Curs 1963-64 (i 4)

A finals del primer curs ja coneixia la intricada geografia interna i els límits del recinte per on havia de discórrer la meua vida durant sis cursos: des de la porteria amb don Miguel, sempre vigilant, fins al camp de futbol de filòsofs i teòlegs per on podíem fer una escapada al barranc del Carraixet, només a l’hora de berenar, únic moment en què no estàvem ‘controlats’. A més dels superiors-educadors i dels professors, també coneixia els càrrecs administratius: secretari, majordom, administrador, i on eren les seues oficines. Prompte, a la força, vaig aprendre a ser autònom, és a dir, a apanyar-me les soles.

Els primers anys de la meua formació secundària van ser fonamentals. A poc a poc, amb pindoletes diàries i sense adonar-nos-en, els superiors —dits ‘prefectes’ en els documents oficials—, estaven les vint-i-quatre hores del dia al nostre abast i anaven educant-nos. I també els reverends, que s’encarregaven del treball brut de la formació: repartir alguna galtada o pegar algun calbot de tant en tant, però sense passar-se’n. Amb un pas hui i un altre demà, avançàvem en tots els sentits i en tots els nivells de la formació.

Allò que ara rep el nom d’activitats extraescolars, ja en teníem aquell temps, però amb el nom d’‘actividades formativas’: cinema, teatre, música, piano, esports, excursions, eixides, exposicions, etc.  El superior José M. Monzó (de Requena) era un expert en cinema i s’entusiasmava quan ens n’explicava conceptes bàsics, com ara escena, plànol, seqüència… Fins i tot havia fet un estudi sobre Buñuel que dec tindre per algun lloc. Teníem sessió de cinema en una sala d’actes molt digna cada quinze dies, els diumenges a la vesprada. 

Alumnes un poc més grans, com el més tard dramaturg Manuel Molins (de Montcada),  ja escrivien obres teatrals com Arlequines sin eco, algunes escenes de la qual  encara em ronden el cap. Els cursos més avançats assajaven i dirigien les representacions dels més menuts. Segur que vostés han escoltat el proverbi africà segons el qual per a educar un xiquet cal la tribu sencera: la tribu en el nostre cas eren tretze comunitats.

Cada quinze dies, el diumenge de matí teníem concert de música clàssica. Jo vaig escoltar per primera vegada ‘El retablo de maese Pedro’ de Falla, ‘La consagració de la primavera’ d’Stravinski i ‘En un mercat persa’ de Ketelbey, per exemple, en les butaques d’eixa sala d’actes. I quan escolte uns compassos d’eixes peces, el meu cervell vola a aquell temps de la meua adolescència. La Schola Cantorum, a la qual ja m’he referit en un altre moment, era un descobriment per a mi: veure com el director, el bon don Santiago Sansaloni, ajuntava quatre veus, se m’entoixava un miracle de la naturalesa. També m’adelitava de veure el moviment ondulant i sui generis de la mà dreta del director musical quan cantàvem, de tant en tant, una peça gregoriana en alguna  missa amb ocasió d’alguna festivitat especial, com la Immaculada, patrona del Seminari. Desgraciadament, no vaig aplegar a tenir lliçons de cant gregorià amb notació quadrada medieval, sobre tetragrama i sense compassos, una assignatura que només tenien els més grans. Crec que al professor li deien don José Estellés.

En la tardor del primer semestre vam anar al campament d’Alboraig per Tots Sants. Crec que era un alberg de la xarxa de l’OJE o del Frente de Juventudes d’aquell temps.  Jo tenia il·lusió de dormir en una tenda de campanya, però el dia que li tocava al meu curs va ploure i vam haver de dormir en  lliteres les tres nits. Hi havia una piscina plena de fulles i un poc bruta, però no ens importava: hi vam nadar sense protestar. Hui no ho faria ningú. 

També recorde una eixida a València on vam visitar el Micalet i el Col·legi del Patriarca i el dragó de la paret, al carrer de la Nau, enfront de l’antiga Universitat Literària on, per cert, em vaig examinar de ‘las Pruebas de madurez del curso preuniversitario’ a principis dels anys setanta. Després de la visita al Col·legi del Patriarca, el company Jesús Conill Sancho, un xiquet-home de món del meu curs, ens va portar a la llavors plaça del Caudillo, i vam anotar el nom de tots els carrers que hi confluïen. 

Un internat no es pot entendre sense la pràctica de molts esports. El meu favorit era el frontó a pala llarga que jugava amb Ferrer Corbín (de Setaigües), entre més. Els xiquets necessiten activitat física cada dia. Hi havia cinc camps de futbol, a més del de filòsofs i teòlegs (on no podíem anar), tres d’handbol i dos de bàsquet. Per eixos anys encara es parlava molt de Pepe Claramunt (de Puçol), que havia deixat el seminari feia uns anys per a fer-se futbolista. Al meu curs hi havia seixanta-sis xiquets, que dividits per onze, feien sis equips de futbol. Eixos sis equips feien una lliga, així que jugàvem al futbol pràcticament a diari. Quan no teníem futbol teníem bàsquet o handbol. Tenint en compte que hi havia sis cursos de batxiller, ja es poden imaginar que feia falta algú que s’ocupara de la gestió dels espais esportius per a tanta gent. No recorde qui era eixa persona però tots els qui vam anar a Montcada li hem d’estar agraïts: jo no em vaig quedar mai amb els braços plegats sense jugar un partit perquè no hi haguera un camp lliure. Com tot en aquesta vida, hi havia gent que destacava en els esports i altres que eren totalment negats. Recorde que Carmelo Chisbert Hernández (de Burjassot) s’encarregava que els balons estigueren unflats i greixats. Gràcies, Carmelo. Dels esports, en general, i del futbol en particular, vaig aprendre la metàfora de la vida: des del meu lloc de porter observava els moviments i les posicions dels jugadors contraris i donava instruccions als meus per reforçar la defensa i per contrarestar les ofensives.

Vaig retrobar Carmelo Chisbert a Burjassot els anys en què m’hostejava en la Residència Universitària Juan XXIII, ja que ell treballava en el Patronato de Promoción Humana y Social Juan XXIII que dirigia el sacerdot don José Lluch Vidal. En veure’l  vaig recordar com em va ensenyar a botar els filferros de punxes per anar a  recollir no sols els balons que se n’eixien accidentalment del camp, sinó també quan, a l’hora de berenar, anàvem a tastar taronges dels camps que fitaven amb el recinte del seminari. Amb Chisbert es feien realitat els versicles de l’Eclesiastés (3:1-8):  hi havia un temps per a desaprendre les bones maneres que havíem aprés al menjador del soterrani el primer semestre, com ara menjar taronges com ho havíem fet tota la vida, amb les mans.  Però hi havia un detall important: mentre el grupet acompanyant ens en menjàvem una cadascú, ell se’n menjava tres o quatre!

Ja he mencionat que no teníem una tenda per a poder comprar productes bàsics per a fer-se la toaleta, però sí una tenda de material escolar i llibres que hi havia al corredor que unia els tres pavellons per on véiem passar els professors dels alumnes filòsofs i teòlegs. Mentre féiem cua a la tenda, algun alumne deia ‘Eixe és el tramvia’, referint-se a un determinat professor dels alumnes grans que venia. ‘Aquell que ve per allà és el manco’, deia un altre. La tenda la portaven alumnes dels cursos de filosofia. Els alumnes filòsofs i teòlegs devien tindre la seua tenda o un horari diferent, ja que no coincidíem mai amb ells. No eixíem del recinte ni per a tallar-nos els cabells: algun alumne gran, fill de barber, havia aprés els rudiments de la professió i es guanyava algunes pessetes posant decent el bescoll als qui gosàvem de deixar-nos en les seues mans.

Quan ens féiem malalts ens quedàvem al llit i venia l’infermer del curs —un company que tenia encomanada eixa tasca: tots en teníem assignades, de tasques— i ens donava el termòmetre perquè ens el posarem davall del braç. Si no teníem temperatura ens feia alçar immediatament. Si en teníem, ens quedàvem al llit esperant la visita del metge al llarg del matí. Si el cas no era molt seriós, et podies quedar un dia allitat i t’hi portaven menjar especial de la infermeria. Si la malaltia era seriosa, t’enviaven a la infermeria, hi quedaves aïllat i una monja-infermera et cuidava. Si et trobaves malament, el metge tenia consulta cada dia a l’hora del berenar: tingueres què tingueres, sempre et donava una aspirina. Si la cosa era més greu, t’enviaven a casa, com li va passar a Emilio Esteve Tomás (del Genovés), que va perdre un curs per malaltia i quan es va posar bo es va incorporar al curs de darrere. Els primers dies de cada curs ens posaven la banderilla o vaccí contra el tifus. Sempre hi havia algú a qui li feia reacció i es desmaiava, així que eixe dia sempre estàvem molt atents a què poguera passar. Jo em quedava groc cada vegada que em treien sang: no ho he pogut suportar mai.

Que allò anava de debò —per evocar el famós poema de Jaime Gil de Biedma—, ho vaig començar a comprendre el dia en què durant el període d’exàmens el desembre de 1963 el superior del meu curs li va soltar una galtada tan antològica a un company que no ho he oblidat encara. Recorde el seu nom i cognoms i el poble d’on era. No recorde el motiu pel qual li va girar la cara, però sí les paraules que van seguir a continuació: ‘He dejado de ser tu superior’. Aquella nit no vaig poder tancar els ulls en tota la nit només pensant que eixe xiquet de l’Horta Sud s’havia quedat sense pare ni mare per a la resta de curs. Què faria orfe els sis mesos que ens quedaven al davant?

Repassant les qualificacions que vaig traure aquell primer curs, supose que no vaig defraudar aquells qui van confiar en mi i em van enviar a Montcada aquell diumenge primer de setembre de 1963, a dotze anys acabats de fer, edat aproximada en què hui en dia els xiquets comencen l’ESO. Si haguera de resumir amb poques paraules l’experiència dels primers cursos a Montcada, diria, sense dubtar, que van ser uns anys profitosos i plens, de vivències inoblidables, i que els tornaria a repetir sense pensar-m’ho.