No és aquest el lloc de parlar d’aquella llei educativa, que a mi no em va afectar com a discent sinó com a docent a finals de la dècada dels setanta del segle passat. La llei educativa posterior, la LOGSE, havia d’esperar vint anys més, encara que en la pràctica tardaria més anys a implantar-se.

Abans de la Llei d’Educació de 1970 jo no havia sentit mai això de “formació professional”, i tampoc sabia on es podien fer eixos estudis. Havia sentit parlar d’Escuelas Profesionales de San José, perquè alguna vegada havia disputat algun partit de futbol en aquell centre de València. Ignorava què era la “maestria” industrial, i que hi havia escoles oficials com les de Xàtiva o Alcoi on es podien fer eixos cursos. Imagine que, com jo, hi havia més gent que desconeixia eixe món del que no ens havia parlat ningú. En aquell temps no hi havia xarrades informatives sobre les eixides després del Preu (l’actual segon curs de batxillerat). En la meua visió del món només hi havia dos camins: estudiar una carrera després del batxillerat o anar al forn de vidre. I l’opció la tenia prou clara.

Faig referència a la Llei d’Educació de 1970 perquè eixos anys estava en boca dels professors, tant als instituts com a la universitat. Recorde don Gonzalo Yélamos parlant-nos eixe curs dels trets principals de la nova llei educativa, com també recorde una anècdota simpàtica del senyor Ferri, professor de grec, el curs següent ja a València: ens comentava que s’havia matriculat en 1r d’EGB per posar-se al dia (!).

En Preu el meu curs d’Albaida havia minvat. Uns se n’havien anat a fer magisteri a València: eixe curs encara es podia fer amb sisé de batxillerat i revàlida aprovats. Uns altres se’n van anar a Ontinyent, ja que s’hi inaugurava l’Instituto Nacional de Enseñanza Media. La resta ens vam quedar a Albaida fent el Preu de ciències o de lletres. En ciències n’eren una dotzena, i en lletres n’érem tres. Ens ajuntàvem per a les matèries comunes: religió, literatura, història, biologia i filosofia. Els professors eren respectivament: don Víctor Arias, don Pedro Pacheco, don Reyes Esteban, doña Isabel Szantai i don Antonio Sanz. D’alguns ja he parlat perquè els vaig tindre el curs anterior. D’uns altres ho faré ara.

A la professora Szantai no li agradava que mastegàrem xiclet a classe perquè, segons deia, pareixíem vaques. En la seua classe vaig sentir més vegades això de “ácido desoxirribonucleico” que en la resta de la meua vida; la vaig retrobar al mateix institut quan hi vaig anar de professor al final d’eixa dècada. De tots els professors aprenem coses. Els meus alumnes recordaran que no he permés mai que mastegaren xiclet a les meues classes; eixa i altres manies: ells i jo sabem per què. Don Antonio Sanz ens donava filosofia; era nou, un poc despistat i vivia en el seu món, però estimava l’assignatura i això es veia de lluny. Els alumnes poden estar mig embalostiats, però detecten de seguida els qui estimen la matèria que imparteixen i els qui fan la classe perquè no tenen més remei. El professor Sanz em va fer llegir un llibre que em va agradar molt: La filosofía de Kant, de García Morente. Ah! I es llegia els treballs que féiem amb anotacions per tot arreu! La veritat siga dita: el professorat que vaig tenir a l’institut d’Albaida era excel·lent. Gràcies a tots ells, de tot cor.

Com deia adés, jo pertanyia al Preu de lletres, juntament amb M. Luisa Pla Tormo, a qui ja coneixia del curs anterior. Aquell curs es va incorporar al nostre grup de lletres un nou alumne: Javier Gastón de Iriarte y Dupuy de Lôme, un alumne estrany que a M. Luisa i a mi ens va deixar bocabadats el dia que ens va dir que després de Preu pensava fer-se diplomàtic. No sé què s’ha fet d’ell, després del curs. Gastón era conegut a l’institut per les seues extravagàncies, com anar en mànega curta en ple hivern, dur sempre amb pantalons color caqui o botes de muntar a cavall, un poc brutes de fang. Vivia en una finca de Fontanars. Segur que els alumnes de l’època el recorden.

Jo vaig tindre molt de contacte amb Gastón perquè érem els únics alumnes del curs que estudiàvem anglés. Eren classes particulars. L’expressió “aules massificades” encara no s’havia inventat. En el bosc boirós i humit de la memòria crec recordar que el nom del professor d’anglés era don José Luis Bello, que uns anys més tard van destinar a l’institut Lope de Vega de Madrid.

Doncs bé, Gastón de Iriarte, com que havia de ser diplomàtic, rosegava l’anglés prou millor que no jo, que feia dos anys que no practicava. De tota manera jo tenia prou ben fonamentades al cervell les estructures gramaticals d’eixa llengua i no havia perdut l’afició a sentir música anglesa i nord-americana. Aquell curs, el professor Bello no es va molestar en cap moment a explicar ni a repassar cap noció de la gramàtica anglesa: passiva, estil indirecte, oracions de relatiu especificatives i explicatives, les múltiples i variades oracions subordinades i tot això. Dic jo que ens devia veure prou madurs per a mamprendre tasques més productives. Cada setmana ens donava a cadascú un exemplar de la revista Newsweek perquè n’elegírem un article i en férem un resum. Amb eixa metodologia ens obligava a llegir per damunt els articles fins que en trobàvem un del nostre interés. Sobre les errades que féiem en les redaccions, ell basava la seua explicació: tot en anglés, és clar. Com que jo aquells dies començava a trencar la mà amb la poesia, també ho feia en anglés, com “Peace dove” (colom de la pau). El professor sabia que m’agradava la música anglesa. Jo estava obsessionat amb les lletres de les cançons i emprenyava a qui fóra per aconseguir les que m’interessaven. Ell em va facilitar les de “Yellow Submarine” dels Beatles, “San Francisco” de Scott McKenzie, “Colours” de Donovan, entre més. Que no crega ningú que Sant Google ha estat al nostre abast tota la vida. Només per eixe detallet no l’he pogut oblidar. Recorde que no teníem una aula fixa on fer classe: igual la féiem al camp d’esports, en un bar d’Atzeneta, en la sala de ping-pong, en la pastisseria Soler…

El curs es va acabar i va aplegar el dia dels exàmens per a entrar a la universitat. Com que les proves començaven prou matí, uns quants del curs vam arribar a València en un ferrobús procedent de Xàtiva a mitjan vesprada de la vespra. Ens vam allotjar en la pensió Dos Puertas, al carrer de Sant Vicent, prop de la plaça que encara es deia del Caudillo. Vaig compartir habitació amb l’amic Salvador Garcia (de Montaverner). Curiosament, era la pensió on van fer nit els meus pares la nit anterior a emprendre el viatge de noces a Palma a finals del 1950.

Les proves de selectiu (Pruebas de Madurez dels Curso Preuniversitario) es van fer a l’edifici històric de la universitat al carrer de la Nau. Hi van eixir els presocràtics Heràclit i Parmènides, i va tocar fer el resum d’una conferència impartida al paranimf sobre les capes de la terra. Això en la prova comuna. En la prova especial un text d’Homer i un altre de Virgili: anàlisi sintàctica, qüestions morfològiques i traducció. Encara recorde que el professor que em va examinar d’anglés era don Fernando Montero Moliner (1922-1995), catedràtic de filosofia, i degà de la Facultat de Filosofia i Lletres durant els meus anys d’estudiant en eixa facultat. L’examen era oral; em va fer llegir un text adaptat d’El mercader de Venècia de Shakespeare i després el vaig traduir.

No vaig trobar cap problema en cap dels exercicis d’aquelles “Pruebas de Madurez”. Vaig quedar molt content amb la meua actuació. No vaig quedar tan content, però, amb les puntuacions ni qualificacions de cap de les proves. Però llavors no hi havia opció de reclamar si pensaves que la qualificació final era injusta. Ens havien educat a abaixar el cap i a callar, no com ara. Ara, per tal d’aconseguir la nota de tall de la carrera que vols fer, comences a fer reclamacions i més reclamacions a les qualificacions obtingudes fins a aplegar, si és menester, al rector de la universitat.

The post Curs 1970-71 (1): el Preu appeared first on VilaWeb.