Corpus Christi

En un clima dominat encara per la covid-9, els nostres pobles celebren aquest diumenge la solemnitat del Corpus Christi, una festa que el papa Urbà VI va instaurar a l’Església catòlica en 1264 per mitjà de la butla Transiturus i per la qual s’aprovava el costum que el 1247 s’havia instaurat a la ciutat de Lieja, com a resultat d’unes visions que diuen que va tindre una monja, Juliana de Mont-Cornillon. Aquestes visions expressaven el desig que s’introduïra una nova solemnitat litúrgica, destinada a celebrar solemnement el misteri de l’Eucaristia, ja que el Dijous Sant (on en commemorem la institució) no permet una explosió d’alegria per trobar-se immers en l’ambient auster del Tridu Pasqual. El papa Urbà IV, que havia estat ardiaca de la diòcesi de Lieja i que havia acollit amb entusiasme la introducció de la nova festa, va establir que se celebrara a tota l’Església.

Aquesta solemnitat (que abans se celebrava el dijous de la segona setmana després de Pentecostès) va arribar a València el 1355, gràcies al bisbe Hug de Fenollet, que va acordar amb el Capítol de la Catedral valenciana i els Jurats de la ciutat la celebració d’una processó amb el Santíssim Sagrament: ‘sia feta, en la cual sien e vajen tots los clergues e religiosos e encara totes les gents de la dita ciutat’.

A Morella, la processó se celebra des del 1358, amb la tradicional Degolla (el dissabte abans del Corpus) amb els xiquets vestits de blanc i de roig i les espases tacades de safrà per a recordar la matança dels Sants Innocents. En aquesta processó de la capital dels Ports, amb una gran riquesa d’elements tradicionals, també cal destacar l’Àliga i els personatges bíblics. Per la seua part, a Vinaròs, Borriana, l’Alcúdia o Nules, són els xiquets que han pres la primera comunió els qui participen activament en aquesta processó, tot i que enguany, a causa de la covid-19, les processons pels nostres carrers han quedat suspeses i només se celebraran a l’interior dels temples. A Benicarló són tradicionals les catifes de flors, i a Culla els xiquets toquen els tradicionals ‘pixurrulls’.

A València (i també en altres pobles) la festa del Corpus mostra una processó didàctica i catequètica, que explica plàsticament la història de la salvació a través dels personatges bíblics, des d’Adam i Eva a Noé, Josuè, Abraham i Isaac, l’Arca de l’Aliança, els exploradors de la Terra Promesa, carregats amb el raïm gegant, i els sants més coneguts, com Sant Cristòfol, l’Àngel Custodi del Regne de València, Sant Miquel, els Evangelistes i els Apòstols o les danses típiques, la més coneguda de les quals és la de la Moma, i també els Arquets i els Cavallets o la Degolla.

I en aquest clima de pandèmia, també els gegants i els cabets d’Ontinyent hauran de fer els seus balls de Corpus a la xarxa, per la situació de l’estat d’alarma que estem vivint. Per això durant aquesta setmana, l’Associació de Gegants i Cabets ha publicat a través de les xarxes, els vídeos dels balls de Gegants, Cabets, Gegantons, Àguila i Tartuga,

Un element important del Corpus de la ciutat de València són les Roques, que fan el recorregut de la processó abans que comence, i el capellà de les Roques, que dalt d’una mula convida els valencians a la processó.

Enmig d’un ambient festiu i popular, sempre em sorprèn negativament la presència de l’exèrcit espanyol (a València i a altres capitals) amb uns soldats a banda i banda de la custòdia amb el Santíssim Sagrament. Com comentava en un article fa set anys el prevere valencià Alexandre Alapont, ‘uns soldats armats amb fusells que mouen rítmicament durant la processó, repugna als ulls del Senyor de la pau’. I és que és un contrasentit que a la processó del Corpus siga l’exèrcit qui acompanye la custòdia. Haurien de ser els pobres, els immigrants, els aturats i els desnonats qui acompanyara més de prop la custòdia, ja que són tots ells, els qui més sofreixen, els preferits de Déu.

La festa del Corpus Christi ens parla de l’amor a Déu i als germans, i de la presència real de Jesús en l’Eucaristia, pa partit, repartit i compartit. Per això, com a dia de la Caritat, el Corpus ens convida al compromís amb els més pobres. De fet, el Pa de l’Eucaristia no pot estar deslligat de l’atenció i la sol·licitud pels qui més pateixen. Perquè l’Eucaristia, que enforteix la nostra vida de fe, ha d’enfortir també la nostra fraternitat i el nostre servei als altres. Nicolau Cabàsilas, monjo del segle XIV escrivia en el Tractat sobre la Vida en Crist: ‘l’Eucaristia conté i conserva la vida en tot el seu vigor. I és que la missió del Pa de Vida és conservar els renascuts i mantenir la vida. Per això vivim d’aquest Pa’.

Per als cristians, Corpus significa que ja no podem viure només pensant en nosaltres mateixos, sinó pensant també en els altres. Per això, Corpus ens ha de portar al servei dels germans amb paciència i mansuetud, com el pa que es deixa pastar i coure i que és partit, repartit i compartit. Per això, Sant Joan ens diu: ‘Si u que posseeix béns veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, com pot estar en ell l’amor de Déu?’ (1Jo 3:17).

Lligats a la festa del Corpus, tenim uns textos litúrgics de Sant Tomàs d’Aquino, els més coneguts dels quals són el Pangelingua, el Lauda Sion i l’Adorote devote.

Corpus significa que hem de viure amb tendresa i humilitat, com el pa, que no figura en els plats més exquisits, però que sempre tenim a mà. I com el blat que es deixa triturar, també nosaltres hem de deixar-nos triturar per les contrarietats i pels treballs per tal d’estar atents a les necessitats dels germans. Corpus és viure en l’amor més gran, capaç de morir per tal de donar vida, com el gra de blat que, només morint, fa nàixer l’espiga. Corpus és viure deixant-nos coure pel foc de l’Esperit per tal de ser pa i aliment per als altres. Corpus és l’amor fet servei, com deia el cardenal Tarancon en la seua entrada a Oviedo com a nou arquebisbe: ‘Servir és la manera pràctica i eficient d’estimar, perquè l’amor autèntic es manifesta pel servei desinteressat, per l’entrega total’.

El Corpus, dia de Caritat (que no vol dir només almoina) és el dia de la donació als altres. Del servei als altres per amor. Perquè per als cristians, la caritat no és donar sinó donar-se. La festa del Corpus hauria de fer realitat allò que ens demana el profeta Isaïes: ‘comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a ta casa els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo’ (Is 58:7). Això és Corpus: l’amor que es dóna del tot i a tothom. L’amor que fa present la bondat del nostre Déu. L’amor que acull els pobres i tots els qui passen dificultats. Per això la celebració de l’Eucaristia ha de ser la celebració de l’amor als altres, per a estimar-los, com estimem l’Eucaristia i així no deixar ningú al marge. Això fa que l’actitud de Trump (i altres polítics a l’estat espanyol) amb una Bíblia a la mà, mentre esclafa els drets humans, afavoreix la indústria bèl·lica i margina els afroamericans, siga una burla a l’Eucaristia.