Hi ha dies que marquen un abans i un després en les nostres vides. Jo sempre m’he considerat de poble, i parle la llengua que és la del meu poble. Fins que el passat dia 25 de juny -l’endemà del meu aniversari- va esdevenir-se la gran revelació, i és que vaig saber que a més de dona, mare, filla, germana, periodista, feminista… era també una aldeana. Qui ho havia de dir! No hi ha dubte que cadascú ocupa un lloc en el món. Quin regal d’aniversari més bonic! Així m’ho va fer saber a les Corts Valencianes la il·lustre diputada Carolina Punset. Ella, que parla en perfecte castellà de Washington.

M’he apressat a incloure el títol d’aldeana al meu currículum vitae, per si de cas. La il·lustre Punset em va revelar alguna cosa que mai abans no havia sabut apreciar, que el castellà que també parle i escric està dins de mi pel fenomen de l’osmosi. Les seues paraules exactes var ser com un lament en dir ‘pobre qui no es puga pagar una educació pública perquè haura d’aprendre espanyol per osmosi. Es diuen socialistes però exclouen del plurilingüisme els més vulnerables’.

Això de l’osmosi em sonava de temps pretèrits. Per a refrescar la memòria ho he cercat en el diccionari, perquè les aldeanes encara que Caroline no s’ho crega també llegim. Ens agraden els llibres, llegir novel.les, poemes, relats curs i llargs, articles i  fins i tot els escrits en altres idiomes. Tornant al diccionari, en la primera definició diu que osmosi és el fenomen que consisteix en el pas recíproc de líquids de diferent densitat a través d’una membrana semipermeable que els separa. A continuació, assenyala que osmosi s’utilitza per a referir-se a la influència recíproca que es registra en els individus que formen part d’un mateix grup, és a dir, que les persones que ens ajuntem amb altres actuem de forma molt pareguda a causa de l’osmosi. Tan senzill com si ens ajuntem a la fresca i parlem amb xinesos del veïnat, per osmosi aprenem xinés, o rus si són russos. Que sabuda és Caroline!

Per intuïció, em quede amb la segona definició d’osmosi perquè açò dels líquids i la membrana em sona més a un procés de laboratori físic o químic que a l’aprenentatge d’idiomes. Per no parlar del fenomen d’osmosi directe o invers. Aquest últim, l’invers m’agrada més per ser un procés que consisteix a pegar-li la volta, com es fa amb els mitjons. Precisament, açò és el que va voler fer la Punset anant de tele en tele, vist el ridícul tan espantós que sa senyoria havia fet en el seu debut com parlamentària. Ni més ni menys que en el Ple d’investidura del Molt Honorable President.

L’osmosi té la seua cosa, però he de reconéixer que ser aldeana la supera. De fet, la diputada Punset es convertia en trending tòpic en Twitter per les seues paraules sobre el valencià, la qual cosa ha inspirat l’humorista Xavi Castillo a ficar-se en la pell del personatge en una de les seues recents paròdies. Tot feia presagiar que amb la fugida de Rita de l’Ajuntament de València, a l’humorista se li acaba el filó del collar de perles. Doncs no, cabellera al vent una miqueta més vermellosa i a triomfar, com si fóra de l’Altea de Washington de tota la vida.

Sense pausa i amb presses, cavall i mosques incloses en l’escena, Castillo també ha protagonitzat un vídeo en què interpreta una cançó -amb lletra de Motxo sobre la música del ‘Sweet Caroline’ de Neil Diamond-, ‘Sóc Caroline’, amb l’actuació estel·lar de ‘Carolina Puntosiete’, ‘siudadana Washington’. La cançó acaba amb una cèlebre frase ‘el valencià pot ser entranyable, però no serveix per a trobar treball’.

Que no ens falte mai l’humor, perquè això de trobar faena està més cru. No sobraria que els senyors diputats i les senyores diputades hagueren de complir uns mínims requisits per a accedir al parlament valencià. No cal llegir-se tot l’Estatut d’Autonomia per a arribar a l’article sisé en el qual es diu que la llengua pròpia del País Valencià és el valencià o que la Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per a assegurar-ne coneixement.

Quan al Partit Popular se li va posar entre cella i cella la Leire Pajín, en aquells dies secretària d’Organització del PSOE i senadora territorial per València, es van inventar un sainet d’examen al qual havien de sotmetre’s els aspirants a senador territorial. Ara, amb l’invent popular encara vigent seran Fabra i Barberà qui provaran la seua pròpia medecina per a ser senadors. Tots dos van sobrats, transpiren valenciania per les venes, la carn i la seua llengua. Una altra farsa, més pròpia de l’humor de Xavi Castillo que de la serietat, credibilitat i rigor que necessiten recuperar les institucions valencianes.

No vindria malament que els representants electes del poble feren del parlament valencià el primer fòrum d’expressió en la nostra llengua. És evident que Ximo Puig fa ús com a bon aldeà de Morella i també l’aldeana del Cabanyal Mònica Oltra, i en el govern el de Rocafort, Vicent Soler, el de Castelló Vicent Marzà… Però entre tots, vull fer menció especial de Rafael Climent, qui ha sigut alcalde de Muro d’Alcoi i ara flamant conseller d’Economia Sostenible.

Les paraules de Climent van ser clares, d’intensa fonètica i dicció, l’expressió d’un missatge encoratjador, paraules sentides en l’acte de traspàs de competències de mans de l’ex-conseller ‘popular’ Màximo Buch. Climent va parlar en valencià amb tota naturalitat i l’erudició d’home de lletres, encara que ara siga conseller de números. Gràcies al seu nomenament, la seua imatge reiteradament difosa als mitjans de comunicació m’ha permés re trobar el company de classe en els anys d’estudiants en l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva.

La nostra classe era la menys concorreguda de tots els grups de l’acabat d’estrenar BUP -el batxillerat unificat polivalent- ja que les assignatures de Llatí i de Grec solament tenien èxit o obligada adscripció entre els seminaristes del Claret, i uns pocs més amb vocació d’ajuntar lletres, entre els quals em trobava jo. Tots proveníem d’aldees de les Comarques Centrals i del sud. En aquella època, recentment mort el dictador parlàvem en el valencià, la llengua que segons Punset no serveix per res.

Els Ciutadans de la Punset també es queixen de l’alcalde de València, tot perquè Joan Ribó envia les comunicacions municipals en valencià. Òbviament que alguna cosa ha canviat: Rita Barberà. en els seus 24 anys de batlessa, mai no el va utilitzar i per a una vegada que ho va intentar en va fer una destrossa.

El canvi es nota, de moment amb gestos com la bandera de l’orgull gai i ara també en els concerts de Vivers. Dècades sense presència de grups valencians, ja ho van denunciar els d’ Obrint Pas, però mai no passava res. Mentre, els cantants, músics i poetes de les aldees seguien sense poder actuar a la lluna de València en plena fira de juliol. Enguany, a més dels incombustibles i grans Rosendo i Pablo Milanés, en el cartell s’ha anunciat un jove grup valencià, anomenat VaDeBo.

Influïts per Obrint Pas, Bob Marley o La Gossa Sorda, fan ritmes de la música combativa (ska, reggae, hip-hop, punk rock…) plens de ganes per projectar l’energia que expressen en cada vers, en cada cançó i en cada concert. Han tingut l”oportunitat per una experiència divertida i alegre sense perdre de vista el compromís social que els defineix com a banda. Caroline, possiblement mai no s’interessarà per ells, ni mai sabrà que un dels seus cantants és Pau. Pau Vayà.

Senyora Punset, va de bo, vol dir en valencià que la partida acaba de començar i que de moment no sabem si servirà per a trobar faena o no, cosa que vosté ja ho té assegurat per als quatre pròxims anys. A pesar d’això la veiem un dia si i a l’altre també amb el morro ben tort. Permeta’m que li recorde que el seu pare, el català Eduard Punset, va ser polític, divulgador científic i ara anuncia el pa Bimbo a la tele i se li veu content.

De moment Pau cantant i jo escrivint ens sentim també feliços i de fer-ho amb la llengua de la reial aldea de Benigànim.