Colòmbia i Otegi

‘Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana’. Aquestes paraules de l’encíclica ‘Pau a la terra’, de Joan XXIII, expliquen ben clarament com haurien de ser les actituds dels pobles i dels hòmens en les relacions mútues. I dic això en referència al procés que ha portat la pau a Colòmbia, gràcies al diàleg entre la guerrilla i el govern del president Juan Manuel Santos. Però també en relació a la pau a Euskadi.

L’acord de pau entre el govern de Colòmbia i les FARC, després de 52 anys de guerra i amb 220.000 morts i milers de desapareguts, ha tancat una de les pàgines més dramàtiques d’aquell país. Tots els governs, també el del Sr. Rajoy, han aplaudit aquestes negociacions després de 4 anys de diàleg, on s’ha fet un camí llarg i difícil per tal de passar de les armes a les idees. Han estat 52 anys de dolor i de sofriment, de la mateixa manera que a Euskadi es va viure el terror d’ETA i de la guerra bruta, dels segrestos i assassinats de la banda terrorista i de la violència inexplicable del GAL. Però a diferència del que ha passat a Colòmbia, amb un diàleg entre les parts enfrontades, a Euskadi (malgrat que hi va haver un contacte entre el govern del Sr. Aznar i la banda terrorista), no va ser possible una entesa entre ETA i l’Administració per acabar amb el clima de violència que va viure el País Basc i també l’Estat espanyol.

El que no entenc és la contínua animadversió del govern central (també en part de la Sra. Mónica Oltra) envers el Sr. Arnaldo Otegi, que després de sis anys i mig de presó seguéis demonitzat. Si el Sr. Rajoy ha lloat l’acord de pau a Colòmbia, un acord de pau (i cal no oblidar-ho) entre el govern i la guerrilla, per què la Junta Electoral continua ara negant la possibilitat que el dirigent de Bildu puga defendre les seues idees des del Parlament Basc? No va dir el Sr. Aznar que sense violència es podia parlar de tot? Per què el govern de Madrid i el PP, juntament amb UPyD i Ciudadanos, continuen negant al Sr. Otegi que puga encapçalar una candidatura a les eleccions a Euskadi? Per què la inhabilitació del Sr. Otegi, si ja ha complert la seua condemna?     

La guerra o el terrorisme sempre constitueixen una ruptura, un enfrontament marcat per l’odi i per la violència. I per arribar a la pau, per acabar amb aquesta ruptura que ha produït tant de dolor, cal una reconciliació fonamentada en la justícia i en l’amor fratern.

‘Déu ens ha confiat el ministeri de la reconciliació’ deia Sant Pau als cristians de Corint (2C 5:18). Només el perdó fa possible la pau en una societat dividida per tantes ferides, per conductes insolidàries, per recels i malfiances i per opressions estructurals. Només reconeixent la pròpia responsabilitat en el desordre col·lectiu i apostant per la pau podrem fer nàixer un món nou basat en la justícia, el diàleg i el respecte a l’adversari.

Només si sabem viure l’esperit del diàleg entre les diverses maneres de pensar i les diverses opcions polítiques, establint una negociació entre les parts enfrontades, farem realitat les paraules del profeta Miquees: ‘Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra’ (Mi 4:3).

El procés de pau entre el govern colombià i les FARC ha estat un bon camí per posar fi a la violència gràcies a la generositat d’ambdues parts, que han fet realitat el desig d’iniciar una nova etapa en aquell país, basada en la pau, el diàleg, la justícia i la reconciliació. Un camí que haurien pogut seguir també els governs centrals i ETA, per acabar així amb la violència i el terror. I és que com deia l’humanista valencià Joan Lluís Vives, ‘la primera condició per a la pau, és la voluntat d’aconseguir-la’.