Benigànim (I)

Una vegada he passat el puja-i-baixa que du a la Pobla del Duc, comença una carretera plana, decidida. El matí és net i els núvols allargassats que s’estiren al cel semblen part de l’attrezzo d’allò que ha de ser un cel ample i blau amb tocs groguencs. A les vores de la carretera, els ceps paren desgrenyats, com si la ventada dels últims dies els hagués deixat preparats per anar a la barberia o, millor dit, perquè vinga el barber, posat que no solen moure’s del lloc.

L’entrada a Benigànim la precedeix, com en tants altres pobles, el cementeri. Abans devia estar més allunyat del nucli urbà, però amb el creixement dels pobles, ja se sap, la perifèria es converteix en un totum revolutum que se’n diu prosperitat. De seguida ve el polígon, i allí mateix, el complement del cementeri: el tanatori, que, com també en tants altres pobles, es trau a una mena de terra de ningú entre el sòl industrial i l’urbà.

Potser només siga qüestió d’acostumar-se a aquesta alternança comercial on combina immutable un magatzem, una ferreteria i una funerària. Però no sé, a mi em sembla que els morts que es duen a aquest lloc estan, si cap, més morts que aquells que es vetlaven a casa. Ara es diu que és una cosa més higiènica; fins i tot, arriba a contemplar-se en algunes ordenances municipals. Jo crec que en el fons és perquè veiem en general massa tele. Amb allò de la globalització mengem, ens emocionem, ens morim i ens soterren a tots per igual, visques al lloc civilitzat que visques.

Per fer la volta per Benigànim he quedat amb la meua amiga Lluïsa. Primer perquè és amiga i segon perquè no sé com li hagués pogut explicar que he estat giravoltant pel seu poble si m’arriba a descobrir sense avisar-la.

M’ha passat un enllaç per indicar-me on ens veurem, afegint: ‘Llàstima que no et pugues quedar a dinar, ja quedarem en una altra ocasió. Podem veure’ns al parc de la Beata Agnés, està prop de ma casa i no serà difícil d’aparcar. T’envie l’enllaç. Has d’anar al centre del poble, si no t’aclareixes, aparques i em truques. Açò no és tan gran com per a perdre’s.’

Això és el que es pensa ella. Decidisc prescindir del navegador perquè sempre m’atorrulla aquella veu frígida i seguisc les indicacions que assenyalen Centre Població, una rere l’altra, fins que m’adone que ja he travessat el poble, de punta a punta, i sóc als afores. Ara toca aparcar i anar preguntant fins que arribe al lloc convingut.

Mentre busque el parc, baixe per la vorera d’enfront del mur altíssim del convent, el qual separa la vida profana de la clausura. Unes campanes revoltegen, dolces, deixant un estel de festa, que ressona amb un eco matiner i encoratjador. Com he dit, sóc del particular que ‘preguntant s’arriba a Roma’ i, de la mateixa manera, preguntant, arribe, al cap d’una estona, al Parc de la Beata Agnés. Les campanes tornen a cridar a missa, tan alegres que jo mateix m’hi apuntaria si no és perquè tinc aquest compromís.

Mentre espere Lluïsa faig una volta pel jardí. És un parc ample amb palmeres cobertes per enfiladisses que les fan paréixer arbres diferents. Una font brolla, talment com un sortidor, deixa caure l’aigua en una primera copa que regalima fins a les que estan per sota i que són, al seu torn cada vegada de major diàmetre. En algunes jardineres es veuen els monyons d’algunes altres palmeres acabades pel morrut. Un arbre groc, un eucaliptus, una olivera. Veig el que deu ser l’entrada a la biblioteca pública i una altra font, folrada de trencadís, amb forma de far o de torreta. Aquesta du inscrits en la base: ‘Del Boter’, ‘De la Solana’, ‘Del Xicot’, ‘De Gaspar’, ‘Dels Frares’, ‘Del Conill’, ‘De Mira’ i ‘Del Pi’. El monument té al capdamunt un penell derringlat i tort, amb un ninotet infantil que du una espasa, em sembla un Sant Miquel un poc vençut per la intempèrie i les malifetes dels xiquets. Les campanes tornen a repicar a diumenge.

A un costat del jardí s’obri una replaça nua, preparada per a rebre una gentada, al davant de la qual s’ubica un castell de mentida que supose ha de ser per a celebrar la festa de Moros i Cristians.

Totes les cases estan tancades però es veu gent mudada que es belluga pel carrer. Les campanes canten amb harmonia celestial. Veig Lluïsa que ve pel carrer de baix. Du els cabells més curts des que no la veia. Ella saluda algú que ha passat pel nostre costat mentre jo continue escodrinyant el parc des de la vorera on estem.

-Ja has vist el parc de la Beata? -em diu després dels dos besos. Diuen que els terrenys que ocupa aquest jardí -continua- era la part de darrere de la casa senyorial que era propietat de l’oncle de la Beata Agnés i on a ella la tenia poc més que de serventa. De fet, l’escala que puja fins a la porta de la biblioteca que veus allà, era una de les entrades de la casa.

Caminem per la vorera amerada de rosada i arribem fins un cantó del jardí on està el taronger miraculós que, segons conta la tradició, la mateixa Beata va plantar de cap per avall, amb les branques soterrades i les arrels a l’aire com si foren les cames batents d’un home amb el cap soterrat. La bona qüestió és que es va produir el miracle i el taronger es veu un arbre ple de salut amb quatre o cinc cimals que configuren una copa rodona i verda. L’arbre, curiosament, està enreixat per una tanca feta a mida, com si fos un animal salvatge i això fa una mica de pena per l’estretor carcerària en la qual ha de viure, però Lluïsa m’aclareix que més que una tanca és un mur de contenció contra el fervor de tots els devots de la monja que vénen massivament per a la festa i, que de no estar protegit, deixarien l’arbre completament despullat de fulles i fruits. Hi ha costum de conservar les taronges amargues deixant-les assecar a casa perquè no es podrisquen, talment com es fa amb les fulles i a les quals se’ls atribueix propietats miraculoses. Tot està tocat per la Beata.

Continuem caminant per l’avinguda Real fins a la plaça Major o de l’Ajuntament, de forma irregular, on hi ha una font de quatre xorros, retolada amb la data 1893. M’acoste per a veure-la millor i cada aixeta és el cap d’un cavall amb les orelles alerta i la crinera caiguda mentre raja aigua per la boca. La font està tallada en pedra arenisca tan tova que la constant caiguda de l’aigua ha produït tal desgast on trenca cada raig que s’hi ha hagut d’apedaçar amb quatre quadrats de marbre roig, més dur i noble, perquè el xorro li pegue directament salvant l’erosió. El capdamunt de la font està decorat amb quatre petxines jacobees i una filigrana de metall amb forma ovoide que s’ompli d’aire.

En la mateixa plaça està l’ajuntament i, al costat, la casa Ribelles, que en l’actualitat també pertany al consistori. La diferència entre les dues façanes és evident encara que els edificis estiguen comunicats per dins. La dels Ribelles manté tota la forma d’una casa modernista burgesa, amb tres balcons ostentosos en la primera planta i uns altres de més menuts en la planta alta que queden separats per un fris d’estil clàssic. A la portalada de l’ajuntament s’hi llig la data 1724 amb un escut amb corona, les quatre barres, i un arbocer, tot sostingut per dos mansos lleons de secà.

Decidim d’entrar a un baret a prendre café. És un lloc menut ple de dones que s’asseuen en tauletes rodones. Aquest café forma part del ritual després d’haver assistit a la missa de la Beata que és la que se celebra a les vuit del matí a l’esgésia del convent. Malgrat la beateria, l’ambient és mundà. La majoria de les dones duen un foulard al coll per a protegir-se la gola de la gelor matinera, conversen molt fort, quasi cridant, com si haguessen de desbravar la contenció de les últimes hores d’oració.

Xarrem, també nosaltres, de tot allò que és sacre i terrenal mentre prenem uns tallats. Quan eixim d’El Capritxet enfilem cap a l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel i és el moment en què n’ixen els xiquets que prendran aquest any la comunió amb els pares. Lluïsa m’explica que el campanar és octogonal, com el Micalet, encara que de factura més moderna que aquell. Una escalinata puja fins a la portalada del temple. Curiosament totes les petxines de la façana són buides, com esperant un sant per tal d’aixoplugar-lo des que tots van desaparéixer en temps de guerra.

A la mateixa plaça crida l’atenció un edifici amb un sostre sostingut per una renglera d’arcs que segueixen tot el perímetre de la paret on, segons la tradició, s’ubicava l’antiga Inquisició.

Travessem el llindar de l’esgésia parroquial sota la inscripció feta sobre la pedra, al mateix arc de l’entrada: ‘Quis sicut deus’ i al seu damunt dos àngels bessons sostenen un medalló oval. La foscor immediata ens ennuvola la vista. Al fons hi destaca un retaule de fusta crua, monumental, amb columnes que munten en dos trams cap al mateix cel. Al bell mig Sant Miquel lluita eternament amb el mal, el drac, el cocodril, el dimoni, amb un gest punyent de redempció universal.

Esperem al bell mig de l’església i apareixen per un lateral on hi deu haver la sagristia dos homes.

-Mira -diu Lluïsa- eixe que ve per allí és mon pare. En Rafael Gallego ve cap a nosaltres amb les mans creuades al darrere sostenint el diari dominical que du enrotllat. Vesteix una jaqueta grisa i va parlant amb un home que després resultarà ser el rector. El pare de Lluïsa para poca atenció a la presentació que fa la filla. És com si ens coneguera de tota la vida. De tant en tant, s’apuja les ulleres amb el dit índex, parla amb nosaltres i, paral·lelament, ho fa amb el rector que li segueix els passos. Ens presenten, doncs, al Padre Pilar. És un home flac i alt, amb aspecte de saltamartí. Parla molt baixet, com si volgués recordar que estem en un lloc sagrat, potser és per això que gesticula tant com si amb les mans s’ajudara per a precisar les seues inaudibles paraules que, malgrat això, deixen un eco pamplonés en la pronúncia.