21.09.2019 - 22:05
Una vegada a les mil, paga la pena de sentir les notícies. Molt de tant en tant, és com si resplendira l’esquifit filament d’una bombeta entre la monotonia periodística. És, aleshores, quan apareix alguna notícia estimulant i, si tens sort d’enxampar-la, et permet d’eixir de la roda de hàmster on solem estar instal·lats. En aquest sentit, aquesta setmana escoltava els resultats donats a conéixer per un estudi que ha permés quantificar el temps que dediquem a la recerca quotidiana; així, tal qual. Hom podia pensar que l’objecte de l’esmentada recerca havia de ser quelcom important, com ara: buscar treball, parella, la veu interior o la felicitat suprema.
Però les cinc mil hores que l’estudi assegura que hi dediquem a buscar, les invertim a trobar pèrdues més vulgars com ara: clauers, mòbils, ulleres, roba interior i objectes de semblant estil. Com m’agraden aquestes investigacions; són tan reveladores! Recorde la publicació d’un altre estudi que mesurava la quantitat de dies resultant de sumar tots els parpellejos fets al llarg d’una vida o, d’aquell altre que mostrava la ingent quantitat de temps que passem dormint durant tota la nostra existència -anys sempre ben aprofitats, dit siga de pas-. O aquell altre treball que inferia el nombre d’insectes ingerits accidentalment per una persona, lustre rere lustre, els quals podrien caramullar un plat fondo si arribaren a posar-se tots junts.
Cinc mil hores buscant, a primera vista, sembla un bon grapat d’hores, una quantitat que, en cas de sumar-se, ocuparia quasi set mesos ininterromputs de recerca. Presentada així de comprimida, hom pot imaginar aquesta tasca quasi com la neurosi d’un individu que pateix algun trastorn torturador. Una persona atrafegada, amb les mànigues arromangades, despentinada, ullerosa, amb un mitjó de cada color i les mans polsegoses després de regirar-ho tot sense trobar res de trellat.
De l’estudi es dedueix també que la meitat de la població perd almenys un objecte per setmana. Remarque que, allò que s’extravia, són sempre objectes tangibles i no abstractes com la vergonya, la gràcia o la urbanitat. La qüestió és que de mitja dediquem vora seixanta-sis minuts a la setmana a buscar coses perdudes, és a dir, en total: sis mesos i mig d’una vida. En la conclusió, aquest temps es mostra com a perdut, perquè, deuen considerar-se uns moments que ben bé es podrien dedicar a altres ocupacions de més profit com furgar-se el nas o fer ioga. Però es cau en l’error d’entendre la dualitat de perdre i trobar com un binomi estèril, malgrat que siga tan humà com realitzar les tres funcions vitals, a saber: nutrició, relació i reproducció. Així que, el temps que s’empra a buscar allò que es perd es presenta com una font d’estrés i de tensions familiars pels reprotxes que suposa entre els uns i els altres a l’hora d’adjudicar-se la responsabilitat de les pèrdues.
Però resulta que, al final de la correguda, l’estudi ha nascut de la inquietud de l’empresa IKEA, especialista a ordenar. La campanya s’anomena ‘L’ordre és temps, el temps és vida’, i aquest títol em sembla tan arriscat com treure-li punta a un llapis amb una destral. Sense ser tan precisos, així, fent un alfarràs, trobe que els d’IKEA junt amb el matemàtic Cabezón, inventor de la fórmula quantificadora, han comés una errada d’aquelles que se’n diuen d’embalum quant a la interpretació de les dades. Les cinc mil hores que ells donen per perdudes són, tanmateix, les millor invertides, perquè la situació normal de les persones és passar-se la vida buscant coses que no saben definir massa bé i que, dissortadament, estan destinades a no trobar mai. Així que, buscar allò que perdem i poder concretar-li a algú si ha vist un botó o un bolígraf, és una de les millors benediccions amb què hom pot recrear-se.
Postdata d’última hora: des del Departament d’Habitatge del Govern Basc es treballa amb un decret perquè, d’ara endavant, les cuines domèstiques siguen més grans i, a ser possible, que estiguen obertes al menjador per tal d’evitar la reclusió de la dona i garantir la paritat ubiqua entre els habitants de l’immoble. No em negareu que aquesta és també una d’aquelles notícies genials. Estem, doncs, de sort!
