03.02.2017 - 18:24
|
Actualització: 03.02.2017 - 19:24
Carles Recio, Carlos per a alguns dels seus amiguets de l’ànima, té com a professions principals ser anticatalanista i ser espavilat. I d’aquestes suposades ‘faenes’ cobrava, o cobra encara, 50.000 euros l’any. El pagador, el dipositari de la Diputació, qui autoritza el pagament: el president i batle d’Ontinyent, Jorge Rodríguez. Ni funcionaris ni polítics no s’havien assabentat fins ara que tenien un treballador fantasma que, sense moure pols ni remolí, s’embutxacava la pasta gansa tot dedicant-se als seus còmics eròtics, llibrets i diccionaris que escrivia com qui fa bunyols de carabassa. Això sí, com que no treia cap profit econòmic de l’ofici d’escriptor i d’altres dedicacions psicodèliques, necessitava el mecenatge d’algú, d’un polític en actiu per exemple, que li permetera d’escriure, o no, o fer la viu viu, o no, en hores d’oficina i cobrant de l’erari públic! I això des de feia 10 anys. No és la primera volta que passa en organismes públics amb un exèrcit de funcionaris que ningú no sap per on paren després de fitxar. Joan Ballester, regidor de personal en el primer ajuntament democràtic de València després de la dictadura de Franco, va descobrir prop d’un centenar d’enxufats que cobraven cada mes i mai no anaven a treballar: gentola parapolicial del règim franquista anterior, amics, familiars, amiquetes dels caps de la falange…
Carles Recio, com molts altres malalts afectats greument per atacs freqüents de paranoia, tenia molts deliris i no massa barats tots ells. Els seus deliris de grandesa no tenien ni tenen cap possible aturador que no passe per la clínica psiquiàtrica. Recio ha esdevingut un espècimen ambiciós, decidit, incombustible, sempre disposat a eixir en la foto, caracontent, al costat de personatges, per a ell, importants. Mireu-lo ufanós fotografiat al costat del rei Juan Carlos, o al costat del Capità General de la Quarta Regió Militar, o al costat de qualsevol tipus de president, d’una autonomia, d’un club de futbol o de l’Associació d’Amics del Tabal i la Dolçaina. Carles Recio és el nostre particular ‘Pequeño Nicolás’, sempre ficat en tots els fandangos públics per causa d’un malaltís, paranoic, afany de protagonisme, per mirar sempre de poder guanyar-li a la càndida víctima de torn que té al costat una mica de la seua fama, o per així, amb el contagi, augmentar el nivell del seu míser estatus social. I encara, en aquesta ocasió, per embolicar un senyor president de la Diputació del Partit Popular perquè el faça funcionari de gama alta i li pague un bon jornal a canvi de no fer res de res. Fernando Giner devia creure’s les presumptes, però inexistents, ínfules d’intel·lectual blavero anticatalanista d’aquest tornassolat individu.
Carles Recio és també el Leonard Zelig de la pel·lícula, Zelig, de Woody Allen, l’home-camaleó: en presència d’un gras, s’engreixava; al costat d’un negre, el seu color s’enfosquia; entre els metges, apareixia com a metge… Carles Recio ha fet tots els papers de l’auca: quan li ha convingut ha fet d’home-màquina-apallissa-intel·lectuals dins del GAV; quan no, ha fet de lingüista aficionat escrivint un destrellatat diccionari català-valencià per demostrar que eren dues llengües diferents; quan no, se n’ha passat a l’altre bàndol acceptant les idees unionistes de la llengua; quan no, els del Partit Popular li han reclamat tornar a la cleda, pagant-li bé, alto! i ha tornat a fer el que li han manat… I el Carles Recio, fent ara d’un personatge de Groucho Marx i el seu ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres’, torna amb els seus amiguets d’abans, a les postures secessionistes, i es posa a escriure el que li manen des del PP en el govern valencià o des de la Diputació del PP, i es posa a fer pregons de festes (ací a Montaverner encara se’n recorden de les bajanades que els va llançar des de la tribuna), i a fer guions de còmics pseudo-eròtics que ningú li va comprar, i a fer llibrets de personatges cèlebres com el de Felipe VI i Letizia, i a fer de proxeneta si calia, i a…
Ara, a la Diputació de València, el president Rodríguez, polítics i funcionaris juguen a fer apostes sobre un tema que els té ben preocupats: on passa el temps i què fa Carles Recio des que fitxa al matí fins que a l’hora de dinar torna a l’Arxiu a torna a fitxar? Els més malpensats i bròfecs parlen d’aficions relacionades amb un cert onanisme; d’altres creuen que està escrivint en secret una gran bíblia valenciana a petició del cardenal Cañizares en un valencià-valencià a gust de la jerarquia eclesiàstica més blavera; d’altres el fan més pragmàtic i viciós i, observant el seu arrodonit aspecte de lluentor física, creuen que està fent una guia gastronòmica de restaurants valencians-valencians; d’altres pensen que passa les hores mortes documentant-se per a fer una gran enciclopèdia que el farà cèlebre, i ric i famós i… L’Enciclopèdia serà sobre els personatges més cèlebres i exemplars de la transició valenciana, entre els quals estarà ell mateix, és clar, i González Lizondo, Zaplana, Olivas, el Bigotes, Carlos Fabra, Rita, Cotino, Rus…