Consells

El Ministeri de Consum ha rebut per totes bandes després que haja publicat un receptari de Comida rápida, barata y saludable; manual d’esnobisme il·lustrat que es pot descarregar gratuïtament des de la seua web. Paga la pena de llegir-lo, no per la contribució a un món millor, com diu ser el seu propòsit, sinó perquè és un bon indicador del tipus de societat en què vivim i les característiques antropomètriques d’aquells que s’erigeixen en els nostres guies.

Pel que fa al ministre, sembla un home criat al bressol d’un tendur, un beatet de la teoria social amb una certa dosi d’ingenuïtat fantasiosa. Ell mateix, com no podia ser d’altra manera, fa la presentació del projecte i escriu al pròleg: “Al llarg de la història, l’alimentació ha sigut un eix vertebrador de tots els pobles i civilitzacions”; que és el mateix que si hagués escrit que acabava de descobrir la ceba torrada. En tot cas, hauria pogut canviar l’adjectiu vertebrador per determinant, perquè, des del punt de vita etològic, això és el que suposa l’alimentació per a totes les poblacions animals, siguen racionals o no.

El projecte parteix de la premissa que en les famílies amb rendes baixes, el percentatge d’obesitat es duplica, per tant, se’ls planteja una forma de menjar saludable i -insisteix-, sobretot, barata. De fet, s’afirma rotundament que cada ració té un cost d’entre un i dos euros, com a màxim. Paradigmàticament, les receptes van a càrrec de la cuinera Maria José San Román, restauradora de renom, que als seus establiments dóna a triar entre dos menús: el Monastrell, de setanta-cinc euros per comensal, més quaranta-cinc de maridatge, i el menú Maria José etcètera, de cent quinze euros, més seixanta-cinc si s’opta també per maridar. A més, en la web de la xef s’afirma que se serveixen menús saludables, segurs, sostenibles, solidaris i satisfactoris. És a dir, amb més esses que els espaguetis. També es compta amb l’assessorament de la nutricionista Marian García, que avala aquest receptari amb les guies nutricionals més actuals, com el famós Plat Harvard. Total: que literalment es diu haver trobat un receptari respectuós amb la diversitat del planeta i que, a més a més, és -textualment- inclusiu, multidisciplinari i pensat per a combatre l’obesitat. Nyas, coca!

Es presenten noranta-quatre pàgines on es descriuen quaranta plats amb tècniques culinàries que ens són tan properes com l’hummus, les crudités, el sushi, els dips, els chips, el poke o els totopos. Amb ingredients tan usuals com el tahini, el kale, ras el hanout, etcètera, etcètera. O siga, tota una temptació per a aquelles famílies amb rendes baixes i tendència a l’obesitat.

De tot el que es pretén sí que hi ha una qüestió que resulta irrebatible: que es tracta d’una cuina ràpida, ja que el 95% dels plats es cuinen al microones. Amb aquesta proposta se supera el mite biomèdic, de moda fa uns anys, com era la dieta mediterrània, ja que, certament, aquest nou receptari és una forma de deslocalització, però més inclusiva -això, també. Però, en definitiva, el resultat és un volantí d’escàs recorregut, si no és per ser un acte purament propagandístic o autocomplaent. Una pijada, i en pau.

Jo plantejaria a aquestes bones persones si saben per què a cada lloc es menja el que es menja, per què nosaltres no consumim saltamartins com fan els mexicans, per exemple. És el que feia el professor Marvin Harris quan interpel·lava els seus alumnes amb la qüestió de per què mengem el que mengem, passejant per alguna aula de la facultat de Florida amb una llauna oberta de cruixents chapulines, que convidava a tastar mentre tothom els rebutjava fent ois. Potser si poguessen contestar encertadament a aquesta pregunta, entendrien la inutilitat profunda del seu receptari, d’allò que implicava la cuina tradicional o vella cuina familiar. És clar que, per a això, cal temps i aquest ingredient és escàs en la cuina que hui en dia ens toca menjar.