28.11.2020 - 21:30
Quan vivia a la Terra Alta, havia d’anar cada dia, de bon matí, des de Corbera d’Ebre a Gandesa. El paisatge d’aquells hiverns era més que gèlid perquè la rosada blanca vorejava sovint la carretera, els arbres estaven sempre erts i el cel il·luminat per un esmortit fluorescent blanc. Això feia que enyorara -sense saber-ho aleshores- la bondat de viure al costat de la mar. Conduïa per l’estepa adormida, entre els ceps enroscats i la presència de les granges de porcs que es deixaven oldre en trams que ja tenia memoritzats. Com a molt, la volada d’un pardalet que travessava la carretera buscant la misericòrdia del sol era l’únic senyal de vida amb què topava durant el viatge.
Mentre conduïa solia escoltar Lluís el Sifoner. El duia enregistrat en una cassette que anys arrere un amic m’havia gravat. Per aquella època havia estat intentant d’aconseguir alguna gravació original, però fou impossible; era com si al Sifoner se l’hagués tragat la terra. Com que no en vaig trobar cap, i sabia que el meu amic encara devia tindre alguna de les cintes de son pare que sentíem quan érem menuts i que tant ens agradaven, li vaig demanar que me’n copiara alguna. Així que, en una d’aquelles cassettes de noranta minuts tenia enregistrats dos o tres dels discos que el Sifoner va gravar entre els setanta i els vuitanta.
La música em reconfortava quan l’escoltava. Sentia la proximitat del poble, dels carrers, de la gent que coneixia i m’era pròxima quan la guitarra que acompanyava el cantant ressonava per aquells revolts entumits. La xaranga que tots els matins eixia dels altaveus aportava una calidesa extra que la calefacció del cotxe no arribava a donar; ‘De Pedreguer a la Xara han fet una carretera per a anar els “pedregueros” a vore la carnissera…’
Però quan pensava en el Sifoner em produïa una certa tristor. Quan l’any 2014 va reaparéixer amb el disc Cançons al riurau, el vaig seguir, nostàlgic, per alguns escenaris i, com va dir ma mare el dia que la vaig dur a escoltar-lo al Teatre d’Alzira: ‘aquest home és un artista’; doncs això, encara que ell mateix afirma que és moltes coses quan menciona el seu currículum i, altres, afirmen moltes més coses referint-se al seu ideari, per a mi, és un gran artista.
Sempre ha tingut una veu clara, poderosa, amb un vibratto natural que semblava haver estat refinat a les classes de solfeig del poble quan era un xiquet- segurament un pèl descarat-, i amb un sentit de la melodia tan intel·ligent que el fa infal·lible quan canta o recita. A la veu se li pot advertir un to aprés de les dones de casa, d’aquelles, potser, tan velles que s’estarien sempre assegudes a la cadira de bova, o d’altres que cantarien mentre feien la bugada, agranarien o manufacturarien la pansa.
I deia que em produeix tristesa perquè tinc la sensació que és un home ferit, malgrat que ell empre la ironia per a dissimular l’aflicció. Per això, ell mateix en algunes ocasions ha declarat que el Sifoner era una cosa i, una altra ben distinta, Lluís Fornés. Jo no n’estic tan segur. A aquest home se li va voler fer mal expressament; se’l va voler foragitar, i aquesta croada tan estúpida trobe que continua mantenint-se en alguns cercles intel·lectualoides encegats de raons. La mofa o, pitjor, la indiferència premeditada és allò amb què la gauche divine li reconegué tots els atroços crims perpetrats en la seua vida.
Segurament, aquells que escridassaren el Sifoner al Teatre Principal de València l’any 90 impedint-li que cantara durant tres dies, llençant-li duros al crit de ‘venut i traïdor’, són els mateixos que defensen la llibertat d’expressió i que mai no dubtarien a manifestar-se per a simular que estan en contra de qualsevol forma de violència. Per això, el Sifoner encara pot donar gràcies que la inquisició ara siga més moderada i no el cremaren al bell mig de la plaça. Nosaltres som així, i vivim on vivim. Estem tan acostumats al caïnisme que ho veiem com una cosa natural.
A València -Sifoner a banda- també sabem ser moltes coses, però ens costa saber què som. Després dels anys de repressió, la intel·lectualitat valenciana va voler reconéixer la seua causa en els veïns, o els germans, perquè segurament pensaven que més cap al nord els gossos es lligaven amb llonganisses. I això, certament, era legítim perquè calia construir. Ara, assumir fins i tot la pronúncia oriental, balbucejada entre fum i bigot, com un emigrant que després d’haver visitat el país de xauxa, aixeca el dit gorrí quan pren café va ser, a parer meu, un gest, si no ridícul, cursi. Em fa l’efecte que es va jugar un Stratego nacionalista carregat d’emocions de disseny barrejades amb un fanatisme, de vegades, exempt de ciència.
Per altra banda, al nostre país, a les arts, mai no se’ls ha donat ni un quinzet de valor i, en general, tan sols poden sobreviure aquells que, amb més o menys talent, saben -o han sabut- agafar-se a una bona mamella que els sustentara i abandonar-se al clientelisme més recalcitrant, fóra del color que fóra. Aleshores, quan els interessos pecuniaris que proporcionaven les subvencions establiren les categories de valencianitat sorgí la necessitat de definir quins eren els amics i qui els enemics. Les raons que s’al·ludiren -i que s’al·ludeixen en l’actualitat- poden entendre’s tan còmiques o tan elevades que paga la pena cremar qualsevol traïdor a la plaça, a l’escenari d’un teatre o en un cantó qualsevol. El currículum del Sifoner diu que és moltes coses, per a mi, ja ho he escrit abans, és un gran artista, i a més, pense que va ser un profeta en la seua pròpia terra quan vaticinà la sentència de mort que li dedicaren els seus acusadors en el títol d’aquell dic seu: Calla, dimoni!
