Curs 1967-68 (5): adéu a les matemàtiques

Quan vaig començar el curs 1963-64, jo pertanyia a la 16a promoció del Seminari de Montcada. La primera promoció hi va iniciar els estudis el curs 1948-49; a aquella promoció pertanyia, per exemple, don José M. Belarte Forment, a qui vam tenir de professor de literatura el curs 1968-69. Ara deu tenir uns 84 anys, i jo n’acabe de fer 70. Explique aquestes dades simplement per a contextualitzar l’època de què parlem.

Un detall important d’aquell curs 1967-68 és que va ser el primer en què només s’impartien matèries de lletres en el batxillerat superior. Fins al curs anterior, tots els alumnes feien ciències i lletres. Això era conseqüència que el seminari, a finals del curs anterior, havia estat classificat per l’estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de Grau Superior com ja vaig contar en el Curs 1967-68 (1): s’obrin les portes. Per a mi eixe fet va suposar un gran alleujament del pes escolar, ja les ciències i jo no féiem bona lliga; és més, estava enemistat amb les matemàtiques i, evidentment, amb la física i la química —amb tota la raó ens ho recordava sovint don Enrique Ramos Cea († 2017): “Quienes vayan mal en matemáticas, irán mal en física y química”—. Dic jo que per a compensar la pèrdua de càrrega lectiva científica en el batxillerat superior, s’inventarien un curs addicional que, amb el transcurs del temps, va anar canviant de nom: “Ampliación de 6º”, “Curso prefilosófico”, “Año VII”, etc., de manera que al final els estudis eclesiàstics duraven tretze anys!

El meu adéu a les matèries científiques el tinc associat a una anècdota del curs anterior, quan un dia a don Enrique Ramos, professor de física i química, se li va ocórrer de dir que el mateix examen que eixira a l’institut Lluís Vives de València ens el posaria a nosaltres. Un grupet dels qui estàvem barallats amb les ciències vam plantar les orelles, i en la primera ocasió que vam poder vam reunir-nos informalment darrere del frontó, lloc on els humanistes prenien algunes decisions. D’eixa reunió va eixir una decisió formal: havíem d’esbrinar les preguntes d’eixe examen com fóra. Ara bé, el quid de la qüestió com ho faríem.

A finals dels seixanta no s’havien inventat ni el fax, ni el whatsapp, ni el correu electrònic, ni coses paregudes: només existia el telèfon pesat de baquelita negre, al qual teníem un accés molt restringit; i també els coloms missatgers, dels quals només teníem representacions del de l’Esperit Sant. Donades les circumstàncies —“Quae cum ita sint”, que diria Cicerò—, es va acordar que enviaríem un emissari a aquell institut “ut examen Phys. et Ch. inquireret”. Vam fer nou o deu boletes de paper blanques i una de negra. El que traguera la negra, seria nomenat emissari oficial de la missió. Tot açò es va portar amb molt secret i no vam voler contaminar els bons xics amics de les ciències exactes amb eixa mampresa. No cal dir que en eixa reunió vaig tindre la (boleta) negra.

Eixa delicada missió comportava detalls de com la forma d’eixir del recinte, de com arribar a València i de com aconseguir l’examen. Si per una d’eixes es descobria la meua absència al llarg del matí, els companys “coneixedors de la missió” havien de dir que m’havia indisposat i me n’havia anat a la infermeria principal urgentment a veure don Emilio, el metge. El dia assenyalat per a la missió, a l’hora de la primera classe, vaig eixir del seminari dirigint-me al camp de futbol de filòsofs i teòlegs. Una vegada allí vaig tirar a la dreta pel camí de graveta que duia a Alfara del Patriarca: a eixes hores els superiors estaven estudiant o planificant activitats. Mentrestant anava resant perquè no m’aparegueren el jardiner descimalant algun arbre ni ma tia Maria, la monja, estenent tovalloles. Ja havia descartat eixir per la porteria on don Miguel controlava amb ull despert qui entrava i eixia: dia i nit. No recorde bé si vaig agafar l’autobús o el trenet per a arribar a València. Una vegada a la ciutat, un tramvia em va dur a l’Estació del Nord, on enfront hi havia, i hi ha, l’institut Lluís Vives. M’hi vaig adreçar amb pas decidit encara que no hi havia estat mai. De nou vaig resar perquè no m’apareguera don Enrique per algun corredor: jo sempre he cregut fermament amb l’eficàcia de l’oració. Tot va eixir bé. Preguntant s’aplega a Roma. Ja en el pati de l’institut em vaig fer passar per un alumne lliure que volia saber les preguntes que havien eixit de física i química per tal de tindre una orientació. Els estudiants de l’institut es van mostrar col·laboratius, com si em conegueren de tota la vida, i preguntant a uns i altres em van dir les preguntes que encara estaven comentant. Me’n vaig tornar a Montcada per on havia vingut i a l’hora de dinar hi era puntual com, si no haguera passat res. Final de la primera part: ja teníem les preguntes de l’examen i ara calia que tots resarem perquè el dia que tocara ens posara eixe examen i no un altre.

Segona part. En una situació normal, jo hauria acudit als sabuts en la matèria a la cerca d’ajuda. No ho vaig fer perquè això hauria cantat massa; calia actuar amb cautela, per tant. Què vaig fer aleshores? Doncs jo mateix vaig procedir segons el passatge de l’evangeli de sant Joan (13, 27) en què Jesús diu al traïdor Judes: “Quod facis, fac citius” (“Això que fas, fes-ho de pressa!”), o potser fóra fidel a la sentència ciceroniana de “perge quo coepisti” (“continua on vas començar!”) de la coneguda obra ciceroniana Les Catilinàries. Aplegat a aquest punt, vaig aprofitar la meua bona relació i sintonia amb el pare espiritual don Antonio Lagarda, un sant baró que, a més de saber un munt de dret canònic, també sabia bona cosa de matemàtiques, física i química, matèries en les quals jo era prou negat. Li vaig demanar ajuda en la resolució dels problemes plantejats, però no li vaig dir que eren les preguntes de l’examen que havien de posar. Li haguera pogut passar eixa papereta a un altre company, però es va donar la circumstància de la meua amistat i complicitat amb don Antonio que, a conseqüència de la resolució d’aquests problemes terrenals, encara vam reforçar i enfortir més l’empatia espiritual.

Arribat el dia de l’examen, don Enrique Ramos va començar a dictar les preguntes. Volíem saber sobretot si era un home que complia allò que deia, és a dir, si era un home de paraula. I sí senyor, ho era: va posar el mateix examen que ens va prometre el seu dia. “El aire inspirado por unos pulmones…” era com començava la primera pregunta. Buffff, quin descans! I tant que vam inspirar l’aire i també el vam expirar, de tranquil·litat.

No cal dir que amb aquest episodi, que desconec si el superior-educador va descobrir en algun moment, me la vaig jugar literalment. Va ser la primera i l’última vegada que vaig gosar eixir del seminari sense permís. Jo mateix era molt conscient de la gravetat de la falta comesa, i que segur contravenia algun article del Reglament del 1961, aquell document que controlava la nostra respiració i mesurava cadascun dels nostres passos. Però jo estava en edat de rebel·lar-me contra el que fera falta i no vaig poder deixar perdre aquella ocasió per a posar-me a prova. De tota manera, avance que llavors l’establishment del seminari estava (pre)ocupat amb altres problemes molt més greus, però això ho contaré en arribar al curs 1968-69.

Crec que a eixes altures, el Rector don Antonio Rodilla estava un poc marejat amb maldecaps externs, com ara els canvis del Concili Vaticà II, i no sols això. Per una part, l’arribada per eixos anys d’un grup de seminaristes de “vocación tardía” del “Centro de Orientación Vocacional” de Paco Serra —seminaristes que no havien mamat ni interioritzat la disciplina “sui generis” des del primer curs dels anys del seminari menor—, i per l’altra, l’arribada també d’un altre grup de seminaristes de Cuba, amb una mentalitat més oberta, avançada i altres costums —eren lectors compulsius de filosofia francesa i durant el res del sant rosari no perdien el temps repetint avemaries sinó que es dedicaven a llegir El capital de Karl Marx—, van acabar de rematar-ho tot. Eixos aires nous minaven d’alguna manera l’autoritat sacrosanta del rector Rodilla que veia impotent com el seu vaixell feia aigües i, per exemple, la programació de televisió manava més que ell: qui podia imaginar que una celebració litúrgica haguera de canviar d’horari supeditada a un encontre mundial de futbol? Doncs això és el que hi havia, i crec que ell es veia impotent d’amainar la tempesta que s’acostava: “And it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard and it’s a hard / And it’s a hard rain’s a gonna fall”, vaticinava el profeta Bob Dylan ja feia uns anys. I mala pedregada va caure els anys següents! Eren indicis clars que aquella vida no era un pintoresc residu del passat, sinó, per a bé i per a mal, una part il·luminadora dels temps esdevenidors.

Només he de dir que per eixos anys teòlegs prestigiosos com ara el dominic francés Yves Congar, un dels inspiradors del Vaticà II, no es va xafar la llengua contra la inquisició romana, a la qual es referia com “Gestapo eclesial”, “màquina d’estrangular” i “camarilla indecent i ignorant”. Mare de Déu! Congar pareixia un nou Luter! I clar, al pobre frare dominic el van exiliar, el van humiliar i no podia ensenyar, de manera que va estar a punt de suïcidar-se, però va resistir i un any abans de morir (el 1995), el papa Joan Pau II (qui ho havia de dir!) el va nomenar cardenal com a reconeixement a la seua lleialtat i a la seua rigorositat teològica. Ja veurem quin papa, sense ser lapidat, s’atreveix a rehabilitar el teòleg suís Hans Küng († 2021), un altre crític del fonamentalisme vaticà, sobretot del dogma de la infal·libilitat del papa a l’hora de definir veritats sobre fe o moral.