Bar Musical

Trobe Vicent assegut a la porta de casa. S’asseu en una cadira baixeta que recolza sobre la façana, al costat de la porta. Abans de veure’l, l’olor del cigar que fuma m’ha arribat com un avís. Després de tot el dia de treballar al seu bar, fa una última parada, abans d’anar a dormir entre les volutes del fum sec i picant d’un toscà o d’un caliquenyo. Quan olore aquest senyal, m’alegre, i, si puc, baixe a fer la xarrada. Quasi sempre el trobe assegut al portal o en una cadira, recolzat, amb els peus pràcticament penjant, com si fos un xiquet a qui li ve massa gran la muntura. La panxa rodona sembla que se li vol eixir entre els botons que du despassats arran de melic i les taques d’oli en la camisa brillen com les condecoracions després d’un dia de batalla.

De normal, el cigar se li apaga i només fa que sostenir-lo amb la mà que deixa caure a un costat en un posat de relaxació total. Sense dir-m’ho, trobe que una de les seues aspiracions és jubilar-se només puga, tindre un poc de continuïtat en la llibertat que, a dures penes, ara li roba a estones al negoci que regenta. Però encara li falten alguns anys de traca i més, quan part de la família viu també de la mateixa faena.

Sempre fa bona cara i, en realitat no l’he sentit mai queixar-se. Pot ser que aquesta contradicció subjectiva siga per la fisonomia del cuiner: uns ulls ametlats, quasi orientals, que només se li veuen quan s’emociona, els llavis grossos que mantenen un somriure de felicitat permanent i els cabells pentinats o, despentinats, com si encara tinguera setze anys. A ell també li agrada xarrar i necessita un no res per a iniciar la conversa. Al principi, sembla que està massa cansat per a parlar, però passats dos minuts i, per poc que li preguntes qualsevol cosa, li cala foc al cigar, trau dues glopades de fum i amb els ulls més oberts comença a contar-te les mil i una.

A molts pobles existeix el ‘bar musical’. Ací, és un bar vell, massa gran i desballestat. Des que Vicent se’l va quedar, ja fa molts anys, ha anat fent-li reformes, tapant forats i humitats, però mai ha tingut l’aspecte d’una cosa nova. Més aïna, al contrari, malgrat aquest interés en la resurrecció, el negoci sembla una relíquia on es barreja l’olor del café, de la cassalla, les flaires que ixen de la cuina i les restes dels esmorzars que de vegades romanen en el taulell formant una pila amb aspiració de cataclisme definitiu.

Al bar, com tots els que treballen en aquests menesters, Vicent fa de tot però sobretot cuina i és un cuiner excepcionalment bàsic, instintiu. Té una predisposició, podíem dir, a la cuina mental, com el músic que sent la tonada abans d’escriure-la. Parteix sempre d’una cuina casolana, sense emprar receptes ni llibres. És un menjar d’una proximitat tan familiar que hom pot recrear la taula de casa en cada cullerada del que haja preparat aquell dia. És tan autèntic que, al seu costat, qualsevol cuiner d’escola podria paréixer un esnob tirant a petulant. I és que en açò de la cuina, últimament, hi ha molt i molt d’idiotisme. I, a parer meu, a causa fonamentalment de dos factors:

Primer: que, en general, cada vegada es cuina menys a les cases. Els paladars s’han acostumat als sabors potenciats i recalfats al microones en atifells de plàstic per a no embrutar, com si haver de cuinar et llevara el temps que necessites per tal d’aconseguir la il·luminació.

Segon: els cuiners que han pogut s’han investit en gurús de moda, en uns fabricants de superestímuls, en uns creguts que rematen els plats amb pinces semblants a les de depilar i els serveixen a sibarites amb escassos escrúpols i molta pasta.

I això no té res a veure amb la cuina que fa Vicent. Quan m’ho conta veig que cuina com segurament ho feia sa mare. Busca les fórmules de cocció de l’arròs exactes però sense atifells estrambòtics, barreja ingredients de noms humils com el nap, la floricol, el conill, l’all i la tomaca. Es val de la paella, dels perols i de les cassoles i segur que mai ha sentit parlar del nitrogen líquid ni de l’esterificació.

Quan fa una estona que enraona, ja es creu que és a la cuina, posa recta la cadira i amb la mà fa que afegeix un poc de sal a l’aire mentre explica la recepta, talla la ceba ben fina, sacsa la cassola com si la tinguera al palmell de la mà perquè els sabors se sumen, mentre descriu com ha de quedar el peix. I, quan acaba, torna a reclinar el seient contra la paret per a retrobar el descans preceptiu per a desemboirar-se i comentar que tots els polítics són uns lladres.

No presumeix de tindre clients importants, encara que els té, perquè no ho necessita. Si alguna celebritat va a dinar a sa casa, després se l’endú a l’hort del sogre a collir un caixó de taronges. Són moltes les vegades que el seu nebot li ha dit:

-’Tio’, eixe que està assegut ací ix en la tele.

-Ni el conec -diu Vicent, sense prestar-li atenció-. Si això, ara quan acaben de dinar pregunta si volen vindre a l’hort del ‘uelo’ a collir-se unes tomaques.

Pere Brincs