Curs 1967-68 (4): els professors i les matèries escolars

Deia don Ramon Gascó en Memòria i dissidència (2011), llibre-homenatge coordinat per Paco Gramage, que “[r]ecordar és eternitzar les coses; donar-los una consistència que no tindrien. És com salvaguardar-les de la destrucció total. D’aquí la importància que tenen els actes de memòria col·lectiva…”. I clar, els records vénen quan els dóna la gana, sense cridar-los, sense esperar-los. Segurament d’ací a deu anys, quan el meu cervell estiga més enterbolit, no eixiran a la superfície com ara encara ho poden fer. Per això m’afanye a rescatar eixa col·lecció inconnexa de diapositives, persones, imatges, escenes i situacions que apareixen i desapareixen. En unes escenes em veig a mi mateix i a altres amb més claredat: a les aules, als camps d’esports, a la capella major, etc., o bé passejant, parlant, cantant, etc.

Quan féiem cinqué de batxillerat, recorde que vam tindre de professor de religió don a Salvador Bertomeu (d’Oliva), un dels tres superiors del Seminari Menor en la dècada dels cinquanta juntament amb don José Palau i don Ramón Gascó. Don Salvador era Licentiatus Theologia (Parisii, 1960), Licent. Theol. Pastorali et Cathequetica (Parisii) i professor des del 1959. No sé a quin curs donava “Lingua alienigena” (era la que parlaven els exorcistes?); fóra quina fóra eixa llengua jo no la vaig cursar; si algú ho sap que m’ho diga, per favor. Jo sempre he pensat que tenia a veure amb els exorcismes dels endimoniats. Si vaig molt desencaminat, demane disculpes per la meua ignorància.

En anglés el professor va ser don Manuel Aspurz, Bachalaureatus in Artibus (Oxonii) i professor des del 1952. A Oxford s’impregnaria de l’halo que hi destil·len determinades universitats angleses, però que no s’exporta a altres països. Recorde que un dia d’eixe curs, al company José Valmaña Buj (de Gandia), amb tota la picardia, a tall de parany, se li va ocórrer de posar damunt del seu pupitre un Jack-in-the-box, és a dir, un joguet que consisteix en una capseta amb un ninotet que n’ix impulsat per un moll quan l’obris. Don Manuel Aspurz es va sentir atret per la capseta multicolor en el pupitre de Valmaña i, en obrir-la per a veure què contenia, va caure atrapat en el cepet com un pardalet innocent. Mare de Déu Senyor, quina es va armar! “¿Eso es lo que os enseñan aquí?”, va ser la frase més suau i mesurada que ens va etzibar tot iracund. Aspurz tenia males puces quan s’enfadava! Jo no el vaig tenir de professor de grec, però segons em conten els qui en foren alumnes, quan, amb qualsevol pretext deixava de costat la lectura, anàlisi, traducció i comentari d’un text grec, podia estar temps i temps contant coses dels EUA i del valor de la democràcia. Sembla que va anar a Harvard amb una beca Fulbright i al mateix temps era a una parròquia de Boston. El seu cognom em sona a basc o navarrés: no sé si formava part de l’equip de llumeneres que l’arquebisbe Olaechea es va portar amb ell des del nord de la península.

El meu curs, a qui va tenir de grec va ser a don Vicente Castañer, a qui ja coneixíem del curs anterior per haver-nos donat llatí. No recorde què vam traduir aquell any, però recorde que les seues classes començaven resant cada dia l’Avemaria en grec: “Χαῖρε Μαρία κεχαριτωμένη, ὁ Κύριος μετά σοῦ, […] ὑπέρ ἡμῶν τῶν ἁμαρτωλῶν, νῦν καὶ ἐν τῇ ὥρᾳ τοῦ θανάτου ἡμῶν. Ἀμήν”. Unes trenta-cinc paraules. Doncs bé, va acabar el curs i no vaig aconseguir d’aprendre l’oració mariana completa en grec: només el principi i el final. I tot perquè el professor es va negar a escriure-la a la pissarra. Jo sóc com sant Tomàs: he de veure les coses, i si puc palpar-les, molt millor. Sobretot palpar-les. Veges tu què li haguera costat d’escriure-la per tal que jo, pel meu compte, l’haguera pogut analitzar i estripar! Hui alguns professors no faciliten l’aprenentatge perquè no posen a l’abast dels alumnes els instruments que pertoquen i fins i tot n’hi ha que els costa Déu i ajuda d’alçar-se de la cadira i escriure una paraula a la pissarra; però aquest no era el cas de don Vicente Castañer. Fóra el que fóra, la bona qüestió és que, el curs següent, un poc desesperat jo me’n fugia de les seues classes per la finestra (lit.). No sé si alguna vegada se’n va adonar, però no crec: d’haver-ho fet, ell m’hauria defenestrat, mai millor dit.

En llatí el professor va ser don Francisco Gabarda Cardona. Anteriorment havia estat nomenat rector del Seminari Menor i vice-rector del Metropolità el 1956. El 1961 va cessar de diversos càrrecs i el 1962 va ser nomenat canonge de la catedral de València. Amb ell vam traduir les Catilinàries de Ciceró: Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). Vaig aprendre molt llatí amb ell. Ens referíem a ell com “La Blanca” pel color dels seus cabells. Vagen vostés a saber des de quan li deien “Blancanieves”. Parèntesi: els internats de tot arreu són proclius a batejar cruelment els seus habitants amb malnoms, la majoria de vegades molt encertats, com vaig poder observar en una llarga estada a Charterhouse (a Godalming, Anglaterra), un dels deu col·legis interns britànics més bons —public schools en diuen ells, encara que si no tens molta pasta no hi pots anar—. Bé, tornem a don Francisco Gabarda; a mesura que avançava el curs li vam prendre la mida, tant a ell com a la resta dels professors. “Ya saben que yo doy beligerancia a mis alumnos y que pueden libremente sugerir cuantas posibilidades una oración del texto pueda ofrecer”, ens deia. Així que quan eixia un ut, un cum o un pronom relatiu amb subjunctiu ja teníem el xou armat. A vegades el valor d’eixes partícules estava molt clar, però sempre eixia algú que deia: “Pues yo le veo más bien un sentido consecutivo a esta subordinada”. O un altre: “Yo diría que tiene valor concesivo, si tenemos en cuenta que la oración principal…”. Total que posats a proposar possibles sentits de les conjuncions, quan ens n’adonàvem havíem esgotat tots els que la gramàtica llatina oferia i la classe estava a punt d’acabar–se. I la millor cosa: només havíem traduït línia i mitja del text ciceronià. Sabíem molt llatí: en sabíem tant que fins i tot sabíem que quan un relatiu no tenia antecedent l’havíem de traduir per un demostratiu, així com versets que ens ensenyava: “Enim, autem, quoque, vero, nunca los pongas primero”, “Dic, duc, fer, fac”, “Un participio de verbo deponente se traduce por un gerundio simple”, etc. No sabíem ni res! En aquell temps el Seminari transmetia per a la formació dels clergues un llatí prou decent. Teníem llatí des de primer de batxillerat. Acabat el batxillerat, estudiaves els autors llatins amb don Fernando Cubells. A continuació llatí cristià amb don Luis Casanoves. Ja em diran vostés! Hui en dia la majoria de clergues joves no saben ni el Pater noster ni el Confiteor Deo ni el Orate, fratres. Eren altres temps, és clar!

En Ciències Naturals vam tenir al Dr. don Vicente M. Sanz de Bremond, catedràtic de la Facultat de Ciències a València. Recorde que ens explicava anècdotes d’unes puces que se li van clavar entre les ungles i la carn en una expedició a Guinea o un altre país tropical, i que uns nadius li les van traure amb uns bastonets fets a partir de lianes o les puntes de les fulles de palmera, què sé jo! La bona qüestió és que eixes històries les coneixia mig seminari. “Ja vos ha contat això de les puces a les ungles?” ens déiem un curs a un altre.

Quan el Dr. Sanz de Bremond faltava a classe tenia un substitut jove, que no sabíem si era el seu fill: un ie-ié amb trenca, molt modern, ben pentinat i xulet que ens apareixia sempre amb pas pausat al llarg del corredor, fumant un cigarret de celtes curts. Un dia el ie-ié ens va explicar les lleis de Mendel, ja saben vostés: allò de creuar “guisantes amarillos lisos con verdes rugosos”. El dia de l’examen vaig tenir el pressentiment que posaria eixa pregunta, així que me la vaig preparar de bestreta i me la vaig guardar al pupitre per si de cas. No anava jo mal encaminat: efectivament, el ie-ié ens va posar les lleis de Mendel. En el moment pertinent vaig traure els meus fulls escrits del pupitre i vaig fer el que tècnicament es coneix com “el cambiaso”. Tot perfecte; tan perfecte que l’endemà em va traure a la pissarra i em va fer que explicara les lleis mendelianes a la resta de companys. Afortunadament, de la primera llei encara me’n recordava, però les altres s’havien esfumat del meu cap. Total que la nota de l’examen de deu es va quedar en tres i mig, i gràcies que la primera llei me la sabia molt bé.

Don Víctor Fe Alemany, àlies “capitan Galvao”, a més de ser professor d’educació física de diversos cursos també entrenava la selecció del Seminari Menor que jugava una lligueta contra altres col·legis de València. Jugar en eixa lligueta era una oportunitat única per a eixir de les quatre parets i anar a veure món. Em calfe la bola, però en rebobinar la moviola mental només m’apareixen les Escoles Professionals de Sant Josep, però hi havia més col·legis. A eixes altures tothom havia interioritzat la “ley de la botella: quien la tira va a por ella”, que s’aplicava a tota mena de pilotes eixiren cap on eixiren desplaçades, sobretot si anaven a parar a la carretera de Bétera o fins i tot a les vies del trenet si el xut era molt potent.

La resta de professors ja els coneixíem de cursos anteriors: don José Hilarión Verdú (dibuix), don Emilio M. Aparicio (FEN) i crec que don Eduardo Soler (música i cant). Els professors de música i cant, siga per la raó que siga, no els tinc massa assentats al cervell i dubte dels que vaig tenir en cada curs. No obstant això, i encara que jo eixe curs ja no formava part de la Schola Cantorum —la veu ja m’havia canviat—, recorde molt bé els mestres que em van educar la veu: don Paco Monfort i don Santiago Sansaloni. A eixes altures el músic alcoià don Amando Blanquer ja s’havia adonat que jo no tenia futur com a pianista; de tota manera no m’apareix clar en la moviola del temps d’eixe curs.