Curs 1967-68 (i 6): l’enamorament com a matèria extracurricular

D’haver sigut descoberta la iseta que vaig relatar en Curs 1967-68 (5), eixa acció m’haguera suposat l’expulsió del seminari ipso facto, sense contemplacions; de fet, per infraccions més lleus, molta gent havia estat enviada a casa. Encara recordava que en primer curs van expulsar un xiquet del meu curs, Pons Castelló, que no sé d’on era: què podia haver fet un xiquet d’onze o dotze anys per a meréixer un castic tan sever? No ho sabré mai. Aquell mateix curs, tres alumnes més de 6é d’humanitats també en van ser expulsats, entre els quals hi havia un tal Ramón, molt popular ell. A eixe curs pertanyia el futur bisbe Manuel Ureña Pastor (d’Albaida). El superior d’aquell nombrós curs (a vora vuitanta alumnes en 6é!) era don Santiago Domingo Bugeda. Del motiu concret i exacte de les expulsions, no ens n’assabentàvem mai, però els intuíem. “Roma locuta, causa finita” i no hi havia més a parlar quan a algú l’enviaven a casa.

De tota manera, jo no era l’únic transgressor de les normes. Per exemple, en el meu curs hi va haver gent que, els últims dies del curs 1967-68, quan féiem 5é, sabent que ja no tornarien el curs següent, va gosar d’escapar-se alguna nit a pegar una volteta per Montcada, amb un coixí dins del llit simulant que hi estaven dormint. Algun company, sabedor de l’absència —les bromes no solen faltar als internats—, els va deixar una noteta en la porta que deia: “Preséntate mañana en la habitación del superior”. L’endemà, els infractors es van presentar al superior que els va dir que ell no els havia cridat, però interessat per què havien fet els de l’escapada nocturna, van contestar que se n’havien anat a passejar pel barranc de Carraixet a la llum de la lluna. I per ací es van salvar. Conec, no obstant això, gent del meu curs que pel fet de botar la tanca amb la intenció de fer alguna expedició exploratòria va estar expulsada definitivament. De bromes, en aquest sentit, poques!

No cal dir que després de cinc cursos tots sabíem el lloc i l’hora per on podíem escapar o fer fugina. Jo, per exemple, havia detectat que els superiors desapareixien del mapa i no se’n veia cap des de després del desdejuni fins a l’hora de dinar: ni eren a les seues habitacions ni deambulaven pels corredors. Durant les hores del matí teníem classes una darrera de l’altra. Els professors, així doncs, eren els encarregats del control, que tampoc era tan exhaustiu. Quan un alumne no era a la seua aula, se suposava que estava malalt amb l’única companyia d’un mecano gegant, que ja tenia els seus anys. Com que jo no he tingut mai traça, aquell joc no em torbava gens i la veritat és que preferia estar a l’aula aprenent coses. Qui s’entretenia prou els primers cursos amb les construccions del mecano era Tornero (de Quart de Poblet), qui fins i tot va muntar un mecanisme d’alarma per si algú entrava a la seua habitació mentre dormia. José Tornero Cuenca era, a més, un gran observador de la natura i un apassionat del món de les formigues, de les quals en sabia més que don Carlos Pelegrí, el nostre professor de ciències naturals.

No sé la data exacta en què les autoritats eclesiàstiques valentines havien deixat d’enviar a universitats estrangeres (París, Lovaina, Munic, Roma, etc.) alumnes de teologia que destacaven, que tenien futur i que podien donar algun joc en l’entramat burocràtic de l’arxidiòcesi. Jo crec que els caps pensants ja havien pres eixa determinació per aquells anys. Ara s’optava perquè els alumnes destacats ampliaren estudis en universitats espanyoles: eixia més rendible formar-los a casa per si de cas després decidien de secularitzar-se, o, en llenguatge eufemístic, “deixar la diòcesi”, o, en llenguatge col·loquial, “penjar les sotanes”.

A conseqüència de l’obertura al seminari i també dels efectes col·laterals de les eixides mensuals, jo estava matriculat per lliure en una matèria extracurricular altament perillosa per a un aspirant a prevere catòlic: l’enamorament. L’efecte d’enamorar-se no era només una malaltia pròpia d’adolescents, sinó també de gent més granada, com anys després veuríem. En el meu cas —un adulescens primerenc i en creixement, segons l’etimologia del verb adolesco: créixer—, no hi havia misses, ni plàtiques, ni oracions, ni aspirines que pogueren apagar aquell foc intern que m’abrasia. Aquell maldecap em produïa un desfici indescriptible.

En eixes situacions em servien de poc els consells del superior-prefecte sobre la inconveniència de “echar leña al fuego”. Ai, era bonic dir això a una ànima turmentada! Jo creia que aquell efecte perniciós de l’amor seria la meua perdició i el final del meu projecte. De qualsevol manera, ni el superior ni el director espiritual de torn, homes bons i sants, però al capdavall humans i terrenals, no em van condemnar al foc etern. Ni a mi, ni tampoc a la meitat dels meus companys que també patien en silenci la mateixa malaltia i arrossegaven eixa creu agradable. I amb eixos problemes vam tirar endavant a mesura que passaven els dies, els mesos i el curs. Amb els consells de no alimentar el foc amb llenya innecessària, els nostres educadors van gestionar com van poder la nostra etapa juvenil. “Quien esté libre de pecado que tire la primera piedra”, que en llatí és “Qui sine peccato est vestrum, primus in illam lapidem mittat” (Jn 8:7).

Eixe curs, un grupet d’amics estàvem interessats a fer-nos rics i féiem travesses que ens costaven 10 pessetes per dues columnes. Els bitllets els lliurava jo en el quiosc de la plaça del Convent de Rafael Mollà (quan era a l’Olleria) o en un cantó de la plaça de la Reina (hui plaça de Saragossa), que em venia de pas caminant de l’estació del Pont de Fusta a l’Estació del Nord quan me n’anava a casa de cap de setmana mensual. Una vegada vam encertar tretze resultats, amb la mala fortuna que mig país va fer el mateix.

En els pocs esbarjos jo continuava barallant-me amb els acords de les cançons del duo Juan & Junior, escindits dels Brincos, que m’ensenyava el company Tortajada Roda (de Benaguassil). Eren cançons que se sentien per tot arreu com “La caza”, “Nada”, “Nos falta fe”, “Bajo el sol” i “A dos niñas”. No vaig parar fins que vaig aprendre els arpegis inicials d’aquesta última cançó, i hui en dia encara els toque per comprovar si la guitarra està ben afinada; eixos i les notes inicials de “Con un sorbito de Champange” dels Brincos els tins associats a eixa época inoblidable. “Nunca te podré olvidar / porque me enseñaste a amar/ Con un sorbito de champagne/ Brindando por el nuevo amor”.

No recorde quin dia de la setmana véiem un programa-concurs escolar que es deia “Cesta y puntos”. A mi m’agradava i no me’l perdia mai, ja que posava a prova els meus coneixements: una vegada més comprovava que sabia la resposta a la majoria de preguntes de matèries literàries i de cultura general, però no millorava en les matèries de ciències.

Eixe estiu el venezolà Henry Stephen ens va bombardejar amb la cançó “Limón, limonero” (“Mi limón, mi limonero, entero me gusta más. Un inglés dijo yeh yeh. Y un francés dijo la lá”), que Vicent, el Platero, i jo cantàvem cada dia anant a peu de l’Olleria a Bufali, passant el riu Clariano, a la finca dels Barranquets del farmacèutic don José Valls. Allí tréiem pedres d’uns bancals, durant tot el dia, per a guanyar-nos unes quantes pessetes. En tornar a casa a poqueta nit ja no teníem tantes ganes de cantar. Ni jo de pensar en xiquetes de la meua edat.