03.10.2015 - 23:01
‘L’Home insomne’ és el teu nou disc, del qual ens en faràs un tast a Ontinyent aquest 8 d’octubre. Qui és aquest home insomne?
‘L’Home insomne’ és el títol d’un bolero, una de les peces del nou disc. El bolero el vaig escriure un dia que estava molt fart de la situació social, política i econòmica que vivim, i en principi no l’hi havia d’incloure, però finalment ha estat el fil conductor de tot el treball. Simbolitza un home inconformista, que perd la son per les inquituds.
Algú podria pensar -de fet, històricament, hi ha hagut sectors que acusaven el folklore de conformisme- que la música tradicional, és, per dir-ho així, descriptiva o narrativa, costumista, que es limita a contar històries d’un temps passat. Tanmateix, al disc hi ha una part de càrrega social, hi ha Història amb majúscula i reivindicació (‘Lluitem agermanats’). Què hi pot trobar l’oient de la realitat valenciana actual a les cançons?
La música tradicional es pot enfocar de moltes maneres. És un codi, un llenguatge musical riquíssim on es pot experimentar molt. Per a mi és una eina per a fer altres músiques. En les lletres del disc hi ha una part de càrrega social actual, però de manera circumstancial. El públic d’Ontinyent descobrirà Carles Dénia en totes les seues vessants creatives, atés que faré un espectacle molt lliure.
Amb ‘L’Home insomne’ (2015), ja són tres els discs que has tret en solitari en la darrera etapa (‘Tan alta com va la lluna’, 2009, i ‘El paradís de les paraules’, 2011). Els dos anteriors han rebut uns quants premis (millors arranjaments, millor disc de l’any, etc). Quins canvis hi ha en ‘L’home insomne’ respecte dels altres dos?
Estilísticament, és un disc més paregut a ‘Tan alta com va la lluna’, però amb un concepte diferent. El primer era una aventura, una recerca de la renovació, i ‘L’Home insomne’ és més aviat el contrari, una aproximació molt radical a les formes més clàssiques. Volia veure què podia aportar jo al cant d’estil i a la música tradicional. És una forma de retroalimentar-me, de beure de les fonts clàssiques per a seguir endavant. M’agraden els cànons tradicionals però no vull renunciar a experimentar, que és el que m’interessa.
Amb ‘El paradís de les paraules’, posaves veu i música als poetes andalusins valencians dels segles X-XIII que havia adaptat el poeta Josep Piera. Per què creus que, tot i ser ‘valencians’, hem oblidat tant aquells poetes que també foren -i són- nostres? Com va anar aquella experiència de la doble adaptació, primer de Piera i després teua?
Perquè tenim la memòria molt fràgil, tendim a oblidar amb molta facilitat les coses importants. L’herència d’al-Àndalus és enlluernadora, va ser una civilització descomunal en tots els àmbits: científic, literari, musical… tot i que hi devia haver també coses roïnes. El sentit filosòfic dels poemes és impressionant, tenen una gran bellesa.
L’experiència va resultar molt bonica i enriquidora. Piera em va guiar per endinsar-me en eixa poesia, s’hi va involucrar molt.
Si abans et deia que hi ha una mala creença que equipara el folklore al conformisme -que ja hem vist que és totalment falsa-, també n’hi ha una altra segons la qual la música tradicional és música per als avis. Quin tipus de públic és el que sol acudir als teus concerts?
La música tradicional per als avis? Jo no ho veig així. Eixa premissa és falsa. Als meus concerts ve gent molt variada: xiquets, adults, avis… Musicalment, la tradicional té una vàlua artística molt més gran que la música de masses.
T’ho preguntava perquè, per exemple, en el meu cas et vaig conéixer a partir de la cançó ‘La polseguera’, de la Gossa Sorda, i ja no ens hem estat d’escoltar-te. Ara bé, això pot ser resultat de dos indicis: un primer, que, potser, cal una unió, una barreja, una col·laboració entre música tradicional i estils més moderns (cas de ‘La malaguenya de Barxeta’ versionada per Obrint Pas o ‘La folia’, per Orxata Sound System), o un segon, que caldria que els festivals més importants de la nostra música obriren els ventalls de grups, i que no sempre ‘foren els mateixos’, que és el que un sector de joves criticaven per les xarxes socials…
Jo sóc partidari que les coses fluïsquen lliurement. Els contactes entre músiques i públics ha de fluir, això és molt saludable. La connexió, ni enriqueix ni empobreix la música, s’hi dóna i ja està. El temps ja posarà el seu filtre implacable (que per altra banda sempre és revisable) i tot allò que siga bo i que aporte alguna cosa a l’art perdurarà, i la resta s’oblidarà. Respecte als festivals, el que ha de primar és el criteri professional. Els programadors han de ser gent formada, que sàpiga què està fent, que entenga de música. La qualitat ha de ser l’únic criteri a seguir. Que contracten qui vulguen, però que deixen les ideologies polítiques i personals a banda.
No serà la primera vegada que actues a la Vall d’Albaida, ara a Ontinyent. Què ens ofereixes, a nosaltres, els espectadors?
Interpretaré un repertori molt divers, de la meua discografia ja publicada i d’un nou treball que ja tinc entre mans, més semblant a ‘El paradís de les paraules’. Per tant, puc dir que hi haurà alguna cosa inèdita. En conjunt és un espectacle molt vibrant, que inclou composicions meues i adaptacions de fòrmules populars, tot adaptat a un concert a dos guitarres. En aquesta ocasió aniré acompanyat del guitarrista Pau Figueres, que és una bèstia musical. Ens coneixem molt, ens complementem i sempre ens passen coses noves i excitants dalt l’escenari. Gaudim molt i crec que el públic ho nota.
El dia 8, doncs, t’esperem a la sala Gomis. Moltes gràcies per haver-nos atés!
Gràcies a vosaltres!
