Contes a la fresca o l’art de la paraula: Blai Senabre

Al pati de les antigues escoles d’Aielo de Malferit, a tocar de la Biblioteca Municipal, dissabte 17 de juliol continuava el cicle de Contes a la Fresca, organitzat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida i coordinat per la contacontes Almudena Francés. Màscara, hidrogel, distància de seguretat, cadires, públic i un parell de micròfons per a amplificar les veus de Maruja Malchirant, veïna del poble, i de Blai Senabre, narrador professional d’Altea, a la Marina.

Maruja Malchirant, amb noranta i tants anys complits, estava nerviosa. La nit anterior s’havia aclarit la gola amb ou i arribava acompanyada dels seus familiars; a pas lent però amb el ritme de les històries en cada alenada. Ens va contar les malifetes de Peret i les perdiuetes; històries “d’abans”, de retors afamats, de camps i senderes, d’heretats, de pecats inconfessables (“si no ho dic rebente!”, va afirmar Maruja en una de tantes!), de quan el retor feia la missa de cul als feligresos, inclosa la corporació municipal i dominical. Un temps que ha desaparegut, però que es manté en la memòria col·lectiva per mitjà dels contes tradicionals.

Els Contes a la Fresca combinen narradors locals, d’aquells que saben un munt d’històries i sempre estan preparats perquè algú els escolte amb atenció, amb narradors que es dediquen professionalment i vocacionalment a l’art de la paraula. A Aielo de Malferit, Blai Senabre va estirar el fil de les històries tradicionals i clàssiques per teixir una sessió amb paraules i reflexions ben diverses: Qui té més poder? El sol, el núvol, el vent, la muntanya o el llaurador?

En tot moment, Blai Senabre va buscar la interacció i la complicitat del públic, amb els recursos més importants de què fem ús per a contar una història: la veu i el cos. Així doncs, la veu de Senabre es feia gran i creixia i, en un no res, se’ns presentava a cau d’orella per a fer aparéixer i desaparéixer realitats ben palpables, amb ironies i dobles sentits inclosos. El cos, el gest, la mirada acompanyen la veu, que esdevé orgànica, sovint en un batec accelerat.

D’aquesta manera, entre el “diuen i conten” i el “catacric, catacrat el conte s’ha acabat”, Senabre donava vida als personatges i posava en marxa els conflictes de les històries tradicionals, en què el poder i l’amor es barregen en un relat antic apte per a totes les edats. Els animals, com no, que ens han acompanyat en el temps, també han servit per a explicar històries, per a ser-ne protagonistes. Blai Senabre, coneixedor de la senzillesa i alhora de la redonor dels relats tradicionals, contà el seu darrer llibre, La cabra Serafina, una versió d’un conte clàssic que el narrador ha fet seua i serveix com a punt climàtic de la sessió: el públic ara és peça clau juntament amb l’humor i el riure de Senabre que s’encomanen. A més, descobrim que a Altea els gossos no lladren, sinó que “buben”, perquè el llenguatge, l’accent, també compta, perquè ens dona un origen, unes arrels mòbils que van amunt i avall entre les paraules. El darrer minut de la sessió, Blai el clogué amb un conte brevíssim d’un escolanet que es menjà mitja dotzena de figues que duia encomanades per al senyor bisbe… Potser aquest escolanet coneixia les malifetes de Peret el de les perdiuetes, que Maruja havia contat a l’inici. L’estiu és temps de paraules, de recordar i retrobar-nos. Si ho fem amb la companyia de les paraules i de bons narradors i narradores, millor que millor.