Complements circumstancials

En general, en aquests temps que vivim, es concedeix gran importància als complements circumstancials. En un altre moment, potser durant el naixement del trellat, eren els substantius i els verbs els nuclis fonamentals, aquells que atreien l’atenció principal. S’atorgava més rellevància a qui realitzava l’acció i quina era aquesta que no a tota l’abundància de casualitats secundàries que envoltaven la molla d’un assumpte.

Aleshores, no hi havia extrems gramaticals, ja que es mantenia l’equilibri entre el subjecte i la circumstància. Veieu, si no, l’exemple: ‘L’home menja cigrons’. Qui és aquell que menja? -s’interpel·lava. I amb una rotunditat elemental la mateixa frase ho contestava: ‘L’home’. O també es podia tafanejar: què fa l’home? ‘Menja’ -es responia de la mateixa forma fàcil i ràpida.

I amb aquestes dues categories: ‘home’ i ‘menjar’ era, pràcticament, suficient. L’interlocutor quedava complagut amb unes respostes breus i precises. En l’exemple concret que exposem, es podia extreure la conclusió inequívoca que un ésser humà havia satisfet una necessitat bàsica. Hom podia quedar mitjanament feliç en assabentar-se que un benaurat, aquell dia, havia menjat i, per tant, no en passaria, de gana. Tant s’hi valia que l’home fóra jove o de mitjana edat, que es pentinara cabells ondulats o fóra calb, que duguera bigoti o fóra un barbamec, que fóra d’ací o d’allà.

Els temps han prosperat i sembla que amb aquesta informació hui no queden satisfetes totes les possibles incògnites especulatives. S’ha d’explorar qualsevulla possibilitat per ordinària que siga. Els detalls més ínfims són objecte d’una atenció escrupolosa, quirúrgica. Aleshores, ara també ens preocupen altres qüestions eventuals i diferenciadores.

En el cas que ens ocupa, per exemple, hui també es demandaria: què menjava l’home? ‘Cigrons’ -contestarà el mateix tertulià sobreentés. I, així, podem comprovar que el complement directe naix de la irreprimible xafarderia parroquiana. Però, va menjar cigrons i en pau? -una altra pregunta que es pot afegir al qüestionari improvisat del nostre exemple. Aquests estaven prou bullits o havien quedat durs com els balins? De quina varietat eren? Blancs lletosos? Pedrosillanos? Castellans?

Quan va ser que va menjar? -es continua interrogant. Ho feia amb cullera o forquilla? Menjava tot sol o acompanyat de la família? Era destre o esquerrà?  S’empassava, silenciós i contingut, el caldo acompanyant?, o, tot al contrari, l’aspirava amb sonor delit? I per últim, on vivia aquest home? Sembla, que, hui, l’home que menjava cigrons, per posar un cas, ha deixat de ser tan important com les seues circumstàncies. Qüestió de pura evolució gramatical.