De la fossa 115 al Tossal de la Pobla del Duc

Només m’agradaria que els qui estem aquí presents no oblidem la seua història perquè forma part de la nostra història, i només l’oblit és la mort
Maria José Mompó, 6 de novembre de 2021

Dissabte 6 de novembre de 2021, serà un dia a destacar en el procés de recuperació de la Memòria Històrica de la Pobla del Duc. 81 anys després de ser afusellat i colgat en una fossa comuna, les restes mortals del jove poblà i republicà Ricardo Garcia Navarro tornaven al seu poble natal, la Pobla. Les condicions administratives actuals favorables a la recuperació dels cossos de les víctimes de la repressió del règim franquista enterrats en fosses comunes, a més de la perseverança inesgotable de Maria José Mompó, néta de José Garcia Navarro, germà de la víctima, ho han fet possible. S’ha fet realitat la promesa que Maria José va fer a son uelo José: portar al poble al germà Ricardo.

Ricardo Garcia Navarro va nàixer el 8 d’agost de l’any 1913 quan la fil·loxera feia estralls en les vinyes poblanes. Fou el segon de cinc fills (Blai, Ricardo, Maria, José i Rafael) de la família llauradora poblana formada per Blai Garcia i Maria Navarro. Igual que els pares, Ricardo també es va dedicar al treball del camp. Eren, aquells, anys dolents per a les famílies llauradores, temps en què el terme de la Pobla era propietat d’uns pocs adinerats, molt pocs. Unes grans propietats que les treballaven jornalers com n’eren la majoria dels poblans, amb salaris que a penes podien mantindre una família de treballadores de la terra dels senyorets i, a més, sotmesos els jornalers a tota mena d’abusos i injustícies.

L’any 1931, a Espanya, la monarquia borbònica d’Alfons XIII que dirigia el país des de feia segles cau en descrèdit i en el seu lloc s’instaura el 14 d’abril la II República, un règim polític democràtic. Així ho deia l’article 1 de la Constitució republicana de 1931: “Espanya és una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia.”

El jove Ricardo Garcia a divuit anys va abraçar de ple l’ideari republicà que pregonava la igualtat de les persones i la millora de vida de la classe treballadora. Però cinc anys després d’instaurar-se la República, el juliol de 1936 un grup de militars, grans terratinents, classes adinerades… amb la vènia de l’Església catòlica es revoltaren contra el govern legal de la República mitjançant un colp d’Estat que derivà en una sagnant Guerra Civil de tres anys. Davant d’estos fets, Ricardo no es va quedar quiet. No va dubtar, gens ni mica, a l’hora de defensar la República, ni es va plantejar si la guerra estava inclosa, o no, en un context internacional. Per consegüent en 1937 s’allistà voluntari en el cos de Carabiners, força pública armada al servici de la República. Defensar, salvar la República era per a Ricardo Garcia protegir els seus interessos com a treballador, els interessos dels seus pares i germans llauradors. Així ho va fer en el front de Toledo.

Acabada la guerra l’abril de 1939, Ricardo, com molts republicans, va tornar al lloc d’origen, en el seu cas a la Pobla del Duc. No va pegar a fugir convençut de no haver fet mal a ningú. Això no obstant, les coses no van transcórrer com Ricardo pensava. Pocs dies després d’arribar a casa, a mitjan matí del dimecres 9 de maig, tres poblans que acompanyaven una parella de la Guàrdia Civil es presentaren en el bancal on estava treballant la vinya. El detingueren. Ricardo, perquè sa mare presa del nerviosisme es calmara li va dir: “mare, estigues tranquil·la que tornaré a l’hora de dinar”. Ja no tornaria mai més a casa, sa mare no el tornaria a veure mai més.

El portaren a la caserna de la Guàrdia Civil que era al carrer de Gandia, al llindar del Convent de Mínims. Interrogatori i trasllat a la presó d’Albaida on romangué quatre mesos fins que el traslladaren a la presó Model a València. El jutjaren abans d’acabar l’any 1939 en un judici sumaríssim, el jurat del qual sols estava format per militars. Haver format part del cos de Carabiners i defensor de la República li valgué una condemna a mort, la mateixa que als membres del Comité del poble. Condemna a mort sense tindre defensa ni delictes de sang.

En conéixer la sentència, Ricardo va demanar ajuda a la família perquè buscaren gent del poble que declarara a favor seu. Estava convençut que si algú intercedia per ell se salvaria perquè era innocent, cosa que pregonava a tort i a dret. No es cansava de repetir a la família en les cartes que enviava: “feu el que pugueu.” Però passava el temps, els dies, els mesos i cap poblà no s’atrevia a parlar a favor seu, la por a les represàlies de la incipient i despietada dictadura militar del general Franco pesava molt, tant que el silenci es convertí en llei de vida.

Es va demanar la revisió de la condemna, però la crueltat de la repressió franquista era de tal magnitud que no s’esperaren a la resolució de la revisió. Així doncs, Ricardo, a trenc d’alba del divendres 8 de març de 1940, era traslladat al paretó anomenat d’Espanya de Paterna. L’afusellaran i el reballaren a una fossa excavada en el cementeri de Paterna, la fossa 115, on s’amuntegaven els cossos de 144 republicans. A la família no els van comunicar res. Maria, la germana de Ricardo, que va anar a la presó a veure’l en visita rutinària dies després li comunicaren, sense miraments, que al germà ja l’havien afusellat. Angoixada i abatuda va arreplegar una caixa de fusta que contenia un poc de roba i un paquet de tabac, les úniques pertinences del germà. Quan en casa obriren la caixa trobaren embolicat en la roba un trosset de paper amb un escrit on s’acomiadava de la família:

El dissabte 6 de novembre de 2021, de matí, al cementeri de Paterna i en una cerimònia molt emotiva, lliuraven a la família les restes de Ricardo Garcia Navarro. A les 15.30 arribaven al cementeri de la Pobla on uns quants familiars i arrimats els esperaven. En un senzill acte, Maria José Mompó li va dedicar unes paraules al tio i va llegir l’última carta, la que anava embolicada en la roba. Un altre nebot, Emilio Soler, també es va dirigir a son tio Ricardo per fer-li saber que no l’havien oblidat mai.

Recuperar la Memòria Històrica no és retraure fets ni obrir ferides de la guerra, tot el contrari, serveix per a dignificar aquells fets i persones que han sigut silenciats per força i temor, per a restaurar la dignitat d’aquelles persones que defengueren uns ideals democràtics i legítims emmudits per la força del fusell. Les ferides quedaran tancades quan s’haja reparat la dignitat de les víctimes que defensaren el govern legal de la República.

Durant els anys de la dictadura franquista les víctimes de la repressió republicana foren exaltades, dignificades, i recordades en monuments arreu dels pobles. Liquidada la dictadura, la democràcia no va reparar amb el mateix ímpetu els represaliats del franquisme, ja que 81 anys després encara es troben molts cossos en fosses comunes i a les cunetes. Reparar l’honestedat dels represaliats del franquisme és una obligació justa de les autoritats municipals, quedar-se amb els braços plegats és avalar la injustícia d’una dictadura.