Celibat

Posats a demanar, jo exigiria el celibat obligatori com a condició sine quan non per a qui volgués consagrar la vida a la política. Al capdavall és una professió que ha de requerir els cincs sentits per a dedicar-se plenament al proïsme. Els que ho entenen diuen que és com oli en un cresol perquè permet la concentració en l’estudi i la contemplació, prescindint d’un dels principals desficis mundanals.

I no penseu que seria una mesura exagerada, que va! És més, estic segur que, tant regidors com batles, com diputats i senadors, acollirien la nova norma de molt bon grat. Tots entenen que la política és moltíssim més elevada i delicada que la vida espiritual, ja que mentre aquesta posterga la felicitat a una enigmàtica vida eterna, la ciència política, sempre pragmàtica, implica el disseny d’estratègies perquè tots puguem salvar-nos, ací en la Terra, de la millor manera possible. I això canta molt si no es fa correctament, més que l’habilitat de salvar ànimes.

Per això, aquest nou precepte aplicat a la classe política, en cap cas hauria d’interpretar-se com un càstig, tot el contrari, suposaria l’alliberament de bona part de les responsabilitats mundanes per a poder centrar-se en la bondat i conveniència dels seus actes. A tal fi, també se’ls hauria de proporcionar als aspirants a polític o aquells altres ja consagrats tota sort d’ermites i altres llocs de retir  a fi que pogueren esbrinar la naturalesa i el profit de llurs actes, a més d’aprofundir en l’estudi de la dialèctica, la retòrica, la filosofia, l’aritmètica i, opcionalment, l’astronomia.

Desconfiat com sóc, d’ara endavant recelaré de tot aquell programa polític que no sotmeta els representats a la més altruista abstinència. És més, m’atreviria també a dir que, encara que siga un altre tema, d’ara endavant, també desconfiaré de tot aquell sant que mantinga el celibat, ja que en aquest cas és una paradoxa d’un cost massa alt sense cap repercussió pràctica.