Contenidors

No hi ha cosa que em captive més i que, al mateix temps, em produïsca més tristor que entretindre’m a elucubrar sobre l’evolució biològica. Malgrat entendre-la, malgrat que em semble una idea brillant, em fa sentir una fredor blanca, entaulellada, talment com la sensació d’esperar en una sala d’hospital buida. També m’ha passat altres vegades. Recorde que quan era jove vaig agafar la ‘Història del temps’, de Stephen Hawking, il·lusionat de debò. Durant un ple de migdia em vaig gitar sobre el llit amb el llibre entre les mans i les cames creuades, disposat a endinsar-me fins als confins de l’Univers amb aquella lectura. Però després de llegir les primeres pàgines, vaig sentir un vertigen existencial fulminant, aclaparador, tant, que vaig haver d’apartar el llibre a un costat i tancar els ulls per tal d’estabilitzar el mareig.

No he tornat a intentar mai més d’escalar aquella lectura perquè barrejar les distàncies astronòmiques amb la metafísica suposa molt més que un repte intel·lectual, no apte per a aficionats. Jo em conforme, simplement, amb passar l’estona, traient, de tant en tant, el cap al precipici de la ciència. En el meu cas, esdevé un passatemps innocent, si no se li posa molt de ficaci, si no s’intenta aprofundir més enllà de l’anècdota. És per això que, sovint, pique i caic en el parany de creure en el mètode científic, tan exclusiu i dogmàtic, i així, durant una temporada sóc feliç.

És el que em passa amb la ‘Teoria del gen egoista’ que quan m’avorrisc trac a passejar entre el munt de cavil·lejades que m’omplin el cap, com qui guarda un objecte preuat i espera la tranquil·litat de la vesprada per a traure’l del calaix i observar-lo. El principi d’aquesta teoria que explica tantes coses de l’esdevenir biològic, en general, i del tarannà humà, en concret, és breu i senzill d’entendre: nosaltres no som més que els contenidors, els envasos, d’allò que realment és primordial i ha evolucionat des de l’origen de la vida: els gens. Aleshores, és l’egoisme d’aquests per perpetuar-se el que ens fa, paradoxalment, altruistes, amorosos o violents.

Al capdavall som, com la resta d’organismes, vehicles que tenen una gran part de la conducta determinada per les fílies i les fòbies que poden beneficiar algunes aliances o rebutjos entre gens egoistament compatibles. Per això diu Richard Dawquins, el pare de la criatura, que som màquines biològiques supeditades a la tirania dels gens, els quals demostren una tendència a la immortalitat per sobre l’espècie i, ja no cal dir, de l’individu. Fem, sense saber-ho, el que siga menester per complaure aquests tirans microscòpics que ens governen des de cadascuna de les resignades cèl·lules que creiem nostres. Això és: des d’estimar-nos quan, inexplicablement, Cupido encerta de ple, fins a guerrejar, quan Ares ens espenta a la batalla.

Però també és ben cert que no arribe mai més enllà de veure aquesta rocambolesca i enlluernadora teoria com un videoclip. Reconec que em conforme a entrellucar la superfície d’aquesta peripècia biològica i en pau. Quan ja fa una estona que m’ho rumie i quede imbuït per les provatures atzaroses, per la casualitat que impregna l’aparició de la vida, més o menys clonada, torne a sentir aquella fredor paralitzant i fluorescent, l’olor de desinfectant i he de deixar-ho a un costat perquè la tristor torna a ser immensa.

Sort que el meu amic Beni em conhorta en aquesta llarga tardor de pluges que conviden a la divagació inútil. Setmana sí, setmana també, em complau amb una bona menjada de bolets de xop, que troba com un perdiguer, blancs, magres, amb un regust de carn orejada. I, aleshores, em sembla que això del gen egoista pot ser, o no, cert, però em resulta molt més fàcil i entretingut acontentar sanament un contenidor afamat.