Benvolgut, o no, senyor arquebisbe

Senyor meu, vostè confon el funcionament del sistema democràtic pel qual es regeix la nostra societat amb les disposicions jeràrquiques de l’entitat religiosa que vostè governa a terres valencianes. Al seu sistema jeràrquic qui comet un pecat de pensament, paraula, obra o omissió, va al confessor i després d’un protocol·lari propòsit d’esmena i complida la penitència imposada pel padre confesor ja pot tornar amb la cara ben alta a cometre un altre pecat, sempre i quan aquest millor que no siga del mateix gènere del qual havia estat absolt. O sí. En un sistema democràtic les coses no funcionen així. No, senyor meu. Com a màxim se li poden perdonar els pecats al monarca, si és que una democràcia com cal pot ser presidida per un monarca, però a Espanya així funcionen les coses. En democràcia qui la fa la paga, o a vegades no. Si algú roba, o malversa, o suborna, o discrimina per raons de sexe, de llengua, o del que siga, ha de ser castigat pels jutges, i ha de rescabalar les víctimes de l’ofensa per la seua acció en la forma que determine el jutge. Vull dir, senyor meu, que són sobreres les seues excuses i peticions de perdó després de cadascuna de les seues manifestacions ara misògines, abans homòfobes, o contra els refugiats, o contra… I vull dir-vos també que no són dignes les vostres acusacions a qui condemnem les vostres inacceptables afirmacions orals i escrites aparegudes als mitjans de comunicació.

Ja sé, senyor meu, que no m’entén, perquè, entre altres motius, parle un llenguatge diferent, al qual vostè no està acostumat ni vol estar-hi, atesa la seua dèria contra la llengua dels valencians, però nosaltres a vostè sí que l’entenem quan diu que li sembla perfectament acceptable la discriminació i la no igualtat d’homes i dones, i quan demana als seus fidels que no hi creguen i que és justa la desobediència de les lleis injustes quan no coincideixen amb la seua particular moral. És manifesta la seua antipatia als gais i lesbianes i això és fàcil d’entendre en una personalitat eclesiàstica del sector més reaccionari de la jerarquia, però és inadmissible i punible en una democràcia que vosté qualifique aquests comportaments de pertànyer a la ‘ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la història, la ideologia de gènere’. Què han fet dones i homosexuals a la santamareesglésia perquè els condemnen amb tanta severitat? Quin rèdit pastoral els proporciona als bisbes i capellans tan radical misogínia i homofòbia? Han fet càlculs sobre els efectes que poden tenir sobre l’església tants insults, bromes, improperis varis contra el purpurat que estan apareixent a la premsa i les xarxes? Manifestacions de tant calibre no és possible que indirectament augmenten més encara la violència masclista?

Vosté sap que no és la primera volta que des dels sectors més radicals de l’església postfranquista, els seus, solten inconveniències amb molta facilitat que no només atempten contra les lleis vigents, sinó també contra els principis universalment acceptats, els Drets Humans. Sectors de l’Església que demostren que no estan al dia de les noves formes diplomàtiques que emanen del Vaticà dirigit pel Papa Francesc, el qual ha manifestat reiteradament el seu ferm compromís amb aquests drets. Sí, però em dirà que l’Estat del Vaticà encara no ha signat la Declaració dels Drets Humans. Pot ser que no ho haja fet perquè un dels drets rebutjats siga la d’igualtat de gènere? També és curiós que el senyor arquebisbe de València diga als seus fidels que són pares (a les fidels mares no els diu res, clar, és coherent) que l’església ‘… como servidora de los Hombres tiene la obligación de promover los derechos que asisten a la persona humana y de trabajar por la humanización’ (Carta a los padres de alumnos y professores de religión del Sr. Cardenal Arzobispo de Valencia. Junio 2016 – Nº 58- Año VI). Cal advertir que els drets de que parla el senyor arquebisbe són els de rebre els xiquets (de les xiquetes tampoc no en diu res) educació religiosa a les escoles religioses i a les públiques. També és curiós que l’arquebisbe reaccione a les suaus paraules plenes de tacte i diplomàcia dels nous governants de la Generalitat tirant-los en cara, o al cap, quan diu que li recorden els temps de Franco. Vaja, senyor meu, com és que els governants valencians no li recorden els temps de Fidel Castro o de Iossif Stalin? Això de Franco no haurà estat un seu lapsus linguae? Perquè… Franco no era aquell senyor que nomenava personalment els arquebisbes tan reaccionaris com vostè, que censurava el que deien els rectors, que enviava a l’exili els capellans rebels?

Potser, senyor meu, la seua misogínia, com la del bisbe de Cocentaina, J. A. Reig Pla, siga provocada per la por que les dones comencen a madurar, a independitzar-se dels seus atàvics ‘protectors’, a pensar per elles mateixa. I això per a la seua misògina institució és un evident perill de subsistència. Li aniria bé de repassar Immanuel Kant, qui definí ‘il·lustració’ precisament com a maduresa intel·lectual: ‘Il·lustració és la sortida de l’estat d’immaduresa autoimposada. La immaduresa és la incapacitat de fer servir el propi enteniment sense ser guiat per un altre.’ Kant utilitza l’expressió ‘minoria d’edat’, però també la de dependència, manca de capacitat o de llibertat per a prendre decisions per un mateix. A la vostra Església ja li va bé que no es parle de la ideologia de gèneres, que no es parle de la ‘minoria d’edat’ on han de romandre les dones pels segles dels segles. Amén. O no.