15.05.2016 - 00:18
|
Actualització: 15.05.2016 - 02:18
Cada dilluns de Pasqua Granada, enguany 16 de maig, Benassal puja fins a l’ermita de Sant Cristòfol, al cim del Montcàtil.
Carles Salvador, mestre a Benassal de 1916 a 1934, va donar a conèixer aquesta romeria tan tradicional a l’Alt Maestrat, en el seu llibre ‘Les Festes de Benassal’.
De menut, amb els meus pares i la meua germana major (la menuda encara no havia nascut) solia passar uns dies d’estiu a Benassal, ja que el meu iaio, Carles Bausset, necessitava prendre l’aigua de la Font d’En Segures. Encara en recorde els carrers i la gent, amable i acollidora amb uns valencians que veníem de la Ribera. Recorde també les converses a la porta de casa, amb la fresca a poqueta nit, en ple mes d’agost, i les narracions sobre les primes, la coca de farina blanca ‘sense quarta ni segó, fenyida amb llevat i llavoretes, i pintada, exornada amb gravats ingenus’, tal com les descriu Carles Salvador en aquest llibre tan deliciós.
A Benassal les dones pasten les primes, que el dia de la festa seran beneïdes i repartides als pelegrins a l’ermita de Sant Cristòfol: ‘el dijous anterior les fadrines tenen un quefer típic: han de pastar la prima, el pa beneit que s’ha de menjar després de resar un parenostre amb avemaria i que ha de preservar de mal corporal i espiritual a qui el taste’.
El dilluns de Pasqua, de bon matí, ‘el sagristà avisa, mitjançant fortes campanades, que és hora de pujar la processó a l’ermita.’ La comitiva comença amb ‘el tabal i la dolçaina, i els pendons: roig, verd, blanc, segons el sant, segons la confraria, després la creu parroquial, els clèrics, les autoritats civils, la música i el poble. Camí avant, les bruses dels homes i les faldetes de les dones, posen una nota negra entre el verd vegetal dels bancals i l’ocre de les garrigues sota el blavet del cel.’
En arribar a l’ermita se celebra la missa i el poble canta aquests goigs benassalencs del segle XVI:
‘Sou columna molt segura
i espill de gran esplendor;
Cristòfol, sol d’hermosura
que al coll portau el Senyor’
Carles Salvador narra el dinar de festa a base del tradicional tombet, amb carn de corder o de conill, que cal ‘guisar-la en una olla de test de Traiguera, amb un foc lent de llenya’. Com destaca el poeta, el secret del plat radica en el fet que ‘cal remoure aquesta carn dins de l’olla; però sense cullerot ni paleta, sinó prenint l’olla per les anses i sacsejant-la en l’aire, de manera que els trossos de carn vagen desplaçant-se del fons. Cal tombar el contingut a poc a poc, a tombets, dins del continent de terrissa, fins que ja està. I està ja, quan té aquell punt de sabor meravellós i únic que ha de tindre aquesta carn’. És a l’ombra de l’ermita on es menja aquest plat, ‘asseguts a terra, ben a la vora la bóta o el barral de bon vi i el pitxerull amb aigua de la Font d’En Segures’. El dinar acaba amb les pastes ‘entre les que no poden faltar, i no falten mai, les reganyades de llavoretes. I el tarró.’
I amb la festa, el ball de les jotes de la terra: ‘gent de Benassal, de Culla, de Vilar de Canes, d’Ares; masovers d’aquests termes, i vilafranquins i vistabellans, en el cim del Montcàtil, fan aquell ball que els és tan agradós’. Abans de la posta del sol, ‘els majorals amb les autoritats reparteixen les primes, i cadascú amb la seua companyia, a peu o a cavall, retorna a casa, que de vegades està a moltes llegües de l’ermita, puix que els masovers han vingut de moltes barrancades enllà.’
Conèixer les nostres festes populars ens ajuda a retrobar els nostres orígens i a projectar cap al futur la nostra identitat i el nostre sentiment de Poble. Anar a l’ermita de Sant Cristòfol de Benassal cada dilluns de Pasqua Granada és una bona manera d’enllaçar el passat i el futur, l’ahir i l’avui, la història i la modernitat. I és una manera també de no perdre les nostres arrels com a valencians, unint cultura, natura, tradició i fe!
