Caputxetes

Ara resulta que els personatges dels contes populars suposen un greu afer que convé replantejar-se. Les trames de les històries, també, perquè han de ser respectuoses amb els temps que corren; si és que el temps, en realitat, corre. Actualment, està mal vist que hi haja princeses a les rondalles, o que els dracs no puguen ser dragones o que apareguen llenyataires de braços rudes enquestats per velletes que recolzen la seua longevitat en un bastó tan ancià com elles. I què dir dels llops? Que han passat de ser les feristeles perseguides a l’encarnació de la més exacerbada testosterona.

Supose que a aquest pas també els arribarà el torn al rabosot i a la raboseta. A veure qui furta el putxero i a veure qui se’l menja. Les rondalles recollides per Valor es poden llençar a fer punyetes, poden tirar-se per la finestra sense el més mínim remordiment i contribuir a la pira que cremarà al bell mig de la plaça com a senyal de foc i no de fum. La Caputxeta Roja, o Vermella, tampoc ha d’encarnar la candidesa; en tot cas podrà presentar-se com el subjecte d’un autoconflicte veneri. És que aquest món està tan mal fargat que, si hom s’atura a pensar-ho per un moment, la temptació de netejar tics, de repintar històries i canviar els mobles de llocs perquè la casa semble més ampla, és molt difícil de reprimir.

Queda demostrat, doncs, que els germans Grimm eren unes qualssevol persones dedicades a arreplegar tots els rostolls que han anat passant de generació en generació perpetuant la desgràcia feminal amb princesetes i mandangues. Sort que Hans Christian Andersen també fa anys que cria malves i no pot adonar-se de tot el mal que ha dut a la humanitat amb els seus estereotipats cignes, sirenetes, reis i ànecs.

Sort, també, que ara una legió de literats es dediquen a escriure moderns contes infantils i novel·les juvenils, tan infumables com equidistants i respectuoses, amb tot allò que s’haja de respectar. Un motiu perquè no llegir tinga, per fi, una causa plausible. Si alguna vegada n’he fullejat algun, m’han vingut unes ganes irrefrenables de menjar enciam i refusar qualsevol mos que vinga d’un animal, ben  animal.

S’observa, aleshores que aquest gran esforç de reconvertir la literatura (menor) dóna com a fruit una societat neta, equilibrada, exempta de violència i paritària on tots creixen imbuïts pels valors de l’ètica més exquisida. I, ja posats, que li donen botifarres a Dickens per maltusià, i al Gegant Arrancapins, igual, per ser un bròfec amb una mala educació manifesta.

Canviem totes les accepcions que no ens convinguen dels diccionaris, al capdavall els faraons també feien el mateix, malgrat ser més dura d’esborrar la pedra que el paper. Ja ho va dir el savi de Manuel Summers en el títol del seu film “To er mundo e güeno”; i més que ho serem cada dia.

Jo, quan pense que m’he criat assegut a la vora del foc, bocabadat, amb els contes i els succeïts que em contava ma tia Adela, no puc evitar sentir una compunció exagerada. Perquè ella, també sense saber-ho, contribuïa a perpetuar els defectes de la societat que esclavitzen la feminitat; ella, que era una dona tan i tan bona, que s’havia passat la vida treballant en amo. No sé com purgar aquestes errades. Potser, un últim consol, siguen els versos de Walt Whitman:

Cante la fisiologia, del cap als peus;
ni la fisiognomia per si sola, ni el cervell per si sol, són dignes
de la Musa: jo sostinc que la Forma completa és molt
més digna,
i cante per igual a la Femella i al Varó.

Ara que, altres, també diran que el poeta era un depravat, que no era ni carn ni peix, i amb l’única cosa vàlida que pot contribuir a aquesta discussió seria amb el combustible que els seus papers aportarien per avivar el foc al bell mig de la plaça.