Coses

Emi i jo compartim l’afecció pels objectes vells. Ens agrada xarrar sobre això, sobre una descoberta feta en un mercadet o en una tenda de vell, sobre alguna antigalla o alguna relíquia d’utilitat extingida. Ella té sa casa com si fóra un museu. El seu deler va a temporades: ha col·leccionat ceràmica, nines, peces de bronze, plumiers, quadres anònims. Últimament, es fixa sobretot en les joguines. La casa, que és menuda, ho sembla més perquè suporta una acumulació d’etiologia semblant a la síndrome de Diògenes, encara que tot estiga ordenat, meticulosament pulcre i sense una mota de pols.

Jo no tinc el seu nivell de professionalització. No abunde tant en les coses perquè tendisc a la dispersió i als atacs aguts d’avorriment. He arribat a racionalitzar-ho mantenint com a lema allò de ‘menys és més’. Això no obstant, entre la compulsió d’ella i el meu recat, els objectes s’han convertit en una font inesgotable de paraules, de temes, la qual cosa fa que passem llargues estones divagant sobre formes de restauració, més o menys encertada, botant d’un tema a un altre: materials, llibres, anècdotes, pastilles, pors, anhels i desitjos.

En aquest sentit, trobe que nosaltres anhelem més que desitgem. Vull dir: em fa l’efecte que el desig té com a objecte posseir alguna cosa material, mentre que anhelar ve a ser el mateix però amb una finalitat immaterial, intangible. Segurament, aquesta afirmació és una contradicció en si mateix, un supòsit del tot erroni, perquè prenem la matèria per arribar a l’essència de les coses. Però la qüestió és que en aquesta barreja entre desig i anhel les andròmines que manegem i que, de tant en tant, intercanviem s’han convertit en una forma de llenguatge en si mateix, en un grup de símbols que substitueixen els signes fonètics o els grafismes que podríem emprar per a comunicar-nos.

Els objectes de la meua preferència són menuts, discrets i preferiblement pesants. No fa massa, un dissabte al matí, passejàrem tots dos per un mercadet. Ella entra de seguida en trànsit; escorcolla, metòdica, els fardells de fotografies en blanc i negre. Rastreja els muntons que els gitanos segurament han comprat al pes, sense entendre ben bé com poden interessar aquells papers engroguits i incògnits als clients.

Jo, després d’estar pegant voltes tot el matí, vaig trobar una estilogràfica, quan gairebé ja marxàvem. Una humil Parker 21 de color gris. Tenia la tinta seca, oblidada des de l’última vegada que la carregaren. Trobe que es va alegrar que la rescatara d’aquell aparador improvisat sobre una post on s’estava junt amb una vaixella rejuntada i una caixeta verda amb dues flors pintades, la procedència de la qual la venedora assegurava que era bàvara, com ella. Segurament, la ploma es va alegrar quan la vaig deslliurar, en arribar a casa, d’aquella corfa blava i resseca que l’emmudia. La veritat és que ha quedat resplendent, millor que nova.

Ara espere que s’anime a escriure. No vull donar-li pressa. Que s’hi acostume a aquesta nova existència. En tot cas, li preguntaré a Emi, perquè ella això ho entén d’una forma natural, intuïtiva, com qui veu les coses sense necessitat de mirar-les. Siga com siga, segur que la cosa ens dóna per a molt.