Bèlgida (i II)

En un panell explicatiu llig la importància que té per al poble la celebració de Carnestoltes. Ací les màscares sembla que s’anomenen disfresses i la festa transcorre entre les enfarinades i les persecucions de l’’eixabegó’ que és una comparsa que intenta atrapar els transeünts amb una xarxa (eixabegó). Aleshores, és inevitable de recordar les màscares que he vist a l’entrada del poble, les quals, en la meua ignorància, em van semblar africanes, entre els plomalls de les graneres i els pinzells esculpits en ferro.

La casa que està a l’esquerra de l’Ajuntament, que duu el número dos, es veu una residència poderosa, quasi senyorial. Presenta una façana amb dues altures. Està encalada amb un blanc rústec i modest però el color roig bordeus que pinta el sòcol de la frontera i emmarca balcons i finestres li confereix cert poder intangible però present. Al costat dret de la porta s’obri un finestral alt i enreixat que és l’únic element que trenca la simetria especular de la casa.

Podria estar-me molta estona ací, assegut, sentint l’aigua que es trenca en el fons verd clar. Però després d’estar-me un moment, seguisc pel carrer de Sant Ramon que s’obri, estret, a un costat de la plaça. És un lloc ombrívol on els geranis es despengen, furtius, des d’algunes finestres. L’asfalt del carrer està pintat per a una festa recent amb cercles de colors sobre un fons blancs i els rastells de roig. Passe pel costat d’un forn, silenciós, que queda al darrere d’una cortina metàl·lica. Encara se sent la remor de la font sobre el silenci, ara perfecte, poètic.

El carrer gira cap a l’esquerra quan arriba al final i, de seguida, em tope amb una de les parets de l’església. És un mur nu, bastit amb còdols i carreus rectangulars per a apuntalar les arestes. Dalt s’obri un vitrall que no puc veure bé. Mentre el mire, passa una dona amb un cossi ple de figues napolitanes -crec- i un ‘bon dia’. Finalment, seguint el mur, entre a la plaça de l’Església, pel costat del campanar que s’aixeca amb quatre cossos. Al primer i al segon s’obri una espitllera, al tercer hi ha instal·lat un rellotge, exactament una hora endarrerit, sobre el primigeni rellotge de sol, que marxa com toca. Dalt de tot està la campana que treu el cap per la vora. El campanar està rematat per quatre pinacles, el penell i dos altaveus siamesos per a fer el ban. Des d’aquesta posició veig la cúpula gran que descansa sobre una estructura que em sembla octogonal. Les teules són color taronja i cauen pentinades com una crinera. Entre elles, més fileres de teules verdes formen nervis que baixen amb la mateixa direcció des de dalt del tot i fins  a acabar en cadascun dels vèrtexs de l’octàgon.

Dalt de la porta hi ha una escultura de Sant Llorenç Màrtir que sosté les graelles i una palma. La porta està folrada per plaques de zinc ornamentades. Sobre una de les fulles està gravat ‘Año 1664’. El metall està pintat amb multitud de colors: verds, ocres i argila que produeixen un gran efecte d’antigor. També hi ha gravades les graelles, un Sant Calze i la palma de Sant Llorenç. A l’interior es diu que es troba la Vera Creu dels Bellvís i una custòdia barroca del segle XVII. Segurament, a la dreta de l’altar major ja no estarà l’altar de Sant Pere que visità Toni, el ferrer de la rondalla escrita per Enric Valor que anà a l’església d’amagat per tal de demanar-li un favor al sant.

Veig que la plaça s’obri cada vegada més fins a formar un jardinet i una terrassa des d’on arriba la conversa d’unes dones i el soroll de les culleretes i les tasses de café. Malgrat això, decidisc d’endinsar-me tot just pel carrer de l’Abadia que s’obri amb una ombra diagonal i estreta que s’allarga per tota la calçada. Entre en l’ombria fresca i vaig seguint el carrer, sentint el tràfec domèstic que ix d’algunes cases, de tan a prop com passe, on es feineja amb els finestrons oberts. Al final està la casa Abadia que sembla deshabitada. Pràcticament enfront trobe un banc de pedra apegat a l’última façana, on m’assec. Descanse sense cap fatiga i em torbe mirant les maniobres, allà baix, que fa un cotxe que se’n va. Quan quede sol, la gatzara de la volateria que prové d’un jardí proper és babèlica. Des d’on m’assec és un bon lloc per a contemplar el mantell blanc que llueix aquest tros de món, la carretera que puja cap a Albaida. Els afores.

Els cotxes que tornen a passar emmudeixen ara les converses animals i, quan les retrobe, estic segur que aquestes veus deuen dir alguna cosa concreta, pràctica, domèstica que el nostre cervell no pot entendre per haver evolucionat de forma tan diferent. Enfront, una mata moradenca de llampedro mostra les flors arrupides com si foren els botons mig solts d’un vestit. Tornaria aquesta nit només per poder olorar l’elixir que exhalarà al seu veral. Des d’ací veig també l’església des de darrere i, com sempre, m’agradaria dibuixar la pesadesa d’aquests murs obrant-los amb el grafit d’un llapis. Aproximar el color de la terra, el contrast groller i subtil alhora de les ombres i els racons.

Quasi he de fer un esforç per deixar aquesta quietud i continuar la volta. Així que torne pel mateix carrer cap a la plaça de l’Església. Una gàbia amb un periquito penja d’un balcó. Aquest em crida perquè el mire i vist un plomatge blau amb les ales i el cap blancs amb picades negres. Entre a la plaça i veig les dones que hi prenen café en una terrassa. Isc només unes passes pel carrer d’Ausiàs March que condueix al centre escolar i a uns habitatges de nova construcció. Les cigales comencen a mamprendre’s des dels pins del pati quan la resina sublimada de les coníferes viatja amb els corrents invisibles que propicia la insolació. Retorne a la plaça on trobe un bust sota l’ombra d’una prunera roja de jardí. L’escultura és de Mariano Jornet, que després llegiré que va ser un arqueòleg de la vila amb les col·leccions del qual es va muntar part del Museu Arqueològic de València. Allí mateix, un gat siamés menjuca molles misericordioses de pa que li han deixat en una safata, al costat d’una altra amb aigua.

Mire cap a l’esquerra i allí prop d’un cantó veig la torre del Palau. Mostra un perfil trapezoidal amb una teulada inclinada cap a l’estret carrer de la Presó. Sobre la porta de l’entrada hi ha un finestró quadrat. Es veu la potència dels murs seccionats que quedaren quan l’alcàsser va ser enderrocat. La torre restant ha sofrit un lifting que ha deixat descoberts els nobles carreus i els maons originals. Abans de continuar m’assec de bell nou, ara sobre un dels graons que pugen a la porta.

Després d’estar-me una estona divagant a l’ombra, baixe pel carrer de la Presó i ací la torre obri una finestra més ampla amb dues filades de rajoles verticals que li sostenen l’arc. Està doblement enreixada com si volguera contar alguna cosa sobre les dues èpoques en què se li va treure profit: un de defensiu i, l’altre, d’impeditiu. Per aquesta banda, la torre es veu quadrada amb la cornisa decorada amb una seqüència de cel·les rectangulars de rajoles més fines.

Baixe pel carrer i, quasi quan arribe al final, sent una flaire de farina cuita, una olor antiga de pa. El forn està a una replaça, al carrer dels Màrtirs. En aquest moment ix el forner i saluda una clienta que es disposava a entrar. Jo continue amunt pel carrer de Sant Llorenç i tope amb una xicona que baixa sostenint una llanda amb els dos palmells oberts per a dur-la al forn. Saluda i jo he de contenir-me per a no preguntar-li sobre els ingredients que ha emprat per a amanir-la.

En això que se m’acosta una dona i em pregunta si estic mirant els comptadors.

-No, tranquil·la -li conteste.

-És que veure per ací algú amb un llapis a la mà…

Perill!, em dic, i continue cap a l’arc de Sant Vicent que uneix dues cases amb l’excusa d’exhibir una maniseta del sant. Curiosament, és un sant repetit perquè a la casa de la dreta hi ha una petxina a la paret amb el mateix sant, quasi en carn i os. Travesse l’arquet i camine pel carrer, del mateix nom, que és curtíssim i encara engalanat amb teles de festa. Quan tope amb els bancals faig mitja volta i baixe tot recte pel carrer de la Unificació on està la biblioteca municipal. La casa que està dalt d’aquesta té dibuixada una aranya amb pinzellades roges i expertes com si volguera buscar refugi al comptador de la llum, també hi ha pintada una filera de formigues verdoses que volen amagar-se pel mateix forat que entra el canaló.

L’asfalt del carrer també està pintat per a alguna festa i, potser, es degué aprofitar la circumstància per decorar la façana amb aquells invertebrats. La biblioteca està tancada per vacances i mentre baixe, a mitjan carrer, torne a sentir la remor fonda d’aigua de la font de la plaça on he arribat. Ara el sol la il·lumina tota. Sense deturar-me prenc el carrer Major que baixa prou de pressa cap a l’esquerra. Les primeres cases es veuen presumides, amb enreixats, balcons i nombroses finestres que s’obrin en les amples façanes. La tercera, que du el número set, mostra una frontera especialment cridanera alicatada amb taulells blau cel i un sòcol de pedra grisa amb taques roges. Totes les finestres estan resguardades rere mallorquines i sobre la dovella principal de la portalada es llig un cal·ligrama amb les majúscules inicials d’aspiracions molt florejades.

El carrer és llarg i per damunt seu sura una olor de perfum vell, decó. Novament busque la vorera de l’ombra i vaig baixant fins a arribar a la confluència de quatre cantons. Prenc el carrer de Jornet Perales i a mitjan camí veig que s’allarga cap als afores i, aleshores, decidisc de fer mitja volta.

Ara el sant que posa el nom al carrer és Patrici i, allí mateix, trobe un cartell que indica la Font de Baix. Però quan ja m’he allunyat una mica del poble no trobe res i torne seguint la carretera que rodeja la vila per baix. Veig a llevant els tres punts del Mondúber rere la línia de la Serra Grossa. Quan tinc oportunitat reprenc un carrer per tal de tornar al poble i arribe a un jardí amb pins i abundants mates d’acant on hi ha instal·lada una marquesina.

Seguisc i m’ix al pas un mur pintat de cap a cua amb un grafiti que sembla condensar tota la tradició del poble. És un conjunt festiu, ple de colors que em recorda una estètica antillana. Esclaten coets, ballen màscares i dimonis, toquen músics, udola un gos sota la lluna plena, les graneres i els pinzells també hi estan presents. Al costat està el llavador. Llig que el parc dels Pins era les eres de baix emprades per a la batuda i que ara estan dedicades a Enric Valor, ja que a Bèlgida va arreplegar diverses rondalles. Aleshores, m’he deixat alguna cosa, retorne unes passes i em pose novament davant del grafiti i allí està: n’Enric amb el seu barret, la jaqueta i el jupetí, envoltat pels dimonis que pretengueren endur-se al ferrer de Bèlgida a l’infern. Alguna cosa m’havia fallat.

El llavador és menut i fosc, està pintat amb una modernor que despista quan es veu l’ús que se li ha donat a aquelles pedres polides per la roba que s’ha rentat allí. Un raig d’aigua manté un corrent brillant i menut.

L’olor de raïm m’arriba de les branques retorçudes d’una parra que boten la paret pintada amb la representació de tot allò que és important per a la memòria del poble. Mentre vaig pensant quina rondalla està representada, arribe de bell nou al Bar Bruselas i sembla que podria tornar a començar la volta. Però Bèlgida, malgrat què pensava abans de conéixer-la, és molta Bèlgida per a recórrer-la sense donar-me temps a reposar-la.

Quan arribe a casa rellig: ‘Açò va anar i era… un ferrer que nasqué, visqué i morí a la vila de Bèlgida fa cosa d’un parell de segles, i que, conten, era més dur que el mateix ferro que treballava’.