Davant un altre 25 novembre

En menys d’una setmana, el pròxim divendres dia 25, commemorarem el Dia Internacional contra les Violències de Gènere. Com cada any institucions i associacions organitzaran actes de tota mena per fer un treball de sensibilització i prevenció de les violències masclistes.

Aquestes activitats són absolutament necessàries per conscienciar socialment sobre què està passant i s’haurien de fer durant tot l’any i no només concentrar-se en aquestes setmanes. Però millor així que de cap manera.

Cada any, afortunadament, se sumen noves i encertades iniciatives per sensibilitzar contra aquest fenomen que ens maltracta i assassina a les dones, pel simple fet de ser-ho.

Entre aquestes noves iniciatives enguany podem trobar la de Caixa Ontinyent que ha convocat un concurs de hastags i que està obert a la participació fins dilluns a mitjanit. Es poden consultar les bases i els premis al seu espai de Facebook. Utilitzaran el que resulte elegit a les seues xarxes socials en la campanya que duran a terme al voltant del 25 de novembre. No està gens malament si tenim en compte que és la primera entitat financera que s’implica en un tema tan sagnant com aquest. I des d’ací vull fer-los arribar la meua felicitació sincera per haver fet aquest pas, perquè amb iniciatives com aquestes ens demostren que, almenys en aquesta entitat, el negoci, no sempre és el primer.

Esperem que hagen obert la porta i que l’any que ve en siguen més les entitats financeres que se sumen d’una manera efectiva a la lluita contra totes les violències que patim les dones i les nenes.

Aquest tipus d’iniciatives, a part de sensibilitzar i condemnar, donen visibilitat a una cosa que en massa casos queda oculta darrere les parets d’algunes habitacions.

I és que hem de recordar que les dones assassinades són la punta de l’iceberg del que en realitat passa cada dia. Són moltes, moltíssimes més les que segueixen atrapades en la seua particular presó de les violències de tota mena que pateixen quotidianament. Elles, igual que les assassinades, en massa casos han arribat a perdre la veu per la seua pròpia situació.

Les supervivents, les quals encara no han estat assassinades, són també víctimes i necessiten tot el suport possible per sortir d’aquest infern i recuperar-se. Però se les anima a denunciar, i quan per fi ho fan poden arribar a entrar en una espiral d’un altre tipus de violència: la institucional.

La manca de formació per part dels agents jurídics implicats, així com per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, i del personal sanitari que les puga atendre en cas d’agressions, comporta que en massa ocasions la seua veritat, la del seu sofriment i la seua realitat, siga qüestionada. I això em sembla d’un crueltat infinita.

Si li sumem el boicot que des de massa instàncies jurídiques se segueix mantenint contra la Llei Orgànica 1/2004 sobre mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere, així com tota la bateria de retallades realitzades des de tots els pressupostos públics per ajudar i acompanyar aquestes dones víctimes supervivents, ens farem una idea de la situació que poden estar passant en aquests mateixos moments.

I és que segueix havent-hi una tendència naturalitzada a minimitzar aquest tipus d’agressions. I fins i tot una necessitat de justificar l’agressor per a no alterar l’ordre de les coses. Justificacions tan diverses com imaginables. Des de corrents de simpatia a la negació que un ‘home tan culte i agradable no pot fer aquesta mena de coses’. I en fa i són coses terribles, clar que en fa. I mentrestant elles, les víctimes supervivents, són qüestionades.

El patriarcat va sempre al rescat dels agressors i amb una parafernàlia difícil d’imaginar, però molt eficaç. Els protegeix i acull. Els justifica i els dóna arguments per qüestionar qualsevol veu que dubte de la seua veritat. Una veritat assassina però que els resulta eficaç per mantenir-se en els seus privilegis que, per a ells, són inqüestionables.

La recerca de la naturalització de les violències masclistes i la victimització dels agressors és una de les pedres filosofals sobre les que s’assenta el patriarcat per seguir mantenint l’ordre de les coses.

I de fet, un exemple del que dic són les mateixes retallades realitzades en els recursos destinats a la prevenció, sensibilització i actuació en els casos de violències masclistes. Partides destinades a salvar les vides de les dones o a ajudar-les en la recuperació integral després de l’infern d’una vida de violències, són retallades des d’una visió patriarcal per destinar-les a temes que aquesta mateixa visió considera més importants. Així funciona això. I així deixa les víctimes supervivents.

Per això és important, molt important cadascuna de les activitats, campanyes i fins i tot cada paraula de condemna explícita a totes les formes de violències masclistes, que en són moltes, per anar desmuntant el patriarcat. Aquest sistema opressor i assassí que s’acarnissa en els cossos i en les vides de les dones i les nenes les condemna en massa ocasions a situacions extremes que poden estar passant a la porta del costat mateix de casa.

Esperem que la iniciativa aprovada per unanimitat al Congrés de Diputats i Diputades la setmana passada sobre un Pacte d’Estat contra les violències masclistes siga alguna cosa més que paper mullat i es convertesca, de veritat, en recursos destinats a combatre-les i a donar espais de recuperació i vida digna a les víctimes supervivents i a les seues criatures.

I esperem així mateix que es convertesca en una eina potent que obligue a una formació específica i obligatòria per a tots els agents implicats en aquesta qüestió que afecta tantes dones per, d’aquesta manera, remoure no només consciències sinó també elements que seguesquen justificant als agressors impunement.

Vull pensar que aquest pacte, que no dubte que serà molt dur de negociar, puga ser una peça fonamental sobre la qual construir el principi de la fi de, si més no, els assassinats de dones i criatures a mans del patriarcat més ferotge.