Cultura immaterial

Fa no res, el ple de Bunyol ha acordat de demanar el reconeixement de la Tomatina com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i, la veritat és que tanta majúscula seguida, imposa. És segur que els grups consistorials hauran hagut d’ajornar les diferències més atàviques, hauran posposat les quimeres més íntimes a fi de consensuar tal petició. I no podia ser per a menys perquè aquesta festa implica la transmutació de tones de vulgars tomaques en un munt de subtileses, malgrat l’aparença de guerra campal que pren externament la celebració.

Perquè si el patrimoni que es pretén reconéixer s’hagués considerat material, hauria sigut una altra cosa, ja que les moradures que poden deixar les tomaques voladores són, perillosament, corpòries i substancials. Però els polítics, que també deuen saber d’alquímia, aquesta vegada han aconseguit amb la seua modèlica unitat extreure de la matèria una qualitat etèria, quasi vaporosa, compatible amb el puré de tomaca.

Ben mirat, aquesta festa ha tingut l’encert de convertir en internacional una hortalissa corrent, i ho ha fet en un temps rècord, ni de lluny comparable al serial indefinit sobre la denominació unificada de la taronja valenciana, per exemple. Però de segur que hi ha finolis que fan una valoració ràpida i enverinada d’aquesta qüestió per a concloure que tal ocurrència és una disbauxa absoluta. Aquesta interpretació insidiosa respon a una visió curta de la festa, talment com si es tractara d’una simple harca de bancal entre xiquets de pobles veïns.

Ací, però, es cuiden els més mínims detalls. Fins i tot s’ha dissenyat un decàleg del bon tomaquer amb consells tan útils en la batalla com ara: hidratar-se abundantment amb aigua i no consumir alcohol de forma desmesurada, dur roba vella i sabates ben nugades de les quals poder prescindir després del combat sense deixar cap pista, dur una targeta acreditativa a prova d’esguits perquè tothom conserve la identitat en els moments de major fragor. I, per damunt de tot, el consell d’esclafar la tomaca-projectil per a evitar ferir exageradament l’enemic. Se’n pot demanar més, d’immaterialitat?

A banda d’això, els orígens d’aquesta festa ondulen entre l’autoria concreta d’uns personatges coneguts i una boira impersonal i confusa que esvaeix qualsevol rastre de l’inventor. Curiosament, ocorre el mateix amb la naixença de la fideuà a Gandia. Tots dos casos són un bon exemple de com una suposada i diminuta ocurrència  acaba esdevenint un símbol identitari que es defensa a ultrança.

Queda demostrat, doncs, el bon seny que ha guiat la petició perquè aquesta festa estiuenca forme part, oficialment, del patrimoni internacional, que és el més desitjable que li pot passar a un patrimoni. I, per extensió, amb aquesta inquietud elevada a la màxima instància també queda allunyat qualsevol dubte sobre les rares afeccions de cremar, reballar, enderrocar o rebentar d’aquest poble nostre. Perquè, malgrat que semble el contrari, som la nació menys materialista del món pel fet que nosaltres no veiem tan sols matèria on els altres només hi veuen la vana substància. Si no fóra així, mai, uns senyors tan seriosos i respectables com aquells que deuen viure a la UNESCO no donarien suport a unes peticions com les nostres. Perquè, altra cosa no, però de cultura, ara, els valencians en tenim de sobra.