La vesprada va acabant-se. El cel s’ha quedat ert, nu, sense núvols. Fa més que frescor, però sense gelar. A última hora s’ha tornat a girar aire; un vent com el rossoll d’un malalt que es referma cada poqueta nit des de novembre. Les ràfegues baten les branques dels arbres com les ones en un temporal. Els pardalets del camp ja han emmudit, però, així i tot, encara passa alguna ombra espurnejant, fugaç, que busca recer entre el boscatge del barranc. Aquest barranc vell que, ara, a penes du un raig d’aigua, davalla sense fregar ni les pedres de la llera. És suficient amb la comesa de seguir el curs incert cap a enlloc. Perquè és allí on va a parar aquesta aigua que abans omplia els rostolls afaitats de la marjal, amb un lloc en el món, una feina a fer. Ara, simplement degoteja com si seguira una processó per inèrcia, sense cap vocació; es deixa dur per la gravetat com si el solc que van excavar les aigües pretèrites fóra una qualsevol cosa i no un riu com Déu mana.

Si pares bé l’orella, entre la maregassa dels pins se sent, a males penes, una remor residual, pràcticament imperceptible, que deixa l’estel de l’aigua que circula. Tant de bo tornara a baixar un barranc rabiós, com quan baixava després d’arreplegar les pluges de dues setmanes seguides, arrossegant còdols tan grans com cànters. Amb aigües feréstegues, escumejants de pressa i força animal, àvides per ocupar aquell recés de pau que formava, allà baix, la plana quaternària.

Potser arribe el dia que aquest barranc, ara agònic, torne a recordar allò que va ser (la memòria dels homes no pot aspirar a entendre la memòria de la geologia) i, aleshores, després d’una tronada, recollirà tota l’aigua que regalime per la ferradura que formen les muntanyes, com un embut perfecte. El blanc dels llamps es convertirà en aigua térbola, en remolins, en una força capaç d’arrencar garrofers i dur-los, aigües avall, com si foren piragües naufragades. Els humans tenim una frase per a aquesta situació: ‘eixir-se’n de mare’, en diem. Com si es tractara d’una cosa dolenta que defuig l’ordre dels nostres anhels. Però l’ímpetu natural no hauria d’estar contraposat a nosaltres mateix si no temptarem massa a prop la sort de les lleres. És la fe en l’enginyeria dels xiquets que fan castells a la vora de la mar.

Les muntanyes sota aquest cel platejat que espera caure, semblen pintades amb una aiguada de tinta xinesa, que creix en els punts on habiten els arbres i el matollar. A les zones més abruptes, és el blanc de la pedra tallada on es reflecteix el cel en una mena de joc, potser meditatiu. Les estrelles encara no han eixit; tampoc ho ha fet la Lluna que aquesta setmana acabarà d’emplenar-se. Em gire per a buscar-la i veig les penyes de migjorn empastades amb el roig de la llum decreixent, contra l’atmosfera que, en aquesta part, està retallada de blau.

Els magraners aguanten com poden les últimes guspires grogues que prompte s’apagaran també. L’ageret s’ha tancat i els gargullers mostren un esquelet raquític, com el cos minvat d’una au desplomada després de ser caçada. El cel s’obscureix com si fóra la tapa d’una capsa que es tancara sobre el cim de la serra. La vesprada s’acaba en aquesta hora que es dissolen els colors i emmudeixen les veus.

De tornada, passe pel costat del jardí tancat d’una casa cantonera i l’aldarull dels teuladins ressalta com si es tractara d’un casino musical; els teuladins xerren cridant, beuen, fumen, parlen de la collita exhaurint l’última llum del dia. Els fanals ja estan encesos i quan entre al carrer del Ravalet descobrisc la lluna a llevant, plena com una hòstia, irradiant un halo ingràvid que deixa entreveure els seus deserts i mars polsosos. A un costat, el primer estel altíssim.