26.11.2018 - 04:55
Algunes de les cases dels carrers estrets estan irremeiablement tancades. Puge pel carrer de Jesús. Sobre una façana unes manises velles mostren un Jesuset menut que sosté un orbe crucífer mentre amb dos dits de la mà dreta persigna la humanitat. Es llig: ‘Adevoción de Antonio Fenoll’. De seguida, es veu que la factura de la ceràmica i la mateixa cal·ligrafia emprada són antigues, d’alguns centenars d’anys. Segurament, el retaule ceràmic ha sigut reinstal·lat amb cura en aquella que devia ser la ubicació primigènia.
Mire el terra i veig que vaig seguint les gotes devocionals de cera que puntegen la vorera. Puge suaument i des de mitjan carrer ja veig el campanar. Pel camí trobe un altre retaule que em sembla ser de Sant Roc i el gos. Només entrar a la plaça de l’Església hi destaca un nou retaule, més gran que els anteriors, dedicat a la Santíssima Trinitat. El Pare du un bàcul i està coronat per un triangle, el Fill ferit, que seu a la dreta, du una creu i l’Esperit Sant, amb forma de colom, vola entre tots dos. Acompanya aquesta curiosa inscripció: ‘El YLmo Sr. Dn. Manuel Ferrer y Figueredo Arzpo. Obispo de Málaga concede 80 días de Yndvlgencia alos que Rezaren un Credo delante de esta Ymagen de la Santissima Trinidad, ô alos que digeren devotamente Gloria patri et Filio et Espiritu Santo.
Sicut erat in principio et nunc et semper et insecula seculorum. Amen.
El YLmo. Sr. Dn. Felipe Solano Obispo de Cuenca concede 40 por lo mismo.
El YLmo. Sr. Dn. Fr Bernardo de Lorca Obispo de Guadix y Baza otros 40 por lo propio’.
La segona opció que proposa per a assolir la indulgència em sembla la més plausible i discreta.
L’església ocupa un replanell folrat de lloses de pedra elevat dos graons amples i plans per sobre el carrer. Hi ha un muret baix fet de carreus on m’assec. A cada costat de la porta creix un llorer podat amb forma de cilindre perfecte. A la dreta, una làpida indica: ‘Plaza de Isabel II Constitucional’. Les portes són noves amb dues escultures encastades que em fan pensar en Sant Joan batejant el Nostre Senyor i dues petxines com a poms de cada fulla. Tota la façana és de pedra amb les juntes restaurades. Es llig la data 1724 i sota una petxina que aixopluga un Sant Roc, 1991, que segurament deu ser la data de la restauració de l’església. El campanar no és massa altot, para quadrat i només ix mig cos per dalt de la façana. Com la resta de l’edifici es veu massís i pesant. Hi ha un rellotge que acompanya les campanes que es veuen per aquest costat.
Prenc el carrer Nou que voreja els contraforts a l’esquerra de l’església i en aquest moment un pardal deixa caure un pinyol de nispro que rebota al meu davant. Em quede amb el dubte de si ho haurà fet a postes, però estic quasi segur que ha sigut un desvergonyit estornell. La paret lateral de l’església està encalada fins on arribaria un pinzell nugat a l’extrem d’una canya. L’esquena de l’edifici dóna ja a un carrer rectíssim talment com si hagués sigut traçat amb una llença. Hi arribe al perpendicular que puja amb uns graons amplíssims per a salvar la costera. El recórrec seguint el rastre de les gotes de cera i em du enfront de la Casa Consistorial, al carrer del Bot, on s’escampa l’olor d’un putxero coent al foc. En realitat aquest edifici públic ja no deu acomplir la comesa que indica perquè es veu una mica abandonat. A la façana hi ha un termòmetre d’alcohol que marca 20 ºC. La panaderia que hi ha enfront també té el seu propi termòmetre de paret però quan m’acoste veig que no té bulb.
En la mateixa façana de l’antic ajuntament s’obri un passadís amb una volta que s’allarga fins a la llum que brilla a l’altre costat. El travesse, vacil·lant, per si acabe en un lloc que no dec, i quan arribe a l’altra banda descobrisc una mena de paradís venecià. Totes les parets del darrere segueixen el traçat d’una séquia que passa apegada a elles. Du una aigua ben viva que cada porta sorteja amb unes lloses planes de pedra que fan de ponts o passadors. Aquesta és la séquia de la Font del Port o la séquia Mare. És curiós que la majoria de cases conserven una mena de portelles arran de la séquia amb llavador propi per a rentar la roba o atifells de cuina. La vorera que segueix la séquia és un passeig, on s’ordenen, a l’altra banda, xicotets horts i jardinets; segons llig després, era molt apreciats pels figueros.
Vaig seguint la séquia aigües amunt i delecte amb l’olor de camp, amb totes les remors que l’acompanyen en aquesta raconada tan familiar per als veïns i tan amagada per als forasters.
Acarone les fulles d’un anouer que m’ix al pas. Està farcit de fruits encara verds. Prenc consciència d’on estic i el poble se’m fa inabastable. Continue i vaig descobrint que en alguns trams de la séquia s’obrin una mena de trinxeres domèstiques a mode llavadors públics per a rentar la roba sobre les pedres encerades i inclinades cap a l’aigua. En un panell explicatiu es conta que la séquia del Port baixa fins al Palomar i, en origen, fou un projecte de colonització agrícola que començà al segle VIII i acabà al XIII.
Mentre llig m’arriba una olor de mel crua, de flor caramullada de nèctar. Gire per endevinar d’on prové aquesta flaire i descobrisc a pocs metres una marialluïsa que sembla desvanida amb aquest oratge.
Quan arribe al final de les cases prenc una eixida que puja des del paseig i vaig cap a l’ermita. Es tracta d’un edifici gran, construït al segle XIX, ubicat sobre un alteró del terreny, i que està precedit per un calvari amb catorze casetes que se separen per parelles per tal de franquejar l’ample camí que arriba fins a la porta del temple, totes dues xiprerades a cada costat. Les estacions del calvari comencen per la dreta i acaben davallant per l’esquerra. L’ermita té al davant una plaça enorme, com si s’hagués volgut compensar així l’estretor de la plaça de l’església.
L’espadanya de l’ermita és alta, allargada, i apunta el cel amb el remat de la campana. Per sota, i d’esquena, un vitrall del Crist. La presència de dues torretes, una a cada costat i separades de la nau principal, li confereix una sensació de simetria neogòtica, d’efecte curiós. Entre elles i la peça central s’obrin també dos patiets alicatats amb manises blaves i blanques. Aquest edifici alberga el Crist d’Atzeneta, conegut com el Morenet. Em consta que l’any 1812 els francesos el llençaren al foc d’on pogué ser rescatat amb el moré de la pell que li dóna el sobrenom. Sembla gosar de gran devoció. A la dreta, un salze engronsa llurs pensaments seguint el capritx del vent. A l’altre costat, els xiquets juguen al pati del col·legi Verge dels Desemparats.
Baixe cap a una rotonda on hi ha l’estanc al costat de la carretera que puja cap a Albaida i Carrícola. El trànsit de vehicles és incessant. Curiosament, passe pel carrer d’Atzeneta del Maestrat, un poble que conec. Per això, quan arribe a casa, consultaré al diccionari de Moll aquesta coincidència que feia temps que volia resoldre. Però només trobaré la constatació dels dos pobles amb el mateix topònim. L’explicació etimològica és un poc vaga: ‘de l’àrab az-zanata, “la coa”, “l’extrem”, o bé de az-zanata, nom de tribu barbaresca, segons Asín’. No sé, doncs, quina coincidència pot haver-hi.
Comence a baixar i el poble, posa a prova la meua orientació. ‘Atzeneta, llarga i estreta’, recorde. Des d’aquest matí els núvols han anat creixent com a floricols encara que tendeixen a dispersar-se quan arriben a certa altura. A l’altre costat de la carretera veig una casa d’estil pirinenc, alpí, amb la teulada de pissarra i una xemeneia descomunal. Està sobre un marge imponent de pedra. En aquest lloc la vila sembla convertir-se en una altra. M’agradaria acostar-me però mire el rellotge i veig que se’m fa tard.
Així que prenc un carrer per deixar la carretera que du tant de moviment i, aleshores, puge fins al carrer paral·lel d’aquesta. De seguida em tope amb una altra ‘Adevoción de Vicente Soler, Año 1788’, ara a la Verge dels Desemparats. Faig una mena de ziga-zaga, passe pel carrer de Sant Roc i, una mica més endavant, veig una tendeta atapeïda de gent comprant i xerrant amb les veus que se n’ixen del comerç. Ara sóc al carrer de Sant Vicent, continue baixant i retrobe les gotes de cera. M’adone que torne a acostar-me a l’església. Pel carrer m’ature davant l’aparador d’un forn: pans ben cuits, una coca de tomaca, ensaïmades empolsegades de sucre, croissants, tot, amb pinta de ser casolà. Malgrat això, no tinc gens de fam i continue cap avall seguint la cera fins a l’església. Després reconec el carrer dels amples graons i ara els prenc per a baixar. Trobe la Llar de la Tercera Edat, la Casa de la Cultura, el Centre Sociocultural, l’Ajuntament i les escoles antigues. Sent que un grill assaja, potser perquè assenyala la proximitat d’un barranc feréstec.
Aprofite i entre a l’Ajuntament per tal de demanar un plànol del poble. M’espere un minut davant del taulell perquè acaben d’atendre un senyor i la funcionària m’entrega un plànol que tenia a l’abast quan li’l sol·licite. Quan isc, vaig topant-me amb mares que ja han arreplegat les criatures de l’escola.
Me’n vaig amb la sensació que m’han faltat moltes coses per veure. Quan a casa miraré el plànol que duc a la butxaca m’ho confirmarà: no he vist, per exemple, ni la Font dels Vint-i-un Xorros. No sé ben bé per què, si ha sigut el poble o jo mateix, però el recorregut se m’ha fet inabastable encara que hi he dedicat el matí sencer. Però ben mirat, ja tinc l’excusa per a tornar-hi. Atzeneta, llarga i estreta.
