Bicis

Isabel Porras és la fundadora de l’Escola de Mobilitat Santa Cleta que, dit així, pot semblar una cosa d’aquelles entre ministerial i de parròquia; però resulta ser una cooperativa que s’han inventat a Sevilla. La dedicació de l’entitat és ‘la promoció de la bicicleta com a transport urbà, com a ferramenta d’apoderament ciutadà, responsabilitat ecològica i com a símbol de canvi social’. El secret de tot aquest propòsit parteix d’una tenda justa de bicicletes i d’un taller que s’ocupa de ‘línies de treball visibles i invisibles’. Isabel es veu jove, alternativa, combatent i beneïda alhora, potser pel serrell tallat a la moda dels franciscans o, com es coneix ara, a l’estil barroka, euscaldun, nekane o, per a ser més descriptius, com el duen els indis yanomamö (singular de l’italianitzat yanomami) que viuen a les selves del Brasil i Veneçuela.

Darrerament, aquesta activitat pedagògica sobre la bicicleta ha sigut controvertida perquè el Servei de Sostenibilitat i Innovació Urbana de la Gerència d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sevilla (s’ha de dir de carrereta i sense respirar) ha esperonat l’escola d’Isabel amb el projecte Mujeres en Bici por Sevilla, adreçat a dones entre divuit i seixanta-cinc anys. En realitat, sembla que la crítica ve, com sempre, pels diners públics que s’han hagut de destinar perquè els pedals rutllen. Però el programa va ser aprovat en ple per unanimitat (a veure quin polític gosa a dir públicament que són diners malgastats).

A mi no em sembla tan carer quan hom repara minuciosament en el currículum d’aquests ‘ensenyaments elementals’. Sobretot, si es té en compte que l’objectiu principal és el de fomentar la mobilitat ciclista de la dona, ja que estudis fefaents alerten que tan sols un 30% dels ciclistes són fèmines. Com dic, la matèria d’estudi és extensíssima, amb una part teòrica i l’altra pràctica. A saber:

-Història del bicicle.
-El paper de la dona en relació amb la bicicleta des del segle XIX.
-Mecànica bàsica de les dues rodes.
-El canvi climàtic.
-Com aprendre a pujar i a baixar de la bicicleta.
-Mantenir l’equilibri amb dues rodes.
-Saber elevar-se sobre l’aparell per a adquirir més força i pujar costeres.
-Aprendre a frenar.

Es pot comprovar que s’inclou alguna maria per a omplir, com allò del canvi climàtic, però la majoria del corpus doctrinal rau en aspectes que, en un moment donat, et poden salvar la vida, com ara aprendre a frenar quan toca.

Cada curs està dissenyat perquè dure deu hores i, per sort, es garanteix que seran impartits en espais segurs i tancats al trànsit. A més, l’equip de treball el formaran un coordinador, professionals (no s’especifica ben bé de què) i dos monitors, a tots els quals els ha tocat la loteria de poder treballar en un projecte tan ambiciós i de tanta conveniència. A Sevilla, segur que hi ha molts altres professionals (sense detallar especialitat) que no poden dir el mateix.

Jo crec que és un projecte per a estar tots contents, fins i tot els yamomamö per la propaganda que, paral·lelament, es fa dels seus pentinats. Segur que ells, que viuen tan lluny, no en són conscients, però tenen en comú amb aquesta bona gent de Santa Cleta la ferma creença sobre la igualtat entre les persones. De fet, segons expliquen antropòlegs com Spielman, Migliazza i Neel en l’article Diferències genètiques lingüístiques i regionals entre els indis yanomamö, ser cap d’una tribu és un càrrec que l’interessat du amb total indiferència i que no l’exonera d’haver de caçar, netejar el poblat i contribuir amb més tasques domèstiques i comunals. Per contra, és cert que els yanomamö tenen assumida una certa diferència de rols per sexes. Els homes bàsicament es dediquen a la cacera, cosa que tan sols suposa el 10% del total alimentari perquè no deuen tindre massa bona punteria, i això que unten les fletxes amb curare. Les dones, al seu torn, es dediquen a conrear horts efímers i a recol·lectar fruits, insectes i mel, amb la qual cosa contribueixen al 80% de l’alimentació.

Doncs, potser fóra cosa d’agrair que alguna persona de bé s’atrevira a fundar una ONG i que duguera, així, la bicicleta a la fosca selva. Dones en Bici per l’Amazones, es podria dir. I d’aquesta forma el copyright per l’ús del pentinat indi se’ls podria retornar en forma de progrés, d’apoderament i de paritat universal.