Benicolet (i II)

Seguim per l’ombrívol carrer del Salvador sobre el qual levita l’olor del tabac ros que fuma l’home que camina de pressa davant de nosaltres. Aquest carrer acaba en un mur vellíssim de pedra, que deixa els bancals a l’altra part i al qual ja no li queda calç que l’emblanquine. Fa una corba com si amb un gest assenyalara als caminants per on han de seguir. Fent-li cas, baixem pel caminet i arribem a un riurau on, en un cantó, encara es conserva l’olla plena de mascara que s’emprava per a escaldar la pansa. Els arcs de la construcció estan encegats i sembla haver sigut aprofitada com a cotxera o com a caseta on guardar eines. Al costat del riurau viu un ametler solitari, quasi japonés, que engronsa suaument els branquillons més prims plens de flors rosa amb el ventet que s’ha girat.

Per a eixir d’allí hem de retornar sobre les nostres passes fins a arribar al carrer de Sant Vicent, on una placa testimonia que va ser el carrer més ben pintat durant les festes patronals de l’any 1985; i, certament, a la majoria de carrers encara queden rastres de dibuixos amb què es deu tindre el costum d’engalanar-los a les festes.

A poc a poc, arribem novament al bar Cervantes. Des d’ací discutim sobre la figura representada al penell del campanar. Andrés, sempre més pragmàtic, em fa veure que es tracta d’un gall -al principi, a mi no m’ho semblava- pel plomall de la cua distorsionat per la distància i l’angle amb què es veu des d’ací. Entrem al bar i el xicot ens diu que triem taula. La tele funciona a tota canya. Informen sobre la manifestació dels llauradors; es veuen les imatges dels tractors desfilant per les ciutats. Una guerra perduda! El cap imponent d’un porc senglar dissecat sembla estar al corrent dels comentaris televisius.

A la barra hi ha tres homes asseguts en tamborets que repeteixen amb certa sorna el que diu el televisor, malgrat que ells mateixos deuen treballar al camp. Beuen cervesa directament de l’ampolla i menjuquen gallons de cacau que els fa parlar amb la boca plena. L’amo del bar ens du una ensaladeta amb un vitet que descansa, estirat, al bell mig del plat com si fóra el mos principal. Després ens du els dos plats de paella, sense preliminars ni romanços. L’arròs ha agafat aquell color verd obscur que li proporcionen les faves i sobretot les carxofes. La carn ha sigut lentament sofregida. Tan sols amb l’olor es nota que ha sigut guisada per als de casa. No té res a veure amb els menús que se solen servir per a tal ús. Després de tastar-la ja no tenim cap dubte que és així. Quan el jove trau una cistella de pa li preguntem:

-L’has feta tu?

-Si, senyor, jo mateixa.

-Doncs, està espectacular. I quan es dóna compte de què parlem seriosament. Torna cap arrere i diu:

-L’ha guisada ma mare -i, simulant que ens fa un escoltet continua: però jo vaig dient-li com ha de fer-la.

Cada cullerada val un Potosí. Els plats estan caramullats i fem durar el deler. En un moment entra una parella i seu al nostre costat. Sembla que són clients habituals que dinen i sopen allí. Mengen el mateix que nosaltres. La cuinera ix a saludar-los. És una dona major de cabells curts. Es veu resolta, atrafegada, d’aquelles que no paren durant tot el dia de fer faena i tot ho fan bé. Mentre som allà ja no entra ningú més. Acabem de dinar amb una crema catalana i un cafenet. Ens sentim reconfortats. Quan ens aixequem per a pagar ens fixem en els ullals d’un senglar que s’exhibeixen en un marc de fusta sobre la paret de darrere del taulell. Quan li preguntem al cambrer ell el despenja i ens l’entrega orgullós. Aquest porc el va matar un amic meu que li diuen la Muerte. Les navalles o ullals més grans mesuren més d’un pam, sobre estar recurvats, i les esmoladores tenen una base més grossa que el dit polze. En una xapa de metall està gravada la inscripció: ‘Pla de Corrals. Valencia. 9-10-2013’.

-Aquest porc va pesar cent vint-i-tres quilos. Tinc el cap ací, i ens du a l’altra part del menjador que queda darrere d’un biombo. El cap és descomunal, el coll i els pèls  erectes encara mantenen la ferotgia electritzant de l’animal.

-L’altre cap, el que està al menjador, és un senglar que va pesar noranta-huit quilos.

-I al teu amic per què li diuen la Muerte? -li pregunte, intrigat.

-Perquè és molt caçador -contesta-. És furtiu. Mata de tot: perdius, conill, porcs, ànecs. Un dia la Guàrdia Civil l’acaçava i es va amagar, tot estirat amb l’escopeta, dins d’un nínxol al cementeri.

Hom no pot imaginar millors postres per a la memorable paella que ens hem menjat que una història com aquella. Li paguem a Jesús, que amb una estoneta més també es convertiria -i de bon grat- amb el nostre amic i eixim al carrer. La vesprada ha començat a allargar-se. El cel està entremesclat; els núvols passen amb un silenci total. Tirem pel carrer d’En Mig on hi ha el retaule de Santa Anna que sosté Jesús assegut sobre els faldons mentre l’il·lustra amb un llibre obert. Passem per l’estanc i desemboquem de bell nou a la plaça de la Creu. Un gos s’anticipa corrent alegre davant de l’amo que munta en bicicleta. Un home amb gorra, assegut en un banc, deixa passar la vesprada amenitzada amb els xiulits dels estornells.

Ara prenem el carrer l’Almàssera que transcorre tocant el penal del bar Cooperativa, en les finestres del qual es purguen unes carabasses. Tres dones es reparteixen bombons que una d’elles va traient d’una caixeta. Xarren amb la boca plena, mastegant. A una d’elles li diuen Pepica, un altre bioindicador positiu. Estan divertides prenent el sol perquè es diuen: ‘hui és el dia de “los enamorados”’.

Seguim pel carrer de Jaume I fins a arribar al final i ensopeguem amb un home que baixa pedalant sobre un tricicle com si fóra un jovenet que no ha parat de créixer. A l’última casa hi ha una manisa que resa: ‘Àngel custodi de Déu infinit guarda aquesta llar de dia i de nit per a que no entre lo mal esperit’. El carrer acaba en un terreny. Tornem cap a l’ajuntament i passegem fins als afores, fins al camí que du a una residència de la tercera edat i aeroclub Balica i als Mas de Xetà. A prop hi ha un xalet amb tres palmeres al jardí que el vent espenta perquè enraonen entre elles; des de l’interior de la casa ix la veu d’un xiquet que crida el iaio.

Ara, mentre divaguem per un parc excessivament geomètric i alguns arbres, s’agraeix la tebiesa del sol. Enfront hi ha un bancal amb una tira de favar que encara està molt endarrerit per al temps que estem. Forma un cavalló recte i gris, paral·lel al de les cebes.

Els xiquets ja juguen al pati de l’escola. Agafem el carrer de Sant Vicent Andrés Estelles (com Joan Pellicer solia referir-se quan parlava d’ell) i passem pel costat del poliesportiu. Unes dones vénen xerrant cap a nosaltres. Quin costum més bo hi ha als pobles. Un altre bon bioindicador, pense. Se sent l’olor verda d’una bardissa tallada. Més endavant hi ha plantats tarongers. De cara a Montitxelvo es veu el Tossal Redó tan evident com el silenci esquinçat per algun lladruc i el pati escolar.

De sobte una avioneta esquella el silenci, és com si un vellet estigués fent el curs de pilot i en un descuit de ‘l’instructor hagués pegat a fugir de la residència. Per moments, sona com si la bugia fera perla i no li quedara altre remei que fer un aterratge d’emergència. Caminant, caminant, descobrim al final el misteri de la Poassa. És una font a manera de safareig però en realitat el mural ceràmic que sembla reproduir una fotografia antiga, revela que la Poassa devia ser un pou, protegit per una reixa piramidal sobre el vèrtex de la qual penjava, en la corriola un poal i la corda. En el dibuix es veu en un primer pla un home que sosté un cavall carregat amb cànter i un xiquet muntat sobre la gropa de l’animal, com si estigués aguantant la postura perquè li tragueren la foto. El fons del dibuix és una part del Benicolet antic.

Tornem cap al poble. Els colombaires ja han amollat els coloms que puntegen el cel darrere de la coloma. Des d’ací, el cable que baixa des del parallamps del campanar sembla un fil que un electricista s’ha deixat oblidat. Arribem on Andrés havia aparcat el seu cotxe i ens acomiadem. Jo continue fins a l’entrada, o l’eixida. Sense pensar-ho, ja tenim caminat un poble més.