Comparances

Les rotondes i els tanatoris tenen prou en comú. Per a aquell que estiga acostumat a llegir aquesta secció podria semblar que aquesta frase implica una posició rocambolesca, una mostra més de l’afany tràgic-còmic de l’autor per a voler unir idees, de natural separades, i que quan s’uneixen poden generar una certa comicitat, en el millor dels casos. Així, es podria plantejar la similitud de totes dues construccions com una guia per a dirigir les persones al seu destí final: les rotondes en el sentit del moviment, de la circulació, i els tanatoris en el sentit també del moviment, del viatge definitiu. Però, no va per ací la cosa.

Concretament, em referisc a la practicitat d’un invent i altre, al sentit de les coses profitoses, tant com la invenció de la roda, que sembla impossible d’imaginar una vida normal abans que l’invent la facilitara. La proliferació en els darrers anys de les rotondes en substitució dels encreuaments ha suposat, com a mínim, un estalvi més que considerable en la instal·lació de semàfors i, per extensió, un importantíssim estalvi en el rebut públic de la llum que, al preu que va, ben bé pot destinar-se aquesta milionada a assumptes de més transcendència com pagar el sou dels inventors de tals projectes. Així, les rotondes, a parer meu, són el paradigma del geni humà, de l’evolució de l’intel·lecte i de la societat; un cas paradigmàtic d’adaptació evolutiva.

Passa el mateix amb els tanatoris, més concretament amb els nombrosos tanatoris que s’ubiquen als polígons industrials, al costat de ferreteries metàl·liques, fàbriques i expositors de mobles o tallers de camions. En aquest sentit també s’hauria de concretar l’aparició de tanatoris en aquest país, més que res perquè fins fa unes dècades no hi estàvem acostumats i cadascú tenia l’enfadosa tasca de vetlar-se els morts a casa. En aquest, i altres sentits, sempre hem sigut un poble endarrerit, aferrat a velles i enutjoses tradicions, encaparrats a defensar les bonances de la boina de llana, la botija i el recolliment místic per a passar el rosari. Ara ja podem parlar de tu a tu a qualsevol altra cultura per molt avançada que estiga, ja podem entendre què significa allò tan allunyat que véiem a les pel·lícules de preparar un funeral en compte de fer un soterrar.

A pesar de l’avanç que suposen, de prop, no m’agraden massa els tanatoris. Trobe que no s’encerta en una decoració clara per a poder acompanyar o dissimular la mort. Es passa sense cap recat dels daurats vuitcentistes que llauren làmpades i passamans a les plantes de plàstic després de travessar tot un seguit d’escultures coets i tan poc elegants com l’olor de flors mig marcides i mans suades. Jo crec que aquesta anodínia és deguda al fet de no voler relacionar els tanatoris amb cap dogma confessional, d’intentar que siguen tan asèptics com siga possible, no per no entrar en conflicte teològic sinó per assegurar una clientela de qualsevol credo.

Per altra banda, tenen coses bones com les indicacions quan s’acumulen els morts que reparteixen cada seguici al seu difunt, una cosa pareguda a allò que es feia en els salons de bodes quan coincidien moltes parelles alhora i s’havia de distribuir els convidats amb un cert rigor i efectivitat. Doncs una cosa semblant.

Però, sí, és cert, al final no puc resistir-me al joc que dóna comparar les rotondes amb els tanatoris, als tanatoris -dic- de polígon industrial. Els cotxes circulen ordenants buscant cadascun la seua eixida, la parella es decideix a comprar-se el tresillo roig que els faltava, el mecànic enllesteix el motor després de tot el dia i els vius ploren els morts. Tots, a escassament uns metres els uns dels altres. Com la vida mateixa.