Bocairent (I)

Aquesta tarda pujaré una vegada més a Bocairent. Aparcaré fora del poble, al costat del cementeri. Sé que, d’allí estant, romandré una estona mirant-lo, sense pressa. Hauré de pair la dissort de no poder veure’l amb l’ànima d’un poeta o amb els ulls d’un pintor. L’estructura piramidal, les cases velles, els carrerons que revolen amb l’esvelt campanar de la parròquia. Però aquesta imatge pagarà la pena, mas que siga per a enfrontar-me a la meua limitació estètica.

Travesse els revolts càrstics de la serra que separa les comarques de la Vall d’Albaida i l’Alcoià. Són parets llises, de pedra erosionada allà on el vent i l’aigua s’hi han entretingut durant eons sencers. La vegetació grisenca s’arrapa a les pedres i, dalt, la lluentor celestial dels núvols que viatgen arrenglerats en el cel pàl·lid.

Al cap d’una estona, arribe a l’esplanada del cementeri, el rodege i, per fi, contemple el poble que em gira l’esquena amb un posat vertical i clos. Entre nosaltres passa el riu Clariano que, segons em diran després, ací pren la categoria de barranc. En un tram, la riba del barranc, o del riu, s’ha conquerit per a establir-hi uns conreus minúsculs a base d’escalons sostinguts amb marges de pedra seca. De lluny, veig la pauta dels cavallons amb hortalisses incipients, uns arbres fruiters que creixen en un quartó de terra ben treballada; altres, però, estan abandonats a la voracitat dels esbarzers.

Per allà baix passa un xiquet caminant, pels carreronets que segueixen la riba, i que discorren entre uns murs paral·lels de pedra de factura ancestral. Unes vegades li veig només els cabells negres i curts. Després, desapareix per complet darrere dels murs de tàpia. Més endavant, hi retorna amb el cos sencer. Podria ser l’escena de qualsevol ple de migdia morisc contemplada des de la llunyania.

Aquesta cara del poble sembla estar construïda de pedaços de teulades que s’escalonen, d’asimetries simètriques que tendeixen a seguir l’orientació conferida per la roca mare que sosté la vila, a fi de formar un laberint escarpat de parets marronoses. Les cases s’aixequen com cubs, com ortoedres plens de finestres i balcons. Les parets llargues obrin finestres en totes les altures. Si els murs són estrets, una finestra es col·loca mil·limètricament sota l’altra fins arribar a un altre nivell. Algunes cases sembla que pengen, que estan suspeses en una soledat inhabitada. No hi ha cap altra senyal de vida que no siga la roba estesa en algun terrat o en alguna finestra vella i acostumada a tindre draps onejant. Les cases més amples mostren les finestres per parelles disposades per pisos: dos, tres, quatre nivells. Les finestres es combinen amb els finestrons i els balcons, tot arrenglerat en un ordre intricat i senzill alhora. Hi ha escales amagades que tan sols es revelen en la llunyania quan algú les baixa. S’ha d’esperar, doncs, juntament amb el brunzit dels insectes, perquè es puguen descobrir els secrets. Dalt de tot, el campanar corona dues vegades el poble: una, el promontori geològic on s’assenta la vila i, l’altra, el bigarrament de les cases.

Em decidisc a baixar pel caminet empedrat amb lloses de riu que arriba arran del barranc on els xops, glabres, esperen que avance la primavera. Una brafada de malrubí que s’escampa per l’aire escalfat pel sol és com un encens de salutació quan hi passe. El vent, més alt, frega les acícules d’uns pins que s’anteposen a l’entrada d’un mas allunyat.

Arribe a un pont robust, alt, que travessa el Clariano per entrar en el poble. Un cartell l’anomena com a pont de Darrere la Vila. El títol no pot ser més explícit. Dibuixa un arc de mig punt i està bastit amb una sola volta. És gran i ample amb la boniquesa que tenen les coses útils i gastades des d’antic. A un costat queda el Pouet de Sant Vicent. Es conta que quan el sant arribà a Bocairent a predicar plovia a bots i barrals i es refugià en aquest mateix covarxó; escorregué la túnica i des d’aleshores mai no ha deixat de brollar-ne un fil d’aigua.

Vaig baixant graons i vorejant el riu, ara prop dels bancals. Se senten piular els pardalets. Continue pel mateix carreró on abans he vist el xiquet morisc. És estret i els alts murs de pedra que s’aixequen a ambdues bandes produeixen l’efecte d’estar caminant per la fossa d’una fortificació. De tant en tant, el mur de l’esquerra s’interromp per una porta de fusta o de ferro que condueix a un d’aquells bancalets guanyats al riu. Veig de prop plantades les bledes, les penqueres i les faveres. Més endavant, recolzades sobre un mur, unes parres retorçudes i nues sembla que siguen els nervis de la mateixa paret. Dues caderneres que picotegen unes flors madures de lletsó volen quan em senten caminar. En les roques que queden a la dreta es veuen els desaigües excavats directament sobre la pedra. Són com canals, com esgoladores perquè circule l’aigua que s’ha trascolat durant segles fora del poble amb aquest sistema.

Pel mateix camí tope amb la cova d’En Gomar. És una mena d’abric natural excavat en la roca en un revolt del trajecte. Un panell l’apunta com la ubicació d’un antic molí àrab i una reixa barra el pas per a preservar l’àrea per a futures excavacions. Seguisc caminant i, finalment, desemboque en el poble. Arribe als jardins del Muret on es veu la vocació defensiva de les cases amb murs alts que fan, tot plegat, de muralla. Puge pel mateix carrer i vaig girant cap a l’esquerre buscant l’interior de la vila fins a arribar a la plaça de Joan de Joanes on està el Museu Fester.