Carrers, caspa i vergonya

Un dels “misteris” del meu poble és el nom del carrer Budeu. No hi ha manera de pegar en terrer sobre l’origen i significat que té: no hem anat més enllà d’inventar teories al respecte. La sort és que el nom, a més de ser el popular, és també l’oficial i figura a les plaques dels cantons d’aquella via estreta i costeruda. I a la paperassa.

El nom el va fer oficial el primer ajuntament democràtic de després de la dictadura franquista, que va recuperar molts dels noms dels carrers que la tradició secular havia batejat: carrer de la Cendra, carrer de l’Església, carrer del Batle, plaça de la Vila… En aquell moment també se’n van canviar de vies més noves que no comptaven amb denominació tradicional i que s’havien dedicat a personalitats del règim de Franco. Així van aparéixer el carrer d’Ausiàs March o l’avinguda del País Valencià, en substitució d’Ejército Liberador (que ja s’ha de tindre barra per a posar-lo) i de José Antonio Primo de Rivera, respectivament.

En realitat, l’avinguda sí que té una certa denominació tradicional -pràcticament en desús-, ja que era “la carretera”, la que entrava al poble des de la serra, passant per les Forques i l’Hospital, al voltant de la qual es va anar construint les edificacions.

El nom nou va durar fins que el PP va arribar al govern local. Una de les primeres actuacions que va mamprendre va ser canviar-lo pel d’avinguda de Jaume I. L’excusa? Que això de País Valencià creava polèmica, com si la decisió del canvi no en creara. Coses de la política: el PP s’havia de mostrar ‘anticatalanista’, encara que a alguns dels que manaven a la Casa de la Vila això no els feia ni fred ni calor.

El resultat és que van canviar el nom per una denominació que -ho supose, no ho sé- no resultara insultant. Ni que fóra per poder-ho fer passar més fàcilment. Va ser una decisió política, és clar, perquè poques coses es poden fer que no tinguen motivació política. El mal en aquest cas és que era també una qüestió partidista.

Ara hem assistit, a Mutxamel, a una decisió molt més greu. Perquè no podem entendre la voluntat d’eliminar el nom d’Enric Valor d’una avinguda per a dedicar-la a Espanya sinó com una provocació. Una demostració de poder mal entés. O, per desgràcia -i això crec-, de poder massa ben entés des d’una política d’odi i menyspreu. No d’ignorància: no caiguem en la trampa de limitar-ho a això. Potser els que ho han votat són ignorants en moltes coses, però qui els guien no en són, d’ignorants. Això sí, a gosades que troben a faltar el temps en què les plaques deien Ejército Liberador i José Antonio, encara que s’ompliren de pols, caspa i vergonya com passà al meu poble. On, per cert, Enric Valor no té cap de carrer…

PS. No sé si és esperar massa que hagen aprés la lliçó. No han pogut véncer el llegat d’un home tenaç, culte i compromés amb el país i que ha donat força per a plantar-los cara. Falta saber, també, si nosaltres ens hem conscienciat que seguir el seu exemple de perseverança i dignitat, com ara, és el camí.