Catàstrofe educativa

El temps que dura ja la pandèmia ha incidit negativament en el rendiment acadèmic dels escolars no universitaris. A més, la situació ha tret a relluir un problema de fons sempre latent: el de la desigualtat en l’educació. Ja sé que no he fet cap revelació, i que no calen estadístiques que indiquen el dèficit d’atenció infantil per a corroborar-ho. La impartició d’una assignatura com, per exemple, matemàtiques, no pot haver millorat, quan ja per si mateix en situacions normals presenta les dificultats intrínseques que tots sabem. De tota manera, sé cert que els investigadors de l’àrea educativa corresponent deuen estar fent un seguiment del tema per a posar de manifest la forma en què ensenyament i aprenentatges s’han vist afectats en les competències lectores, escriptores i de càlcul bàsic en Primària.

Crisis com les que vivim no afecten de la mateixa manera barris rics i barris pobres o marginals, amb un determinat percentatge d’immigració; xiquets amb pares amb formació superior i sense problemes d’accés a internet a casa, i xiquets amb pares amb recursos més modestos o sense treball.

Seria interessant de comparar, sobretot, els resultats dels xiquets de primer de Primària (de sis anys) del curs 2018-19 amb els del curs 2019-20. Però encara que no les tinguem disponibles, són fàcils de suposar. I no sols al nostre país. També en països del nostre entorn, o arreu del món.

I també costa molt poc d’imaginar com se les han apanyat eixos xiquets per a poder construir (Vygotsky) les destresses d’escoltar i aprendre sense classes presencials. Serà molt difícil d’avançar en etapes posteriors si aquestes destreses no estan ben consolidades amb coneixements previs adequats. De la mateixa manera, resulta fàcil d’imaginar el lloc on queden els alumnes més vulnerables a l’hora de fer eixa bastimentada. Quin avanç efectiu han tingut els alumnes el primer trimestre del curs 2020-21? En quines condicions s’han incorporat a la Secundària els xiquets que acabaven la Primària? Què ha passat amb els xiquets amb necessitats educatives especials? Lamente de dir que no veig massa notícies ni articles que incidisquen en les preguntes que plantege: imagine que deu ser per no alarmar i amargar-nos més la vida. Potser el debat s’està fent en altres fòrums o en revistes i publicacions especialitzades. Però que no es parle d’eixos temes i es facen veure no significa que no s’estiga generant en silenci una escletxa educativa.

Són moltes les preguntes i els dubtes de pares i educadors per als quals els investigadors tindran respostes, que seran necessàries per a encetar un pla efectiu de recuperació en el moment en què la situació es normalitze. Perquè no sols l’economia (la restauració, les empreses, el comerç, el turisme, l’oci, etc.) s’ha ressentit durant la pandèmia. També ho ha fet un sector més invisible i del qual no es parla tant a les notícies: el món de l’educació.

Em feia aquestes reflexions, en el meu aïllament, en veure les condicions en què una xiqueta de nou anys feia un examen de piano a distància fa uns dies. És simplement un xicotet exemple. Qualsevol estudi en el camp de l’educació ajudarà a entendre docents, discents i famílies on s’han patit pèrdues d’aprenentatge, de manera que els responsables educatius en els diferents estaments puguen reencaminar les seues directrius quan tot torne a la normalitat i vegem finalment obertes de bar a bat les portes dels col·legis i dels parcs. Perquè els professors han de poder mirar els alumnes  a la cara: és una necessitat. Mestres i xiquets necessiten compartir l’escenari de l’espai en temps real. Com em deia un company, ‘cal anar construint presencialment amb els alumnes la bastida que facilite el treball de construcció del coneixement que suposa cada classe’. Torna a aparéixer el verb ‘construir’ i el substantiu ‘construcció’.

Però també hem de ser realistes: què passarà si les coses es compliquen d’ací a un mes o dos i es disparen de nou els contagis i tornem a mesures dràstiques com el tancament de col·legis, els confinaments nocturns i el control i restriccions de moviments? A finals de l’any 2020, el papa Francesc parlava d’una ‘catàstrofe educativa’ perquè ‘molts xiquets i adolescents s’han quedat arrere en el procés natural de desenvolupament pedagògic’. El papa parlava a escala mundial, és clar. I suggeria que només ‘un itinerari integral’ contribuirà a eixir de les situacions actuals que viuen els joves de ‘soledat i desconfiança envers el futur que generen depressió, addiccions, agressions, odi verbal, fenòmens d’intimidació i assetjament’.

Desconec el poder real de persuasió i convocatòria que les paraules del papa puguen tindre en aquells que podrien fer d’altaveus per tot arreu: els caps d’estat, els governants, els polítics, els responsables de la cultura, de la ciència i de l’esport, dels mitjans de comunicació i també els artistes, perquè ‘amb el seu testimoniatge i el seu treball, es facen promotors dels valors de la pau, la justícia, la bondat, la bellesa, [la solidaritat, l’empatia] l’acolliment de l’altre i la fraternitat’.

I eixos valors que la humanitat i els sistemes educatius necessiten, evidentment amb urgència, no s’aconseguiran amb tot a distància, que és on sembla que ens encaminem passet a passet, d’amagatontes, sense que n’acabem de ser conscients.