Bon amic

Fa anys que el conec. Primer, començà demanant al semàfor de l’entrada, prop de l’estació. En aquell temps estava tan prim que semblava un gat rovellat. Quan els cotxes s’aturaven a la seua alçada, ell agafava dos paquets de mocadors de paper en una mà i els oferia als conductors com si fóra un torero que mostrara tímidament les orelles del bou acabat de sacrificar. A pesar de les seues circumstàncies, duia un digne bigoti de cinquanta-i-tants anys junt amb l’ombra d’una barba serrada però ben afaitada. Sempre pareixia gelat i per això buscava les hores més benignes del migdia o de la poqueta nit per a captar. Solia dur un barret impermeable blau marí que li arrecerava l’esguard de gos perdut i mig mellat.

Jo vaig començar a allargar-li unes monedes quan parava al seu costat encara que no li agafava mai els mocadors. Ell insistia i insistia perquè me n’enduguera un paquet i feia que me’ls tirava per la finestra oberta si no li feia cas. ‘Gràcies, amic! -em cridava-, ja tinc per a una llauna de tonyineta’ -deia-, i jo arrencava el cotxe i me n’anava tot pensant que tindre uns quants mocadors més li permetria aconseguir un poc més de jornal.

En realitat, era un supervivent de l’època del cavall, de l’encisadora heroïna. Un dia, en els quaranta segons que durà la llum vermella, em digué que estava amb la metadona i que això li permetia d’aguantar. Vivia compartint el pis d’un company de batalla, encara més fotut que ell, a qui cuidava barata al sostre.

Després, va estar uns mesos sense aparéixer. Al principi el trobava a faltar perquè l’imaginava enviscat en alguna d’aquelles cruels lluites vitals. Més endavant, però, vaig arribar a oblidar el seu fraternal posat, la seua figura carregada d’esquena entre els cotxes plens de pressa, quan m’aturava enfront del que havia sigut el seu semàfor. El vaig donar, doncs, per perdut fins que un dia me’l vaig trobar demanant al cantó de la Torre Vella. Tenia millor aspecte, ara els pòmuls es dissimulaven entre una carn més agraïda i ben afaitada. Havia canviat de barret i ara en duia un de llana negra que al seu cap feia l’efecte d’una boina certament il·lustrada.

El vaig veure de lluny i vaig haver de guardar la cua dels cotxes fins a arribar al seu costat. Vaig abaixar la finestra i vaig traure la mà. Ell me la prengué amb una sincera encaixada. Era una mà dura i aspra però neta. Com sempre que podia, li vaig allargar unes monedes i ell em va dir:

-Eres el millor client que tinc!

M’alegre cada dia que el trobe al seu lloc. Jo li done unes monedes des del cotxe anant i ell es queda mirant-se la palma oberta de la mà i em crida: ‘Gràcies, bon amic!’; i, mentre m’allunye, el veig pel retrovisor com alça els dos braços i una cama gairebé fent el ball ritual de felicitat.