Bescanvi

El fill de Pepita fa anys que viu a Madrid. Va marxar per raons que mai he preguntat però que sempre he entés. Ve poc i, de vegades, quan torna uns dies a l’estiu el veig pel carrer amb el seu caminar cansat. Amb els anys ha canviat, fins al punt que no el reconeixeria si no sabera que és ell. Quan ens passem pel costat, el salude curtament, com si fóra l’altre dia que encara era un xiquet. Vergonyós, respon sempre a la salutació amb una timidesa gravada a foc. Segueix per la vorera, xafant el rastell com si fóra un funambulista un pèl despistat, sota l’ombra estreta que deixen les teulades al migdia.

Després que sé que ha vingut, espere. Quan sa mare em veja pel carrer em dirà el que em diu sempre:

-Pere, no tindràs un poquet de pebrella per casa? Així li prepararia uns pebres en salmorra al meu fill abans que se’n vaja.

-Demà mateix te la duc -li dic, com ella ja sap. Demà, al matí, aniré a fer-ne.

-Amb un poquet que em dugues en tinc prou. És que a ell li agraden tant!

És un dels encàrrecs que més m’agrada fer a l’estiu i així li ho faig saber a Pepita:

-Saps que jo m’alegre quan m’ho dius, dona!

-Però a mi em sap greu molestar-te -diu ella- si no és perquè li agraden tant.

La conversa és com una mena de rosari, de salm responsorial, on totes les paraules estan mesurades i pautades, les preguntes i les respostes.

Jo puge a fer pebrella sempre al mateix rogle. Allí les mates creixen fortes i atapeïdes al resguard de les argilagues i l’estepa. A poqueta nit, quan el sol ha baixat, tire cap a la Terra Roja per l’empinada senda dels Gats que ascendeix entre un pendent asmàtic fins arribar a un pla cobert per sediments argilosos tan rojos com la sang seca.

Una vegada arribe a la planura, seguisc la sendeta que continua amb els romers i algun margalló solitari i sobirà. Fins on arriba la vista, a penes hi ha arbres; es poden comptar fàcilment amb els dits d’una mà perquè la zona es va cremar fa anys i tan sols se salvaren tres pinastres i dues carrasques llunyanes, ja que viuen en dues illes de lloses.

Després de planejar, davalle per un camí que sembla empedrat expressament amb llambordes llargues i apretades. Quan passe pel seu costat, salude la flota de rabet de gat passant-li la mà per damunt i olorant les essències del camèfit que en aquesta època està un poc sec i tombat. Puge un repetjó, agafe les tisores i deixe el sarró i el pal que m’ajuda en la passejada. Abandone la senda i divague pel matollar mirant les mates de pebrella que quasi conec pel seu nom propi. Talle els branquillons verds i ombrius que tenen una aparença tan humil que sembla mentida el domini que poden exhalar només fregar-la. Amb les tisores de podar talle tan sols una part de cada mata i els anys que ha plogut mínimament acabe fent un bon farcell en no res. En aquest punt, tot ol ja a pebrella i a la llum amagant-se per darrere de la muntanya. Després, amb dues o tres tiges de fenàs faig una baga per subjectar el bolic d’herbes i desfaig el camí per on he vingut.

Quan arribe al poble vaig directament a ca Pepita i li deixe el manoll entre els barrots de la porta, darrere de la persiana. És el moment que més m’agrada. Passaran uns dies més i, quan alguna vegada, haja d’eixir de casa veuré que en la meua porta hi ha nugada, com sempre, una bossa blanca. Sense obrir-la sé què hi ha a l’interior. Enguany, la sobrassada és de Xaló, altres anys ve de Tàrbena. Desempaquete l’embotit i olore el pebre bo curat, la flaire de la carnisseria forastera entre el paper de parafina. El fill de Pepita ja se’n deu haver tornat perquè comprar les sobrassades és l’última cosa que fa perquè ell s’enduga algunes de les olors que més li agraden de recordar allà on ha de viure.