menys goluts.

Prenc l’avinguda del Palomar que puja sense pressa i deixe enrere l’enrenou dels esmorzars. De seguida lligue amb el carrer de la Verge dels Desemparats i ara, els senyals de prohibit quasi fan que em ruboritze. Trobe un edifici envidrat que salta a la vista que ha sigut restaurat. Es tracta de l’antic escorxador municipal i del llavador, construïts, com s’indica, a principis del segle XIX amb l’afany d’higienitzar i promocionar una millora social i arquitectònica a la població. L’edifici s’ha reconvertit en el museu de les artesanies d’Atzeneta que es promociona amb el lema: ‘Pedra, campanes, espart’. M’acoste a un dels finestrals i amb les mans faig coveta per a poder veure l’interior. S’hi observa el traçat laberíntic del llavador on sembla que hi havia un lloc separat per a rentar la roba dels malalts. El sòl també és de vidre de forma que, directament, s’hi pot caminar pel damunt de l’entramat de canals i bassetes que conformen els diferents safaretjos.

Sembla que, en gran part, la mampresa de renovar la vila es va afrontar perquè Atzeneta era una localitat molt visitada durant la canícula per estiuejants de València que, normalment, tenien arrels al poble. Aquests visitants es coneixien amb el malnom de figueros, per l’afició que tenien d’anar a collir i menjar aquesta fruita. Em sembla que en aquest apel·latiu hi ha concentrada tota una reflexió antropològica: el contrast de la ruralia i la ciutat, l’enveja per allò que es creu bo i no es té, la territorialitat des del punt de vista de l’ecologia, etcètera, etcètera. I tot açò, resolt amb una sola paraula: figueros, amb una sorna innocent carregada de reminiscències i diferències.

Deixe el llavador i mentre camine pense en la promoció turística que s’ha mamprés ara en la majoria de pobles, no tan sols els de la Vall d’Albaida, com a alternativa a l’agricultura, com si fos la nova gallina dels ous d’or. No sé quina repercussió real pot tindre en aquests llocs que continuen arrapant com poden la dignitat de les feines rurals. No sé si alguna cosa tindrà a veure amb aquell cert complex amb els figueros, amb el ‘ser o no ser’.

Veig un carreró dit de les Ànimes. Em sembla un nom tan poètic com esotèric. El prenc de seguida trencant cap a l’esquerra. Fa com una replaceta que, al seu torn, es bifurca en dos carreronets més. La casa número 3, que serveix de partidor, llueix una manisa amb la inscripció Casa els Gasparos. El carrer gira, estret, i molt agradablement vaig recorrent-lo amb ullades de sol. Algú obre una porta i apuja la persiana amb energia matinera. Acaba apareixent una dona que deu preguntar-se qui és aquell que camina per allí a aquelles hores tot sol. Nuga la corda, deixa la porta oberta i desapareix entre la foscor vella de la casa.

Quan xafes, les passes grinyolen en la vorera, ja que encara es conserven les gotes de cera de l’última processó que es degué celebrar. El carrer continua amb una trajectòria que no m’espere perquè pensava que giraria cap amunt, però quan arribe a una nova replaça, torne a voltar cap a la dreta i a baixar. Des d’ací estant, mire el cel i veig la crinera d’una palmera altíssima que s’aixeca darrere les parets. Tot just al seu damunt, la Lluna alta, minvant, vaporosa, amb els contorns difuminats pel blau del matí.

De bell nou, el carrer torna a bifurcar-se, mantenint una intriga ja familiar. Passe per davant de Casa Blaya i veig una placa que m’indica que, malgrat totes les voltes que he fet, encara sóc al carrer les Ànimes. Camine sense pressa i arribe enfront d’un descampat on hi ha alguns cotxes aparcats. Sobre la porta d’una portella veig una imatge de la Verge dels Desemparats, amb una cort d’àngels que li sustenta el núvol on reposa dempeus. Un ram de flors es marceix sense remei en la lleixa d’obra que hi ha sota la imatge. Mentre mire, passa una dona molt arreglada que em diu bon dia i deixa al seu darrere una olor de perfum dolça, massa apegalosa.

Torne unes passes arrere perquè vull veure on condueix l’altra bifurcació del carrer que havia deixat fa una estona. Veig que també s’indica com ‘Calle de las Ánimas’. Aquesta vegada el carrer baixa vorejant una paret sobrepassada pels àpexs de xiprers. Descendeix cap al carrer de l’Escorredor des d’on arriben els plors desconsolats d’un xiquet que deu estar a l’escola infantil, dita La Solana. Si continuara caminant en aquesta direcció vindria a eixir, tot just, a l’avinguda on he aparcat abans. Aleshores, veig que la paret dels xiprers és la continuació d’aquell jardí on els mosquits tigre atacaven com avions, al principi de la passejada. La tanca deu formar part d’algun jardí privat, d’algun hort tancat. No ho sé, són tantes les coses que acabes ignorant quan passes tan d’arrapa-i-fuig pels carrers, pels pobles! Tal vegada, és com una metàfora de la mateixa vida. I, pare compte, que aquesta frase que acabe d’escriure serveix com a l’excusa més infantil que podia donar de la meua ignorància disfressada de saber alguna cosa.

En fi! Com m’he quedat amb les ganes de recórrer de bell nou els estrets carrers, que són aquells que més m’agraden, torne cap arrere per a desfer la intriga. A tot açò, el xiquet segueix plorant. Bela com un corder, entre la tos que l’interromp a bots. La veu de la mestra se sent amb un pòsit maternal i, per un moment, aconsegueix calmar la criatura, però, de seguida, torna a begallar.

Ara, quan retrobe el mur amb els xiprers, és un vell conegut. El mur s’aixeca sobre una base feta de pedra que farà més o menys un metre i el segon tram puja fins als tres metres. La paret queda rematada per unes teules obrades en forma paral·lela per on es belluguen i boten alguns teuladins. M’ature una estona i de l’interior sobresurten uns pins altíssims i algunes branques de taronger. Quan arribe a l’alçada del portó una tija enfiladissa de falsa vinya forma garlandes sobre la fusta tot indicant que aquestes portes s’obrin poc.