Benissoda (I)

Després de visitar Benissoda em queda la sensació d’haver estat en un poble renovat per complet, de dalt a baix. Com si a cada casa li hagueren deixat només l’esquelet i l’hagueren revestida d’una pell nova. Tot és nou, tot està endreçat, més que net: polit. L’únic vestigi que, potser, indica que hi va haver un altre temps és l’estretor dels carrers vells que coven la mateixa ombria que devia agradar als fundadors moriscos del poble. Paradoxalment, aquest efecte d’hiperrenovació se sol notar més a les poblacions grans. Sembla, en tot cas, que la proximitat a Albaida ha pogut determinar, en excés, un cert complex de barri o de perifèria que s’ha volgut superar a força de modernitzar façanes, carrers, voreres, placetes, etcètera, etcètera, i això, és tan legítim, segurament, com qualsevol altra alternativa que se’ls hagués pogut ocórrer als parroquians.

Només he arribat, he sentit el cant alegre i amagat d’una merla. Venia des de la vegetació salvatge d’un perdut que hi havia al costat. La merla, ara que comença a festejar, té una veu aflautada, juganera, amb unes modulacions que hom podria considerar pronunciades per una boca humana. La resta de l’any és silenciosa i, en tot cas fa com un cloqueig temorós quan es veu sorpresa i ha d’alçar un vol precipitat.

Mentre pense per on començar a caminar sent també la fressa dels teuladins que boten, accelerats, per les teulades de les cases noves de l’avinguda de València, i d’allí s’acacen fins als plomalls de les palmeres per a tornar, més precipitats encara, de bell nou a la teulada.

Baixe avinguda avall i trobe dos bars, pràcticament un al costat de l’altre, davant dels dos es veuen algunes quadrilles que ixen d’esmorzar. La crida burlesca d’un estornell des d’alguna antena fa que albire sense èxit la salutació descarada de l’ocell. Decidisc de baixar per on està l’aulari del Centre Agrupat Font Freda. A un costat veig el camp de futbet i, a l’altre, la piscina. Totes les instal·lacions estan molt cuidades. Camine fins a l’altra banda del camp de futbet i veig que fita amb el frontó. Més enllà, es veu l’alternança dels solars erms amb camps fruiters, que delimiten els afores del poble per l’est.

En aquest punt repare en una algaravia d’aus de corral que sent molt a prop, continue per la mateixa vorera i arribe fins a una gran gàbia adjunta a les instal·lacions esportives, al costat d’una àrea de gronxadors, la qual cosa em du a pensar que les aus són també de propietat municipal. Quan els animals em veuen creix la disbauxa de veus i es forma un concert que va de groller a desvergonyit. Conte grosso modo tants galls com gallines, en total més d’una dotzena, i un colom. Les gallines no tenen ponedors i ponen els ous directament sobre la grava. Una lloca cova la posta en aquestes mateixes circumstàncies. Veig que els escandalosos són, en realitat, els galls. És com si dugueren un xiulador escanyat a la gola. Potser, la competència és excessiva i massa indiscreta per a intentar un festeig amb un mínim de formalitat, per això els mascles estan tan esverats.

Un poc més avall, formant part de la mateixa àrea, una paret simula el frontó d’una ermita, almenys és el a mi que em recorda. És una recreació on es pot veure una campaneta i un retaule pintat sobre manises dedicat a Sant Antoni Abat. Un cartell conta que l’any 1609, quan s’expulsaren els moriscos, Benissoda quedà buida i fou repoblada amb agullentins i albaidins que dugueren la festa de Sant Antoni del Porquet. Ara, doncs, crec trobar l’explicació de la proximitat de les gallines. Unes fotografies, al mateix cartell, mostren la foguera que es crema en aquest lloc per a venerar al sant. Em gire i allí mateix veig el cercle bastit de llambordes que deu ser la base perpètua de la foguera.

El sol, aquest matí, ix i s’amaga. Havia decidit de vindre perquè estava convençut que trobaria més primavera. Torne a pujar cap a l’avinguda de València i veig la Casa de Cultura i, enfront, una placeta quasi selvàtica però ben endreçada. Al bell mig del xicotet espai s’aixeca un monument format per tres cubs de metall apilats. Sobre el costat de cada hexaedre apareixen gravades en un relleu de soldadura un batibull de coses. La base és un cercle de formigó amb la rosa dels vents i sobre aquesta es recolza el primer dels cubs amb unes espardenyes de mitja cara perfilades amb el traç de soldadura. El segon cub és un rellotge de sol i, segurament l’orientació d’aquests és el que determina la disposició de tota l’obra; conté també els signes zodiacals, el Sol i la Lluna. Per a mi, aquests misteris astronòmics resulten indesxifrables, si no vedats. En l’últim cub es veu un arbre, que sembla una bufeta desinflada a l’inrevés, amb un fons de quatre barres. Al mateix cub, per la part de davant, tot just, dalt del rellotge, el poema que Sant Vicent Estellés dedicà a Benissoda en el seu Mural del País Valencià:

Benissoda

La gentilesa pel treball diürn,
ingrat de sempre, i repassar dies,
hores, treballs, acabaments efímers,
tornen matins d’industriós designi
espenten portes, lloses de l’aurora,
com bergantins, com aloses, com sàries
com aspre espart, com corda i corda encara
fins arribar al límit just de la vida.

Els teuladins boten entre una jacaranda i les palmeres. Un verderol del color de la llima verda s’engronsa curiós i pareix que es pregunte sobre el misteri d’aquest crític artefacte.

Puge pel carrer de l’Església fins a la replaça del mateix nom. Aquest lloc sembla que abans es deia del Sagrado Corazón de Jesús. La façana del temple pareix acabada de restaurar. Aquestes portes de fusta massissa deuen haver substituït les velles. El sòcol de l’edifici està restaurat amb travertí, més o menys polit. Dalt del frontó està el rellotge circular que va, perfectament, a l’hora. Segons es llig en un panell, aquesta és l’església de la Nativitat, aixecada, com se solia fer abans, sobre la planta de l’antiga mesquita musulmana. Segons hi consta, es conserva l’orientació cap a l’Alquibla de la porta principal. El campanar està a la dreta de l’entrada i és una construcció pesant amb les arestes i les espitlleres folrades de pedra tosca i un remat en cúpula, que em recorden les d’El Escorial en miniatura, per aixoplugar les campanes. L’interior conté frescos barrocs que no puc albirar per estar tancada a pany i clau, com toca!