Benvolgut amic Paco

Te n’has anat, benvolgut Paco, discretament, tal i com vas viure sempre. L’última vegada que ens vam veure va ser l’11 de setembre de 2011, quan vas vindre a l’Alcúdia per concelebrar en la meua primera missa com a prevere al meu poble. Abans, el 17 de juliol de 2011, a la catedral de València, em vas rebre, amb uns novicis de Montserrat, fent-nos de cicerone. Els novicis van quedar admirats de la teua simpatia i alhora també de la teua saviesa en mostrar-nos la seu. La teua bondat, la teua senzillesa i el teu esperit eclesial, i alhora valencianista, eren un exemple per a tots els qui et coneixíem.

Jo et vaig conèixer els anys seixanta a Xàtiva, on mon pare era professor de l’institut Josep de Ribera i on tu vas ser el capellà del centre. La teua cara rodona i el teu somriure obert i confiat feien de tu un home acollidor i afable. El teu bon humor, la teua ironia innocent i tan plena de gràcia, feia que descobrírem en tu un home bo de veritat, apassionat per l’Evangeli i per la inculturació de la nostra Església en la terra que ha de servir.

Vas vindre sovint a Montserrat, on teníem llargues converses i on jo aprenia, mentre t’escoltava, de la teua saviesa. M’havies contat mes d’una vegada com l’agost de l’any 1956, quan estaves destinat de prevere a Xàtiva, vas tindre la idea de convertir el museu de l’Almodí en un referent del nacionalisme. Per això vas ser tu qui vas comentar al director del museu, Carles Sarthou Carreres, que la pintura del rei Borbó, Felip V, flagell dels xativins penjada en aquell lloc, i que era obra del pintor Josep Amorós, s’hauria de penjar cap per avall, com a penitència pel càstig infligit a Xàtiva. I vas ser tu mateix, i això cal recordar-ho ara, que vas pujar dalt una cadira i canviares la posició de la pintura, que posares cap per avall com encara hui la podem veure.

Benvolgut Paco: recorde que uns dies després de la mort de mon pare vas escriure un article a Levante-EMV (5 de juny de 2012) que, elogiant la vida del teu amic i company de l’institut de Xàtiva, vas titular: ‘Bueno, sencillo y feliz’. Puc dir que també tu, com mon pare, vas ser un home bo de veritat, ja que portaves al cor el manament de l’amor que ens va deixar Jesús com a testament. Vas ser també un home senzill, lliure d’ínfules i allunyat d’ambicions i de desig de fer carrera. Vas ser, com ens ha recordat el papa Francesc, un pastor “amb olor d’ovella”, enemic dels ascensos i d’escalar llocs importants. I vas ser també un home feliç. Creies en una Església oberta a la societat, no una Església elitista, només per als purs. Creies en una Església samaritana, que és al costat dels qui sofrien, una Església propera a la gent, que batega amb el sofriment i les esperances dels qui sofrien i dels qui esperaven. Vas ser un home feliç perquè vas fer del teu ministeri un servei a favor de l’Evangeli i dels hòmens i les dones de la nostra terra.

Benvolgut Paco: després del teu pas per les parròquies que vas servir, puc dir que tots els qui et vam conèixer ens sentim plens de goig per la teua vida i pel teu ministeri presbiteral, fet des de la senzillesa, la bondat i l’alegria. I el bon humor, que va ser sempre un tret característic de la teua vida. Vas ser un home ple de bonhomia i d’alegria. I això ho vas saber transmetre als qui vam compartir amb tu la fe, els ideals per un país més lliure i el servei a la nostra Església,

Sé que en rebre’t el Pare, amb els braços oberts, hauràs portat al cel la nostra llengua, una llengua per la qual tu vas treballar perquè entrara a l’Església. Des del si de Déu, sé que portaràs en el teu cor la nostra diòcesi i que pregaràs perquè els nostres capellans arriben a introduir el valencià a la litúrgia.