Benissuera (I)

He fet el camí d’anada a Benissuera entre la boira matinera i xafogosa escampada al llarg de tota l’autovia des que he passat per Ròtova. És el resultat de l’evaporació exagerada amb què respon la terra a les onades de calor africà que puja en una bogeria climàtica cada vegada més evident. Quan ja m’acoste al poble, el boirim va difuminant-se i surt la cresta del Benicadell a l’esquerra.

De la meua rebuda a la població s’encarrega un triangle de xiprers que formen com una foguera verda al davant del cementeri. Els arbres encerclen un calvari concèntric i menut com un puny. Alguns presenten soques considerables i altres, més joves, completen els espais que deixen els arbres vells. A les portes del fossar s’arriba per un passadís estret i ombrívol també entre copes fosques i allargades. El caminet sembla justet per als portadors d’un taüt. Des de la reixa de les portes es veuen un munt de flors artificials davant de les làpides descolorint-se, segurament, des del dia de Tots Sants.

Des de la poca distància que em queda per tal d’entrar al poble, aquest em sembla pla del tot. Entre i comence a caminar pel carrer Alt, que per al viatger va, curiosament, de baixada. Primer planeja amb un pendent suau, i a mitjan camí, es deixa caure, fent gepa, en una baixada més llarga i ràpida que desembocarà en una plaça. La vorera de la dreta ha desaparegut en unes obres que semblen de rehabilitació urbanística. Unes tanques voregen la fossa oberta que deixa entreveure l’aparell circulatori de la població. Davant l’entrada d’algunes cases s’improvisa un pont amb taulons de fusta per tal de facilitar la circulació veïnal.

Una dona neteja una de les reixes de casa amb un drap, cosa que sembla ser prou ineficaç en aquelles condicions però ho deu fer perquè aquesta és una activitat sagrada als pobles i no es pot deixar que la pols s’acumule en aquells ferros, malgrat que haja d’estar torcant-la in secula seculorum.

Com s’intuïa des del principi, en arribar a la placeta s’acaba el carrer Alt, i hom hi pot destacar que des d’aquesta nova posició sí que s’entén l’apel·latiu que li han donat a la costera. Aquesta és la plaça Major i que en realitat és menor. La placeta vol formar un rectangle seguint el perímetre del reconegut palau de Benissuera i les cases més velles del poble. A la dreta, en una façana de pedra, s’obri una vitrina amb un Sant Antoni protegit per un vidre. S’hi llig: ‘Els festers de Benissuera al seu patró Sant Antoni Abat, 1995’. En aquesta casa contrasta la ruralia dels còdols amb què es bastiren les parets, amb la geometria ben treballada dels carreus que formen el cantó. Sobre la façana es veuen les pedres que munten els pilars i els arcs que s’obrin sobre aquests bastits amb pedres disposades de forma vertical. Al fons, un torreonet s’aixeca cobert per una teulada despista sobre l’edat d’aquesta construcció: no sé si es tracta de la rehabilitació d’una casa vella, com l’altra que roman pegada directament al castell adjacent, o es tracta d’una construcció nova perquè la restauració que s’ha perpetrat presenta un cert eclecticisme confús.

En un racó de la plaça, enfront de la casa que s’utilitza de Centre Social i Cultural, i que és aquella que està pegada al palau, hi ha una font al bell mig d’una pica octogonal amb dues aixetes que funcionen quan se’ls demana. Mentre observe aquestes construccions satèl·lits del castell sent l’estrèpit d’una retroexcavadora que feineja al carrer Nou, el qual dóna també a la mateixa plaça. Al costat de la màquina treballen dos o tres operaris que, com a soldats d’infanteria, la rodegen en una mena d’escenografia bèl·lica. Sembla que continuen obrint la mateixa fossa -o trinxera- que es dibuixava al llarg del carrer Alt. En un moment, el soroll es detura perquè ha arribat l’hora exacta de l’esmorzar. Després del brogit que m’ha seguit inconscient des del principi, comença a sentir-se el murmuri del poble. Puc sentir com una dona que passa li diu a aquella que encara espolsa la reixa:

-Quina frescoreta més bona.

-I anit, també – li contesta l’altra sense deturar-se de la seua comesa.

Busque un lloc per a seure a l’ombra i contemplar el palau. Ja tenia ganes de conéixer-lo. És un edifici defensiu, que, a hores d’ara, es veu tot apedaçat, amb les motlades solsides i una estructura metàl·lica d’urgència que l’aixopluga. També s’hi veuen unes bigues fines que li suturen l’estructura desballestada. La torre de la dreta té els merlets visiblement restaurats. És una torrassa forta, de planta quadrada, que puja fins a quatre nivells assenyalats cadascun per una finestra. L’altra torre, que està a l’esquerra, està parcialment reconstruïda amb rajoles massisses. Fa l’efecte que en un altre temps i per algun poderós motiu es va desmotxar i, aleshores, es rematà amb una teulada de dues aigües, cosa que li restà una mica d’alçada respecte de la germana. Pel costat esquerre ix la vegetació que deu vindre del jardí del palau. Entre les dues torres, un rectangle amb vuit finestres, immediatament sota la teulada ferida, fa de parament o façana principal. També es veuen dos balcons que es degueren obrir a posteriori i que deixen veure l’ànima de les parets. Les quatre finestres de baix estan protegides per reixes que les tanquen a manera de gàbies difícilment expugnables. La reixa que s’obri en la torre dreta, per la factura, sembla ser original de la primera època. La portalada és de pedra llisa, amb unes quinze dovelles que componen un arc de mig punt, sobre el qual llueix un escut modern que deu reproduir l’original i, per sota d’aquest, una porta de fusta de dues fulles.

Curiosament, en la façana es conserven quatre manises originals pintades amb motius blaus sobre un fons blanc. Potser siguen gòtiques, tampoc ho sabria dir perquè, en realitat, cada un dels pedaços que s’endevina en el castell –ara maons, pedra, teules, etcètera, etcètera– deuen correspondre a les distintes etapes constructives que partirien d’una torre àrab i es completarien al llarg dels segles segons les necessitats. Per a mi és un enigma qui foren els Bellvís, senyors primigenis d’aquesta fortificació rural, a banda de saber que fou una família noble establida a la Vall que deixaren pistes per Xàtiva o per Bèlgida, aquestes darreres seguides per la inventiva de Noèlia Vidal al seu llibre La maledicció dels Bellvís. Caminar per aquell poble on estan les restes de l’altra torre que inspirà el llibre, tal com li vaig sentir dir a la mateixa autora en una presentació, podria ser la meua pròxima expedició. Noèlia deia que l’anomenada Torre dels Bellvís de Bèlgida es veia des de la casa de l’àvia i, per tant, sempre havia estat present en la seua infantesa. Deu ser aquest el mateix motiu pel qual els benissuerans s’estimen tant el palau, perquè també han crescut amb ell i això deixa una empremta inesborrable, una força d’atracció que fa sentir com a pròpia aquella font de records i vivències, per damunt de qualsevol consideració de propietat jurídica.