Contes de monstres molt nostres

S’acosta Tots Sants i el dia de les ànimes, però la festa anglosaxona de Halloween s’instal·la cada any amb més força:  els xiquets es disfressen, s’organitzen cercaviles,  es fan passadissos del terror, xiquets i grans es visten de personatges finats… Es reparteixen dolços, i les castanyes i els moniatos es podreixen als terrats, on ja no hi puja ningú… i encara ens passa poc.

Evidentment que Halloween forma part d’una cultura dominant i poderosa, té tot un arsenal al seu abast per a arribar, vendre, colonitzar… però és més fàcil deixar-se convèncer de la utilitat d’un producte quan en tenim la necessitat. I evidentment els infants valencians (i diria que molts més) estaven òrfens d’emocions fortes.

M’explique: el nostre imaginari ha quedat descafeïnat. Els éssers de l’altre món com esquelets, dimonis, fantasmes, bubotes… han abandonat el camí salvatge de la vida, i s’han rehabilitat. Els hem perdonat les malifetes, per abominables que foren. Ara les bruixes són velletes gracioses, els llops s’han fet vegetarians i ja no ens espanta ni la Quarantameula, que prenem per un innocent caragol. Als contes, tot aquell qui feia el mal, era castigat sense remordiment, i si calia pagava amb la vida. Així són els contes, més justos que la vida.

Per altra banda, en la vida real, la gent no es mor, se’n va al cel i es converteix en estel. Tractem la mort de manera asèptica, els tanatoris semblen quiròfans i tota la cultura i el saber al voltant de la mort ja no arriben a les noves generacions. Ni tant sols en els contes es poden morir els personatges! No seria la primera vegada, ni a l’única narradora, que en una sessió la recriminen perquè els personatges no s’han de morir!

Així és que opine que Halloween no ha arribat als infants: l’han demanat a crits. A banda de divertit, és una bona manera de jugar amb allò desconegut, de passar por sense passar perill, que era justetament per al que servien els contes de por. Per a entrenar-se, avançar allò que vindrà i trobar-nos preparats. S’han agafat a aquesta celebració sense remordiments, perquè no han abandonat res ni ningú, estaven perduts al bosc de les carències i hi han trobat un camí.

Al caliu de la necessitat mútua que tenien els infants i la literatura popular, naixen propostes com ‘Espanta la por’, no amb la idea d’espantar la por, sinó tot el contrari, de viure-la. Hi ha moltes activitats a biblioteques de tot el país, al voltant d’aquesta gran proposta, en aquest enllaç en teniu tota la informació. Són una molt bona alternativa a passejar pels carrers disfressats de família Adams.

I si sou d’emocions fortes i esteu tan convençudes i convençuts com jo que podem fer alguna cosa per a despertar la nostra tradició i fer que siga atractiva, vos deixe un llistat de rondalles que podeu contar la nit de Tots Sants, quan vos toquen a la porta de casa demanant dolços. O allà on hi haja una colla de gent amb ganes d’escoltar. Estan organitzades de tal manera que les primeres es podrien contar a xiquetes i xiquets a partir de 7 anys; però segons avança el llistat els motius són més aguts.

Només vos dic dues cosetes més: aquestes rondalles són per a passar-ho bé, vosaltres contant i els infants escoltant. L’objectiu no és traumatitzar ningú ni donar cap lliçó. La idea és jugar amb la por i estirar el fil una miqueta menys d’on estiga el límit del nostre auditori. I per últim, sabeu que els més grans volen les rondalles farcides de totes aquelles coses que a vosaltres vos espanten i que els més menuts amb un espant ja en tenen prou…

No estan totes les que són, però és la meua aproximació a les rondalles per a contar al voltant de Tots Sants.

·El dimoni xicotet. Rondalles de la Vall d’Albaida i l’Alcoià. Ontinyent, Ajuntament, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. 1999. Francesc Gascón.
·Peret de poca por. Una divertida versió és El fantasma dels ulls blaus. Llorenç Giménez. Tàndem
·Abella. Rondalles Valencianes vol 3. Tàndem (edició adaptada). Enric Valor i Rondalles Valencianes vol5. Bullent. Enric Valor
·El nan saltador. Rondalles de la Vall d’Albaida i l’Alcoià. Ontinyent, Ajuntament, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. 1999. Francesc Gascón.
·La serp Tereseta. Llegendari Valencià. Institut de Cultura ‘Juan Gil-Albert’. Francesc Martínez Martínez.
·Peret, Marieta i el mort.
·La Tia Misèria. Editorial Marfil 2009. Marfil. Jordi Raül Verdú.
·El dimoni del mas del Pi.
·La metgessa del dimoni. Rondalles de l’Alacantí. Contes populars, Alcoi, Marfil. Joaquim Gonzalez Caturla.