Recordant don Pedro Pacheco Cepero, professor de literatura a l’institut d’Albaida

"Escriure un article a quatre mans és sempre una tasca complicada. Però quan es tracta d’evocar el record d’un professor que ens va tocar l’ànima amb la seua empremta inesborrable tot resulta més senzill"

M. Luisa Plà Tormo
M. Luisa Plà Tormo
09.04.2022 - 15:50
Actualització: 28.05.2022 - 21:08
Bartolomé Sanz Albiñana
Bartolomé Sanz Albiñana
09.04.2022 - 15:50
Actualització: 28.05.2022 - 21:08
VilaWeb
De dreta a esquerra: Pedro Pacheco, Gonzalo Yélamos i Bartolomé Sanz

Escriure un article a quatre mans és sempre una tasca complicada. Però quan es tracta d’evocar el record d’un professor que ens va tocar l’ànima amb la seua empremta inesborrable tot resulta més senzill, i es té la sensació que dues persones, dos alumnes de fa més de cinquanta anys, recorren el mateix camí dibuixant la imatge d’aquell home que traiem de l’arsenal d’ombres que són els records.

Malauradament, no podem aportar unes breus pinzellades biogràfiques perquè el centre on va estar destinat en el tombant dels anys seixanta als setanta del segle passat no ens ha facilitat les dades sol·licitades (lloc de procedència i cursos de destinació) tot i haver-les demanades repetidament. Deu ser per allò de la llei de protecció de dades: com si dir que l’evocat va nàixer en tal lloc, va impartir la matèria tal o hi va estar tants cursos fóra un delicte paregut a la revelació de dades secretes d’estat o d’una deliberació del consell de ministres. A molts organismes els costa d’entendre que als centres educatius públics, els que funcionen amb fons finançats i pagats per tots nosaltres, tot és públic. No hem demanat data de naixement, adreça, el número del DNI o el seu telèfon: res de tot això. En fi…

I – M. Luisa Plà Tormo

No és fàcil escriure sobre què ha sigut per a tu, alumne, un professor, perquè cadascú de qui lligen el relat i l’hagen conegut expressaran el seu “nihil obstat” particular; això és, el seu beneplàcit o no a la visió que d’ell tu recordes. Però hui, amb la distància que dóna el temps, sempre es tendeix a llimar els comentaris esmolats que potser li vas dedicar en algun moment, i a recordar més el punt valuós que ens va transmetre que no el tedi que en alguna classe ens va poder ocasionar.

Pedro Pacheco Cepero va ser el meu professor de llengua i literatura en sisé de Batxillerat i Preu, i a ell van dedicades aquestes línies.

Vingué a l’institut d’Albaida des de Madrid, on, segons deia, va cursar els seus estudis universitaris. Era de baixa alçada, cabells castanys clars i lacis; movia molt bé les mans al compàs de les explicacions. Quan parlava d’alguns temes era tanta l’emoció i vehemència que les comissures dels llavis se li feien blanques. Ben vestit, conjuntat, amb boniques camises i unes jaquetes gruixudes de punt, no el vaig veure mai amb corbata, sempre amb un grapat de llibres i llibretes apegats al pit. Tenia un sis-cents que li permetia de recórrer la comarca, fer excursions pel País Valencià els caps de setmana que es quedava, o anar a Madrid quan podia…

Hui, en aquest moment de les nostres vides de joventut acumulada, com sol dir un amic, als qui no ens agrada el terme “jubilats”, quan hem anat buidant la nostra ment d’ensopegades i disgustos, ara que ens acompanyen dosis de bonhomia i comprensió, pot ser un bon moment de fer balanç, introspecció, valoració i anàlisi d’un professor. I de les seues classes que van marcar la meua vida sense saber-ho llavors, que va despertar una cosa especial en mi, que va transformar, almenys en el meu cas, una nova manera de veure el món. El seu ensenyament va anar més enllà del pla d’estudis, i aconseguí, en algunes classes, una connexió màgica entre el docent i el discent en tocar aquella fibra sensible d’adolescents expectants, a vegades, i fer de les seues classes de llengua i literatura un exercici de democràcia i activisme cívic en ple franquisme decadent.

Recordades les seues classes des del punt de vista de docència tradicional podem afirmar que trencaven motles, xocaven contra qualsevol mínim de programació establida, que no existia. Alguns companys docents titlaven les seues classes -amb la boca xicoteta evidentment, però de manera audible per distracció- de desorganització i desastre. “No hi ha ordre ni concert!”, s’exclamaven. I era veritat. Es podia arribar al caos organitzat!

Si el cap de setmana anava a Madrid, ens explicava les seues visites al teatre i cinema que ací trobava a faltar. Podíem estar llegint un mes, per roda de companys, Los intereses creados de D. Jacinto Benavente, ens narrava amb tota mena de detalls durant tres o quatre classes seguides les persecucions de la policia en les manifestacions estudiantils madrilenyes… Era arriscat comentar en classe temes compromesos en aquells anys. El temari de llengua, lliçó rere lliçó, no avançava, evidentment. Hui valore aquelles estranyes classes com a lliçons de vida, de despertar crític, d’estima a la tolerància, fins i tot de rebel·lia.

Puc dir sense por d’equivocar-me que dues de les seues tantes classes em perduren en el record i no es difuminen per més que passe el temps. Van marcar la meua personalitat i gust.

Un dia, en 6é de batxiller, va entrar a classe, va demanar silenci i de manera molt formal ens va dir que ens parlaria de Don Quijote de la Mancha, la gran obra de D. Miguel de Cervantes. El murmuri primerenc que volava per la classe quan va començar a parlar, es va anar gradualment apagant. I aquells quaranta i tants alumnes, embadalits escoltant-lo, sense parpellejar i amb el cap recolzat sobre un braç doblegat i tibant, escoltàvem amb atenció extrema. L’hora va passar ràpida i quan ja eixia de l’aula, amb un braç carregat de llibres i llibretes, refermant l’altra mà en el pom de la porta, mirant-nos fixament ens va dir: “luchen por conseguir sus sueños, sus ideales, pero procuren cabalgar siempre como Sanchos inteligentes”. Vaig tardar anys a comprendre la profunditat d’aquest missatge. Les històries de Don Quijote m’han acompanyat sempre i en ell he trobat aqueixa reflexió magistral que resumia la idea que he volgut expressar.

L’altra classe, extraordinària, va ser en Preu. “Hoy leeremos, estudiaremos y hablaremos de poesía”, ens va dir. Com en 6é, el programa no avançava i teníem selectivitat… Va traure un llibre, el va obrir per la pàgina de punta doblegada i seriós i solemne li’l va donar al company més pròxim perquè llegira “Canto a Teresa” d’Espronceda. El llibre va anar passant amb rapidesa per nombroses mans. Que mal ho devíem fer perquè D. Pedro, com una massa rebullent en la butaca, cansat i fart de sentir-nos, es va alçar i va arrancar el llibre de les mans de qui llegia en aquell moment. “Qué mal leen! Qué horror! Qué falta de sentimiento!”, va exclamar rabiós, blanques les comissures dels llavis. Es va asseure de nou, i amb veu suau, vellutada, càlida ens va llegir ell mateix la poesia mentre unes llàgrimes li lliscaven per les galtes enrogides. Abans que sonara el timbre que marcava el final de classe, isqué de l’aula.

La poesia, des de llavors, sempre m’ha acompanyat, despertant aqueixa sensibilitat especial que ajuda a mirar la vida des d’un altre prisma.

De dos cursos, dues classes han influït molt en la meua vida i per això, a don Pedro, aquell home de gran experiència i perícia, el recorde amb estima i agraïment: els seus ensenyaments van anar molt més enllà del contingut del pla d’estudis (que per cert, havíem d’estudiar pel nostre compte, ell no tenia temps per a més). Fou un home peculiar.

Un desgraciat accident de cotxe va truncar la seua vida de manera primerenca…

II – Bartolomé Sanz

Per a mi, don Pedro Pacheco era un home d’una gran sensibilitat i érem uns pocs els qui percebíem que vivia plenament allò que ens deia. Era un home inquiet i àvid de cultura, i no se’n solia perdre cap manifestació dels pobles de la comarca per on es desplaçava amb el seu Seat 600.

Tinc un parell d’anècdotes de la meua relació amb ell. La primera té a veure amb el concurs literari que se celebrava per la festa anual de Sant Tomàs, i la segona està relacionada amb la seua afició al cinema.

En el concurs literari de la festivitat de Sant Tomàs de 1970 vaig presentar un poema que va ser premiat. La idea central dels versos reflectien el meu estat d’ànim durant aquell curs: volia expressar la idea d’un home derrotat que s’alça de nou i lluita perquè la vida ha de continuar. Aquells dies jo llegia molta poesia i també n’escrivia: és una malaltia de la qual han estat infectats els enamorats al llarg dels segles i jo no era una excepció. Doncs bé, el jurat, entre els quals estaven don Vicente Granados, doña Carmen Pastor i el mateix Pacheco, es van encabotar a trobar en els meus versos certes reminiscències de l’obra del poeta republicà León Felipe (1884-1968), exiliat i mort a Mèxic. Com ja es poden imaginar, jo no havia sentit mai el nom d’eixe poeta, ni havia llegit cap dels seus poemes perquè en ser un literat perseguit pel franquisme, les seues obres estaven prohibides i no es podien trobar enlloc. Allò de “(…) cuando Franco, el sapo iscariote y ladrón, con su gran escuadrón de cardenales y banqueros, se atrevió a decir que la guerra de España era una ‘cruzada religiosa’ y que Dios estaba con ellos… al poeta le entraron unas ganas irrefrenables de blasfemar”, no estava gens ben vist. Don Pedro volia que em donaren de premi les obres completes de Ramón del Valle Inclán, però em vaig haver de conformar amb un volum doble de Las mil y una noches, perquè o bé no van trobar les de Valle Inclán o una llibreria local estava d’arregussada eixe curs i volien desfer-se de llibres de les prestatgeries per a renovar les existències. Curiosament –qui ho havia de dir!-, sis anys després jo em llicenciava amb una tesina sobre l’obra del poeta de Tábara (Zamora).

En allò que fa al cinema, a don Pedro li agradaven les pel·lícules de qualitat, foren espanyoles o estrangeres: “cinema de arte y ensayo”, es deia aquells anys (i els posteriors). Per casualitat, durant els cursos que jo feia a Albaida, al meu poble es va posar en funcionament el Nostre Cau, una associació amb diverses activitats, una de les quals era el cinefòrum. Com que jo sabia que don Pedro era aficionat al cinema, el vaig convidar diverses vegades a prendre part en els debats, i fins i tot va fer la presentació d’alguna pel·lícula. Recorde cicles dedicats al cinema espanyol amb projeccions com ara “El último sábado” de Pedro Balañá y “La tía Tula” de Miguel Picazo; i també un cicle dedicat al neorealisme italià del qual recorde especialment “Roma, città aperta” de Roberto Rossellini i “Mamma Roma” de Pier Paolo Pasolini. Qui no recorda l’actriu Anna Magnani (Roma 1908-1973) en eixes pel·lícules? Tenia els papers cinematogràfics tan interioritzats que hom diria que era ella, amb la seua gran personalitat, qui dirigia els directors. Era un cine minoritari que féiem divendres a la nit al cinema Goya, aleshores en mans de Baldó (fill), amb assistència de poca gent i que en el moment del debat quedava reduïda a quatre gats. Allí estava sempre don Pedro Pacheco.

Alguns anys després, fruit d’eixe interés pel cinema, el nostre professor de literatura es va matricular en l’Escola Oficial de Cinematografia de Madrid que va funcionar des de finals dels anys quaranta fins a mitjans dels setanta quan, convertits ja en estudis superiors, els cursos es va integrar en la Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense. Per eixes aules van passar en diferents etapes cineastes com Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga, Carlos Saura o Pilar Miró, d’entre molts més.

No sé l’especialitat que don Pedro Pacheco feia quan, en un d’eixos desplaçaments a Madrid, va perdre la vida en un desgraciat accident de trànsit. Possiblement, fóra la de direcció o guionista. No crec que es decantara per la de tècnic so o de fotografia.

Ara, cap al final del nostre camí, hauríem d’expressar el nostre agraïment etern pel treball d’aquelles persones que venien des de tots els racons de l’estat espanyol a un poble que no trobaven en el mapa, funcionaris docents desitjosos de ser destinats a poblacions amb més mitjans. Molts eren funcionaris, recordem-ho, que arrossegaven la seua família. Tots ells mereixen ser recordats i rescatats de l’oblit. Don Pedro Pacheco era un de la quinzena de professors de què nosaltres vam tenir la sort de gaudir en un dels primers instituts públics de la demarcació de València a les acaballes dels anys seixanta i començament dels setanta del segle XX.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies