25.12.2019 - 23:05
Aquest 26 de desembre commemorem el centenari del naixement del bisbe Josep M. Cases Deordal, nascut a Santa Eulàlia de Riuprimer, tot i que a quatre anys la família es traslladà a Blanes.
Josep M. Cases va fer els estudis eclesiàstics als seminaris de Tortosa i de Girona i es llicencià en Teologia i en Història de l’Església en la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat prevere el 1943, va ser vicari de les parròquies de Salt i de la Bisbal, i després formador dels seminaris del Collell i de Girona i director espiritual de tots dos seminaris, director del Museu Diocesà de Girona i consiliari de la Joventut d’Acció Catòlica.
El desembre de 1971 el papa Pau VI va nomenar Josep M. Cases bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, en substitució de Josep Pont i Gol. Cases va ser bisbe d’aquesta diòcesi durant vint-i-quatre anys, de 1972 al 1996, quan li fou acceptada la renúncia. A la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe Cases va ser membre de la Comissió Mixta Bisbes i Superiors Majors i de les Comissions episcopals del Clergat i de Missions i Cooperació entre les Esglésies.
El 1969, el bisbe Cases fundà els Grups d’Oració i Amistat. Durant el seu pontificat es van construir al bisbat de Sogorb-Castelló una gran quantitat de parròquies en ciutats que havien crescut molt per la immigració i també va impulsar les obres per a acabar la cocatedral de Santa Maria, a Castelló de la Plana. També creà l’Escola Diocesana de Teologia per a la formació dels laics i introduí a la diòcesi el diaconat permanent. El bisbe Cases insistí molt en l’evangelització dels jóvens, en la pastoral vocacional i tingué una cura especial pels pobres i pels malalts. Per això, com m’ha comentat mossèn Joan Güell, qui en va ser secretari, Josep M. Cases, a Girona (i també a Castelló de la Plana) ‘molts diumenges a la tarda pujava al Montjuïc d’aquells temps on hi havia gent pobra que vivia en barraques’. Cases ‘visitava, parlava i ajudava aquella bona gent’. A més, en la seua sol·licitud pels malalts, a Girona, cada divendres celebrava l’Eucaristia a casa d’una persona invàlida.
Sensible a la nostra llengua, a diferència dels altres bisbes del País Valencià que menyspreaven (menyspreen encara) la llengua d’Ausiàs March, el bisbe Josep M. Cases encoratjà els preveres a predicar en valencià. I va ser també el bisbe Cases, sense el suport dels altres bisbes valencians, qui el 1996 autoritzà l’edició de la Bíblia Valenciana, una adaptació a les variants dialectals valencianes de la Bíblia Catalana Interconfessional. I és que el bisbe Josep M. Cases es va negar a donar suport, davant el Vaticà, a les formes secessionistes pel que fa a la nostra llengua a la litúrgia.
En ser-li acceptada la renúncia el 1996, anà a viure, amb el seu secretari mossèn Joan Güell, al monestir de Santa Clara a Fortià. El bisbe Cases es va morir el 21 d’abril de 2002, diumenge del Bon Pastor, i va ser enterrat a Castelló de la Plana, a la cocatedral de Santa Maria.
El bisbe Cases va ser un pastor amb olor d’ovella, un home de pregària, fidel a Déu i sol·lícit pels qui més pateixen. Va ser ‘el servent fidel i prudent’ (Mt 24:45) que el Senyor ens va donar als cristians valencians, i que va servir amb sol·licitud l’Església diocesana de Sogorb-Castelló, ja que va ser un pastor servidor de l’Evangeli i testimoni del Regne.
