Bèlgida (I)

Els estornells xiulen desvergonyits, com sempre, en una aposta pel pragmatisme més jocós i, alhora, existencial. Estic assegut als graons de la torre del Palau, a Bèlgida, com si seguira la pista incerta dels Bellvís. Són tres graons de pedra, corcats, que pugen fins a un portó de ferro amb frontisses i passador robustos. Tot just, el palau es trobava on ara hi és el carrer de la Presó, perquè degué ser aquesta l’última comesa coneguda de la torrassa i així ha quedat batejat el lloc.

En realitat, la torre de Bèlgida correspon a les restes d’un gran alcàsser islàmic bastit amb murs de tàpia, l’antic formigó. Sembla que fins fa poc existí una torre bessona que ara només serveix de lament pel seu recent enderrocament. La importància d’aquest indret són variades: es diu que, ací mateix, s’allotjà Alfons el Magnànim i també que fou el lloc on morí un dels cardenals Borja. Però jo, que estic assegut al tercer graó des d’on albire la plaça, em pregunte des de quina casa veia Noèlia Vidal la torre quan era menuda. Quina era la llar de l’àvia des d’on les històries barrejades amb la sensibilitat i la fantasia prengueren la forma d’escriure aquell llibre, trobe que vital. M’adone que aquest lloc em dóna una visió inversa de la situació, perquè en compte d’admirar la torre, divague sobre la inspiració aliena que impel·leix algú a tindre aquesta ‘diabòlica mania d’escriure’.

Fa una estona, he pujat per la carretera que es desvia cap a Bèlgida, i que sembla haver sigut traçada tan sols per aquest poble, després d’haver deixat la general. Aquesta via plena d’ondulacions és un dels llocs més freds que conec de la Vall d’Albaida, tot just quan ixes de la rotonda que et permet d’arribar també a Otos. Als hiverns he vist molts dies el primer camp que es troba plantat amb bròquil i api adormit sota una capa de rosada blanca.

Arribe al poble i baixe en el que sembla la parada de l’autobús. És una teulada per aixoplugar l’espera els dies de pluja. Està bastida sobre tres arcs que formen una volta que sembla excessivament pesant. Al costat hi ha una font de pedra calcària, però sense possibilitat de fer brollar l’aigua per l’aixeta, amb una inscripció que la data l’any 1941.

El matí és net i amb un sol fi i, de moment, mandrós. Quan comence a pujar pel carrer de Sant Isidre busque la vorera que està a l’ombra. Un cotxe para enfront de la Bodega F. Cháfer i en baixen dos homes majors amb tres marraixes d’aigua per a, segurament, rememorar el miracle de les bodes de Canà i treure-les caramullades de vi. La frontera de l’edifici on han entrat encara conserva una d’aquelles anelles que s’empraven per a nugar els animals de càrrega.

De seguida tope amb unes indicacions que em fan caduquejar amb els topònims que se’ls donen també en altres pobles als brolladors silvestres: Font de Baix, la més socorreguda; Font del Grapat, de les quatre, la més original; la Font Freda, també universal; i, finalment, la Font de Baix-Otos que, a més, duu la direcció incorporada. A pesar de la proposta i com la intenció és divagar pel nucli urbà, deixe les indicacions i puge fins a la rodona, al bell mig de la qual hi ha una creu enjardinada. Des d’ací estant puc veure la façana principal del celler, dit de ‘San Jaime’, que va ser construïda l’any 1901, com s’indica al mateix rètol. Unes manises mostren un sant bel·licós, muntat a cavall, espasa en mà, entre un munt de cossos vençuts. Hi ha un rosetó buit envoltat de caravista i des d’un vèrtex que fa la teulada vigila una estàtua, que des d’ací em sembla que duu un xanglot de raïm en una mà i una copa cònica, gran i cerimonial en l’altra. Quina deessa deu ser? Potser una bacant?

La bodega, que és, al seu torn, cooperativa, diu en un cartell, estar ‘al servici del llaurador’. El carrer on s’obri la porta principal és també el carrer de Sant Jaume. Enfront, el Bar Bruselas, roman tancat. Mostra un cartell que ho diu tot: ‘se traspasa’, i és que sempre he pensat que l’ofici d’hostaler deu ser un dels més sacrificats en què hom es pot ocupar.

El tràfec de tractors és continu. Marxen lents, sorollosos i hom pot veure’ls com a bèsties mecàniques a qui no cal estable. El que baixa ara és conduït per un home vell, de pell ennegrida, barba rasposa d’una setmana tocat amb una gorra amb la propaganda d’un fertilitzant. Quan passa pel costat mira de reüll i agafa el manillar com si foren les regnes del matxo que el duguera al llom.

Encara al carrer de Sant Isidre hi veig una gran façana descolorida amb un rètol pintat directament sobre la llarga paret de l’edifici: ‘Fàbrica de alcohol vínico’. La fàbrica és tancada i de la seua comesa tan sols en queden les lletres mig esborrades.

Dues dones ixen d’un comerç d’ultramarins i una xica baixa, cabàs en mà, per la mateixa vorera. Mire cap amunt i veig el penell del campanar, allà dalt, entre un eixam de teulades plenes de caixons de coloms. La torre del campanar, mentre m’acoste pel carrer de l’Església, mostra un color gris amb dues cúpules a la sopalma. Hi vaig.

En un moment, el carrer torna a eixamplar-se en una replaça costeruda al bell mig de la qual hi ha una rotonda que exhibeix unes escultures metàl·liques. Sembla inspirada en màscares africanes de cabells punxants i erectes. La plaça es diu plaça dels Colombaires. Travesse el carrer i m’acoste a escodrinyar els panells que acompanyen l’escultura, en els quals les lletres han estat buidades del ferro. ‘Pinzells i graneres, de Bèlgida eres’. ‘En els seus dies ardents agost al viu representa la mort cruel i dolenta del gran Màrtir Sant Llorenç’, amb unes graelles al costat. Continue voltant i només arribe a llegir del tercer cartell: ‘D’impertinent…’, ja que la resta del text queda ocult rere una planta. Puc llegir la firma de l’escultor: Alejandro A. Cremades, l’any 2013.

A l’esquerra, en la mateixa plaça, està ubicada la llar dels jubilats i el centre social. Trobe un altre panell explicatiu sobre l’ofici de granerer. El descriu com una activitat de subsistència a què, al voltant de 20 famílies, s’hi dedicaren. Dóna dades interessants, com que arribaren a fer-se setze mil dotzenes de graneres anuals. El panell demostra haver entrevistat algun granerer real perquè s’expliquen els llocs d’on s’agafava la canya, l’espart i la palma que es necessitava per a la confecció de graneres.

Continue una mica més endavant i entre pel carrer de València que no té eixida. Al final hi trobe la Casa de la Música, enfront de la qual s’obrin els patis posteriors d’unes cases que estan al carrer de dalt. L’últim és un jardí abandonat des del qual em mira un gat blanc i negre. La buguenvíl·lia s’enreda per tot, ensalvatgida, entre brosses seques i ferros rovellats. Un ullastre creix apegat a una paret. Al costat hi ha el pati de Villa Hermosa, amb un sòl enrejolat, diàfan i buit. És net malgrat transmetre una sensació idèntica d’abandonament. Al fons, una font romàntica resta adormida. Tocant a aquest, s’obri un tercer pati amplíssim amb una bonica olivera vivint al centre, al costat d’un ficus benjamina de fulles brillants de vores grogues. Es veu una paret vella, despullada, d’on es poden contar les pedres. Té la llum de les finestres tapiades i la primera planta està completament a l’aire, ja que tan sols queda el barandat. El perímetre està rodejat de jardineres d’obra amb flors liles, roses, taronja, roges. Són lantanes, rosers i hibiscos. Dues gerres, una botija un cànter, un llibrell amb un àloe plantat i una tauleta de marbre completen l’attrezzo rústic.

Desfaig el camí tornant pel mateix carrer i continue per l’anomenat de Sant Antoni. Aquest es bifurca en dos ramals. Un que se n’entra cap a la dreta i que està partit en dues altures que separa mitjançant una barana les dues voreres del carrer. Aquesta part no té eixida, arribe al final i, des d’ací estant, s’entreveu entre teulades la cúpula més menuda. És més estreta que la principal i de la part alta li baixen nervis blaus. Al penell, reposa la silueta d’un pardalet immòbil i humil i que després d’estar una estona mirant-lo, veig que forma part de l’ornamentació.

Torne cap enrere i seguisc per l’altre ramal cap amunt. Dues dones baixen xerrant amb les bosses del pa. Una pregunta a l’altra amb veu suficient perquè jo la senta.

-Aquest home què deu voler, diners?

-Deu estar apuntant alguna adreça -li contesta l’altra. Després d’aquesta pregunta, a mi no em queda més que dissimular.

Des d’algun lloc arriba la música d’un mambo, al final del carrer una dona grana. Per un moment quede transportat. La visió de la fornícula amb Sant Antoni amb un gos negre i un llibre obert em retorna a la realitat. ‘Baila el mambo por favor, baila el mambo con sabor’, continua la tonada. Espere que acabe la cançó i, al segon, en continua una altra amb el mateix estil: congues i metall llatins.

En aquesta direcció, aquest carrer desemboca a la plaça de la Constitució. Al bell mig hi trobe una font circular, com si es tractara d’una pila baptismal. En brolla l’aigua contínuament a través de dues aixetes oposades. L’aigua és neta, transparent. Em recolze sobre la vora de pedra i prenc consciència de la remor duplicada de l’aigua fresca que naix pacífica, eterna, temptadora. S’escriu que aquesta font va ser obra d’un pedrapiquer d’Atzeneta, conegut com Joan Baptista Ases. Quin prodigi saber treballar la pedra, donar-li forma, llaurar-li una pell llisa que envellisca amb tanta senzillesa i dignitat alhora!

Just enfront, està l’ajuntament que mostra una làpida de marbre blau que resa: ‘Bèlgida a la memoria de los españoles que murieron en la acción del Raboser. 27 abril 1812-1912’. És a dir, fa no res que es va produir aquella contesa contra les tropes napoleòniques, segons tinc entés, al terme de Bèlgida; i, menys encara, que es va commemorar la gesta amb la instal·lació de la placa.

Sota la cornisa de fusta, les tres banderes que onegen al balcó del consistori semblen també haver participat en la batalla. Estan de gaidó, amb les vores esgarrades. A un costat de la façana llueix l’escut de València, amb la doble lleial, pintat sobre pedra i, a l’altre, en el mateix format, llueix l’escut del poble que duu una corona, tres barres horitzontals, huit punts i un braç, que ocupa mig escut, sostenint una espasa.