A Bodí i a tots els festers que desfilen amb el Morenet

Quan la vida t’arranca del costat una persona a qui estimes, canvies. No és que valores més la vida… és que ho veus i ho vius tot, de sobte, de manera diferent. Ser conscient que, en un bufit, tot pot acabar fa que ho relativitzes tot. Coses a les quals donaves moltíssima importància, ara les ignores. També eres conscient que no pots perdre el temps amb persones que et fan patir i que no t’aporten res de bo. Ara no et costa gens apartar-les i passar pàgina. Punt i avant. Són lliçons que ens dona la vida amb una bona galtà. D’altra banda, se’t fa evident quines coses i quines persones vols en la teua vida i les abraces fort, ben fort.

Si, a aquesta situació, li sumem dos anys de pandèmia estranys que ens han tingut bastant aïllats els uns dels altres i de tot, la cosa s’agreuja més i tot se sent més.

Per a moltíssima gent que conec, una de les coses que han agafat més importància en tot aquest temps són les Festes de Moros i Cristians, amb tot el que impliquen.

I és que, per als qui portem les Festes en la sang, se’ns ha fet evident que són una necessitat. Necessitem escoltar la banda, estones de complicitat amb l’esquadra, eixa alegria sincera i les abraçades quan fa temps que no ens veiem, compartir taula amb un bon vi i un bon herberet de postres, només faltava! Són molts els moments que guardem en la memòria com a autèntics tresors. Fins i tot, les possibles discussions en assemblees i juntes. Tot forma part de les Festes.

Unes Festes que ara recuperem amb més força i ganes que mai. Això sí… no estem tots.

Diumenge passat, en el primer dels concerts de Mig Any, es va presentar la marxa A Bodí, regal de la meua germana a l’esquadra Carabassa, de la comparsa Kàbiles, en record del meu cunyat. Composada per Saül Gómez, és una marxa senyorial, elegant… amb les pujades necessàries en els moments justos… com era ell. En un acte carregat d’emoció, els sons d’aquesta marxa van sonar per primera vegada forts i contundents, i ara ens acompanyaran per a sempre. Que bonic, recordar algú amb música…

A aquesta gran pèrdua, en sume dos més… les dels pares de dos amigues a qui m’estime molt i amb qui compartisc molt. Com jo, mores espanyoles de cuna… de la mà del pare a la comparsa i la mare acudint a cada acte, com a grandíssima festera. Famílies festeres, molt unides. El dolor deu ser immens. Com un pou sense fons.

Garrido i el Chato, festers en majúscules que van saber disfrutar la festa des del profund respecte als colors que lluïen i així ho van transmetre a fill, filles, néts i néta, que seguiran els seus admirables exemples. Impossible d’oblidar dos persones que han sumat molt als Moros Espanyols, que ens deixen empremta i molts records entre amics que acaben sent família.

Les Festes i la música, amb aquests trasbalsaments, sumen una altra connotació. El so del bombo, que arranca la festa, ara pareix que ens fa bategar el cor més fort… perquè ens remou records i emocions. A alguns dels somriures ara els acompanya alguna llàgrima. Com no recordar un pare en certes marxes, si les entonem cantant papà?

I, com Garrido, el Chato o Bodí, tants altres festers que tampoc desfilaran enguany… Els devem la memòria. I quina millor manera de recordar-los que disfrutant com mai cada moment de Festes?

Que sone el bombo ben fort, que allà anem. Fem cada pas amb força i sempre avant. Disfrutem de cada moment, per nosaltres i per ells. Visquem les Festes amb il·lusió, com si foren les primeres, i amb passió, com si foren les últimes.

Mig Any 2022… AVANT!