auto(in)culpació

Anaven tramuntant, collada amunt, enllà, fora de casa,

pels Pirineus. I passaven la ratlla, la ‘frontera’ legal, d’allò

que en diuen França. I els gendarmes, sol·lícits, anaven desarmant

els combatents vençuts −i escorcollant la gent civil, més derrotada

encara. Entraven hòmens, dones, ferits, malalts, vells i jóvens,

criatures també: persones malferides de cos i d’ànima: gent fugitiva: “refugiats il·legals”…!

Individus suspectes, en tot cas… I potser perillosos: gent… mig salvatge, vinguda d’una

guerra, i d’un bàndol… republicà!

Vés a saber… Però bé que trobaren un ‘refugi’: molts!, molts llocs

on refugiar-se: en uns ‘camps d’acollida’ que els brindava l’égalité

i fraternité francesa: la liberté?, provisional, encara: filferrades voltant

les àmplies platges del Rosselló, ‘camps per a refugiats’ o murs

‘de protecció’, al Vallespir, al Conflent o al ‘departament’

d’Arièja, o a centres d’accueil, o allà a Toulouse…

Moriren a milers, a aquelles terres que abans foren germanes…

i que ho eren, encara! Però… era molta gent, massa: mig milió

fugitiu

que demanava el dret d’asil, de refugi, d’ajuda humanitària…

Mes, ja se sap: eren molts, es féu el que es pogué… Molestaven.

I… eren refugiats encara ‘il·legals’, no ens oblidem de la-lé-ga-li-té…

I al pic de l’hivern del trenta-nou. Ah, i tot seguit començà l’altra guerra; aquesta sí: una

guerra europea… i mundial, i terrible, ah la France…!,

envaïda, ultratjada… i presonera! I l’exèrcit dels nazis alemanys

i els seus aliats feixistes mataren molta gent: civils i militars…

(la grande Armée humiliada i vençuda!). I gent francesa fou capturada

i deportada als camps, aquells camps assassins on tants moriren!

Sí…, espagnols també: estaven acollits a l’exèrcit i a companyies

d’obres

i elements auxiliars dels militars… Però eren il·legals, i vençuts,

i apàtrides! I, és clar, també en moriren molts a aquells ‘camps de treball’… Com gent de

mitja Europa. Era la guerra. Però els aliats van vèncer!

I venceren les nostres ‘democràcies occidentals’ i lliures. I els tirans

i els feixistes van ser vençuts… i Europa renasqué! I va haver pau,

fins i tot a l’Espanya, durant molts anys…

2

I nasqué aquell primer nucli de la gran Unió Europea

que va anar acollint nacions −perdó−: estats, en el Mercat

Comú…

Sí: en el mercat on ara som venuts o anem comprant, consumint, consumint-nos… entre

‘economies competents’ que han enriquit

l’Europa dels estats forts, fiables i ‘rendibles’… que han fet

gran el Mercat on tot es ven o es compra

o es ‘rescata’.

I qui compleix amb la ‘legalitat’, triomfa en el monopoly…!

Si la legalitat són els bancs poderosos i els estats forts i els grans

holdings transnacionals i molts dels governants que han enfonsat

els pobles on ells manen i sotmeten i roben

                                   declareu-me il·legal.

Si és ‘legal’ el que li han fet a Grècia −al poble grec!− la ‘Unió’ i el

Banc

Mundial i el Fons Monetari i els estats dirigents de l’alta economia…

i  una minoria dels propis grecs, uns i altres enriquits −legalment,

això sí− amb el comerç omnívor i l’espoli corrupte

                                              declareu-me il·legal.

Si l’Europa que fou la colonitzadora, usurpadora, traficant d’esclaus, rapinyaire de béns i

de riqueses, negadora de tota

llibertat

de tants pobles i races i nacions i cultures i que va desmembrar

el seu imperi colonial deixant mig món trossejat i embrutit per

guerres

i pobresa i desemparament i oblit del que fou eixe món

                                             declareu-me

il·legal.

Si eixa Europa triomfant que ha fet ‘rendible’ la misèria de tanta gent:

persones, d’ací i d’allà, desposseïdes, envilides, comprades

i venudes com a ‘reinversió’ que ara té per cor Alemanya i el seu entorn d’estats rics −amb

pobresa i explotació també al seu endins−, si eixa

Europa representa tothom qui obeeix les seues sacrosantes lleis

del poder absolut i del mercat, arrossegant l’Europa perifèrica i pobra

−amb els seus bons cacics fent-se rics… per corruptes

                                           declareu-me

il·legal.

3

Declareu-me il·legal.

Jo sóc també culpable de fugir de les guerres i de la intolerància

i el vell poder dels diners i les armes i l’exclusió social.

Perquè sóc europeu… I també em sent culpable

de no poder fer més que indignar-me i plorar

quan l’Europa legal no accepta les persones

que, des de dins, volen ser solidàries

i, des de fora, demanen acollida

i els més elementals drets

humans… i han sigut

declarats ‘refugiats

il·legals’…

Jo demane refugi també. I em sent vençut, com ho fórem fa dècades, com

ho fórem fa segles, “per just dret de conquesta”. I em sent avergonyit

per tanta intolerància contra aquestes persones que vénen deixant

casa, expulsats del seu poble i rebutjats per l’Europa que els deu

tant a eixos pobles d’on va heretar arrels que creiem nostres,

només nostres! I som tan desvalguts com eixa gent, perquè

ja no ens sabem reconéixer germans, deutors també,

d’aquestes gents vençudes per un món que exclou

la humanitat i s’autodestrueix… mentre l’Europa

nostra va perdent els valors que abans havíem

tingut i que ens donaven vida… i que ens

furtem nosaltres i que ara els neguem

als qui enriquirien aquesta vella

Europa que no vol acceptar

‘refugiats il·legals’

que pretén

ignorar.

Declareu-me il·legal.

5 de setembre del 2015