09.12.2017 - 23:05
He rebut la Carta Oberta a la Ciutadania escrita pel Grup de Seglars i Rectors del Dissabte, a propòsit del procés sobiranista que viu Catalunya, en el context del discurs d’obertura de la 110 assemblea de la CEE (celebrada a Madrid del 20 al 24 de novembre) pronunciat pel president de la Conferència Episcopal Espanyola. La carta oberta és molt apropiada després de la recent entrevista a l’arquebisbe de València al diari El Mundo, on el cardenal Cañizares qüestiona els catòlics independentistes.
La Carta, escrita ‘des d’un perspectiva cristiana, que aposta per la justícia i la pau, el respecte i la germandat, la reconciliació i el perdó’, manifesta la preocupació pel sorgiment ‘de ressentiments, odis, violència i fanatisme’ a causa de la ‘qüestió catalana’. La Carta també lamenta el fet inquietant d’un fanatisme que substitueix l’argumentació per argumentaris i prejudicis.
Els seglars i els preveres exposen en aquesta Carta la importància de la solidaritat universal i per això els ‘dol profundament eixes actituds i comportaments negatius (fins i tot des d’alguns mitjans de comunicació), ja que impedeixen créixer en humanitat i construir una societat nova en justícia, llibertat, solidaritat i pau’.
La Carta exposa una reflexió sobre la ‘qüestió catalana’ i el procés que viu Catalunya.
El primer punt que destaca i que valora aquesta Carta és la dels ‘dinamismes d’una gran part del Poble Català, que es mobilitza pacíficament per reivindicar-se com a nació i, per tant, amb el dret de decidir el seu futur’.
La Carta defensa ‘la llibertat’, i s’oposa ‘a la violació dels drets humans, culturals i polítics’. Per això els Seglars i els Rectors del Dissabte fan una crida ‘a la reconciliació mitjançant l’alliberament de les persones empresonades a causa de les seues posicions polítiques, la fi de la excepcionalitat i el cessament de qualsevol mena d’humiliació’.
Els firmants d’aquesta Carta defensen ‘l’opció política a favor de la independència’ com a ‘èticament acceptable (i compatible amb el fet de ser bona catòlica o bon catòlic), encara que no es l’única legítima’. Els seglars i els sacerdots que firmen aquesta Carta demanen no sacralitzar aquesta opció independentista ‘enfront d’altres’ i animen la societat a propiciar ‘un esforç de diàleg i trobada en un context pacífic, democràtic i seré’.
La Carta també ens recorda que ‘l’Església Catòlica no ha de proposar opcions polítiques’ ni a favor de la independència de Catalunya ni posant la unitat de l’estat com a dogma. L’Església ha de tindre una presència pública però sense decantar-se per cap de les dues opcions, igualment vàlides, legítimes i lícites. Per això la Carta dóna suport al ‘dret d’autodeterminació i la celebració d’un referèndum pactat i vinculant’, com ha demanat amb insistència el govern de la Generalitat de Catalunya i els partits sobiranistes. La Carta demana al govern d’Espanya que ‘busque la forma legal de fer-lo i que plantege les oportunes reformes constitucionals’.
Els seglars i els sacerdots del País Valencià també es reafirmen en el fet que perquè la democràcia siga autèntica, ‘ha de basar-se en la justícia i en la defensa de les persones empobrides’ i per tant serà vàlida ‘si afronta els problemes socials, laborals i econòmics des de la centralitat de les excloses i precaritzades’.
La Carta demana també ‘la despolitització dels debats sobre la llengua’ i ‘un compromís actiu de l’Església Valenciana en la construcció de les diferents realitats nacionals’.
Fa falta recordar que els bisbes de Catalunya, el mes de maig passat, van demanar que el govern de l’estat escoltara les aspiracions legítimes del poble català. Per altra part els diversos documents de l’episcopat català sempre han reafirmat el caràcter nacional de Catalunya i la legitimitat i la validesa, sempre que siga per mitjans pacífics, de qualsevol opció, tant si és la independència com la unitat d’Espanya. De fet, la Doctrina Social de l’Església reconeix el dret dels pobles de decidir el seu futur en llibertat, com van fer tots els països llatinoamericans o Filipines, entre més. Si bé la majoria del bisbes espanyols aposten per declarar bé moral la unitat d’Espanya, els bisbes catalans només demanen que siga escoltada la veu dels ciutadans de Catalunya.
La situació que viu Catalunya em recorda la que va viure Bèlgica el 2008, durant el debat entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió reclamaren als bisbes belgues un suport públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: ‘La separació entre l’Església i l’estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre part a favor d’uns o en contra dels altres. Els bisbes resarem per tal que els polítics puguen decidir què es millor per a Bèlgica. Però no donarem suport a cap opció” (Vida Nueva núm. 2589, p. 7).
El debat, que ha de ser seré i lliure de prejudicis, com demana aquesta Carta, ha d’ajudar a plantejar i a trobar una solució a aquesta qüestió, des de la racionalitat i la llibertat, i no amb l’article 155, que no soluciona aquest debat, sinó tot el contrari. En un referèndum pactat, que hauria de fer realitat el desig d’una gran part de Catalunya de poder expressar el seu futur com a poble, els bisbes espanyols haurien d’imitar els bisbes belgues i mantenir-se neutrals, sense declarar la unitat d’Espanya com si fóra un dogma. Haurien de fer com els bisbes catalans que no s’han pronunciat per la independència, sinó que només han demanat que s’escolte la veu del poble català.
